El trenet de l’estiu i el rebuig de Madrid

Confesse que escric aquestes línies amb la panxa plena. Sens dubte, això és gràcies al fet que aquest estiu hem tornat a batre rècords de visites de turistes i, doncs, els madrilenys han vingut a torrar-se a les nostres platges i a alimentar-nos, als valencians, que ja sabem que, abans de l’estiueig madrileny, ens moríem tots de fam. Com que, d’una altra banda, Madrid és tan solidària, el trol de Twitter que de tant en tant diuen que fa de ministre, Óscar Puente, ha anunciat que ens enviarà cap ací una vintena de trens de Rodalia que, després de dues dècades de servei al “rompeolas de todas las Españas”, vénen a jubilar-se a la costa. No es pot dir que Espanya no practica l’economia circular: els trens es fan ací, se’n van cap a Madrid i, a la vellea, tornen cap a casa a retirar-se.

Puente ja va advertir fa temps que el Levante és ple de “victimistes perifèrics”, quan alguns indígenes varen gosar alçar la veu i qüestionar que el servei ferroviari de la colònia no era perfecte. Qui avisa no és traïdor. La bona qüestió és que el ministre ens va explicar que, si no ho fóra, la gent no l’empraria. I la cosa curiosa és que, de fet, com més va més usuaris deixen d’emprar-lo. Ara com ara, es pot dir que qui agafa un tren de Rodalia valencià és perquè no té una altra alternativa. Una espècie de maledicció divina, com seguir el mateix Óscar Puente a Twitter, de fet.

Els indígenes de la colònia som tan desagraïts que no veiem, primer de tot, que Madrid ens ha fet el favor de testar els trens i, una vegada s’ha vist que funcionen correctament, després d’un parell de dècades, ens els han enviat cap ací. Com qui tasta primer la copeta d’alcohol en els films d’espies, que ja se sap. Per molt que l’argument semble surrealista, he de dir que no és collita pròpia, sinó que és real. S’ha dit. Com ha dit també Marta Trenzano, diputada al congrés espanyol del PSOE per la circumscripció de València i ex-batllessa d’Algemesí, que calia tindre “molt de talent” per a criticar una millora del servei de trens de Rodalia valencià i presentar-la com un greuge. I té raó Trenzano: que ens envien les sobres ferroviàries madrilenyes és una millora del servei. No és broma tampoc. Així està el servei!

Perquè, de fet, Trenzano explicava que el nucli de trens de Rodalia de Madrid transporta uns 200 milions d’usuaris anuals, i el de València només deu vegades menys, uns 20 milions. I cal ser realistes i saber el paper que ocupa cadascú. Jo, per exemple, ho sóc plenament i sé el paper que ens correspon: el d’una colònia. S’agraeix tanta sinceritat, de fet. Ara, aquest ball de xifres és interessant perquè algú es pot preguntar si de veres l’àrea metropolitana de Madrid és deu vegades més poblada que no la de València. I la resposta és que no: són uns set milions i mig d’habitants (en la màxima extensió, més enllà dels límits de la Comunitat de Madrid) contra un poc menys de dos milions (en la mínima extensió, incloent-hi només el cap i casal i totes dues Hortes, una consideració molt discutible). És a dir, la màxima diferència de població usuària potencial dels trens de Rodalia no arriba a quatre voltes més. Com és possible, doncs, que els usuaris efectius siguen més de dos madrilenys per cada valencià?

Tornem al començament: perquè el servei de trens de Rodalia valencià és tan deficient que només l’empra ja qui no té alternativa. I no només: també és una xarxa mínima que hauria d’arribar a molts més llocs. És a dir, és una xarxa degradada i plena de mancances. De fet, aquests últims anys ha perdut vora la meitat dels usuaris i la població, d’una altra banda, creixia. L’Associació Valenciana pel Transport Públic (AVPTP) calculava el 2019 unes dades ben diferents de les que ofereix ara Trenzano: el 2008, el sistema tenia 23,9 milions d’usuaris i el 2018 s’havien convertit en 15,5. I, òbviament, el 2008 no era bo, ni de bon tros. No importa, de tota manera, el ball de xifres: la caiguda és innegable. De roín a pitjor. El 2016, de fet, la consellera de Transports de la Generalitat, la també socialista María José Salvador, denunciava que els usuaris del servei ferroviari entre València i Castelló s’havien reduït a la meitat. I encara sembla poc.

És clar, el 2016, al govern espanyol hi havia el PP i no el PSOE, i, doncs, els papers s’intercanviaven. Perquè ara, de fet, el PP valencià ha carregat ben durament contra l’anunci de Puente d’enviar-nos “trens de Wallapop”, tal com els han qualificat. Ara, durant els anys de Rajoy, no va vindre cap ací cap tren, ni de Wallapop ni de joguet. Perquè hi ha qui dubta que la Terra és esfèrica o que Leo Messi és nostre senyor, però no dubta ningú que el PSOE faria la crítica del PP i el PP la defensa saguntina del PSOE si els inquilins dels ministeris tinguessen un carnet partidista diferent. El problema no es diu ni PSOE ni PP, sinó Espanya. Així de fàcil.

Posant-nos una miqueta més profunds, de fet, no hi ha dubte tampoc que es poden presentar tot un seguit de criteris tècnics de tots els tipus que calguen per a justificar allò que corresponga justificar. Siga allò que siga. Com hem dit, el rebuig madrileny no deixa de ser una millora. Ara, sí que és important el context. I és el que explica per què, dins el sistema nacional espanyol, és impossible que els valencians tinguem el servei de trens de Rodalia que, simplement, amb els nostres recursos ens podríem pagar. Ho explicaré amb una altra comparació.

Una altra reacció que s’ha produït aquests dies, arran de la polèmica dels trens, ha sigut aquella de recurrent que ens acusa de victimistes i de queixar-nos sempre (tot i que ens queixem poquíssim i quasi mai, de fet), malgrat que hi ha uns altres llocs que estan pitjor. L’argument és absurd en essència, perquè sempre hi haurà qui estarà pitjor. Ara: analitzem aquest discurs, perquè no només és interessant, sinó que també ací hi ha la clau.

En aquest sentit, la resposta més habitual era dir que de què ens queixàvem, els valencians, si a Extremadura “no hi ha tren”. Bingo! Aturem-nos-hi: és de veres, que a Extremadura no hi ha tren? No, no és de veres: n’hi ha. El servei és lamentable, però n’hi ha. Entre Badajoz i Càceres (una distància d’uns cent quilòmetres i un milió d’habitants en total a Extremadura) hi ha, per al dissabte 22 d’agost, l’endemà de quan escric l’article, segons que diu RENFE –que sempre menteix–, sis trens cada dia que, per un preu entre 2 € i 13 €, tarden entre 49 minuts i 1 hora i 48 minuts a recórrer el trajecte. Entre Elx i València (els mateixos habitants en termes municipals estrictes, més del triple amb les àrees d’influència, i una distància d’un poc menys de dos-cents quilòmetres) hi ha, també segons que diu RENFE –que ací menteix més encara–, vuit trens cada dia que, per un preu entre 19 € i 69 €, tarden entre 2  hores i 27 minuts i 11 hores i 3 minuts (ho heu llegit bé). Si mirem només els trens directes, en què no cal fer transbord, hi ha quatre serveis cada dia entre Badajoz i Càceres respecte dels tres entre Elx i València.

És a dir, es mire com es mire, el servei entre Elx i València és pitjor que el servei entre Badajoz i Càceres, tot i que les àrees d’influència no són de cap de les maneres comparables i, d’una altra banda –quan ens acusen d’aquesta manera, cal recordar-ho sempre–, nosaltres som un territori aportador net de recursos a la caixa comuna i ells, receptors nets. Resumint-ho amb una expressió que no m’agrada emprar –però no sóc jo qui ha tret el tema: ells tenen un servei millor amb els nostres diners. Si a Extremadura “no hi ha tren”, menys encara n’hi ha al País Valencià. I, a més, nosaltres ens el podem pagar i ells necessiten que els el paguem nosaltres.

Per tant, què volen dir els espanyols realment, quan diuen que a Extremadura “no hi ha tren”? Segons RENFE –mateixa prevenció per al mateix dia–, entre Badajoz i Madrid (uns quatre-cents quilòmetres) hi ha cinc trens diaris (dos de directes), que tarden entre 4 hores i 21 minuts i 7 hores i 34 minuts, per un preu entre 16 € i 68 €. Entre Elx i Barcelona (un poc més de cinc-cents quilòmetres), hi ha dinou trens diaris que tarden entre 6 hores i 2 minuts i 17 hores i 36 minuts (ho heu tornat a llegir bé) i tenen un cost del bitllet entre 77 € i 144 €. Ara, no n’hi ha cap que no implique fer un transbord. Perquè ací hem cantat bingo: la major part d’aquests trajectes s’han de fer via Madrid, la qual cosa implica fer el doble de distància en quilòmetres.

Quan els espanyols diuen que “no hi ha tren” a Extremadura, volen dir que “no hi ha AVE cap a Madrid” a Extremadura. Quan nosaltres ens queixem del problema del tren a casa nostra, ens queixem del servei de cada dia, el de proximitat, el tren per a connectar-nos dins el nostre país. D’AVE cap a Madrid, en tenim més que ningú, de fet: al remat, som la seua platja. En aquest sentit, la demarcació d’Alacant és la que més estacions d’AVE té de tot l’estat: Alacant, Elx, Oriola i Villena. La d’Elx, per exemple, està quasi sempre buida. El tren entre Elx i València està quasi sempre ple (feu la prova i intenteu ara mateix de comprar un bitllet per al mateix dia o per a l’endemà: o no hi ha servei o no queden places buides).

Quan ens queixem del problema del tren, ens queixem també que tenim més AVE cap a Madrid no només del que volem i usem, malgrat que tot el sistema nacional espanyol ens hi empeny, sinó que també en tenim tant que ens empobreix i ens perjudica el benestar i la qualitat de vida, perquè ens satel·litza l’economia com a colònia turística i d’extracció de capitals i recursos humans. I, així mateix, ens queixem, per contra, que no tenim tren directament (Gandia-Oliva-Dénia), o que és molt deficient (el nucli de Rodalia d’Alacant no pot rebre ni les sobres de Madrid, perquè no està electrificat), o és quasi inútil (Alcoi) o que anul·la quasi tants serveis com anuncia (València). En són només uns pocs exemples. Mentrestant, quan ells diuen “tren”, només pensen en “AVE a Madrid”.

És a dir –ja per acabar–, el debat en aquest sistema nacional espanyol no pot ser mai tècnic, perquè el problema és nacional. Som països diferents i, per tant, un sistema nacional compartit només es pot basar en la submissió dels uns als altres. Que ens arribe el rebuig de Madrid és la lògica del sistema perquè, de fet, nosaltres som exactament això, dins aquest sistema.