Hong Wang, la matemàtica que ha reobert el debat sobre el sistema educatiu xinès

Guanyar un dels guardons matemàtics més prestigiosos del planeta ha convertit Hong Wang en una figura de renom a la seva Xina natal.

El fet d’haver estat guardonada amb la medalla Fields d’enguany per la recerca duta a terme als Estats Units ha obert un debat agitat a la Xina sobre la rigidesa del model educatiu del país, i sobre les pressions i els envits a què sotmet els estudiants, especialment les dones.

“Provem de potenciar el talent i ser altament selectius alhora”, explica Yi-Lin Chiang, sociòloga de la Universitat de Nova York a Xang-hai i autora de Déus de l’estudi, un llibre sobre les institucions d’elit de la Xina. “Als estudiants els resulta molt difícil gaudir de l’estudi i del coneixement si han de pensar constantment en les notes.”

D’ençà que rebé la medalla al Congrés Internacional de Matemàtics del mes passat, Wang ha parlat repetidament sobre les seves frustracions amb el sistema educatiu xinès.

“Quan aní a la universitat, les matemàtiques es tornaren difícils de cop i volta”, explicà Wang, que ara té trenta-cinc anys. “Em costà molt d’esforç i disciplina aprendre’n; em costà molts anys. Em sentí una mica desanimada.”

Les declaracions no trigaren a viralitzar-se a les xarxes socials xineses.

“Si fins i tot Hong Wang se sentí una mica desanimada, aleshores els estudiants normals han d’estar extremadament desanimats”, reflexionà un graduat de la Universitat de Pequín a la xarxa social RedNote.

El premi, que duu el nom del matemàtic canadenc John Charles Fields, el concedeix cada quatre anys la Unió Matemàtica Internacional a un màxim de quatre persones de menys de quaranta anys, en reconeixement de les seves fites en la disciplina de les matemàtiques.

Wang, professora de la Universitat de Nova York i de l’Institut d’Estudis Científics Avançats de França, és la tercera dona –i la primera xinesa– a guanyar la medalla. Un altre guardonat enguany ha estat el seu ex-company de classe a la Universitat de Pequín, Yu Deng, que després d’acabar els estudis es traslladà al MIT, als Estats Units, i posteriorment obtingué un doctorat a la Universitat de Princeton. Ni Wang ni Deng, que ara és professor a la Universitat de Chicago, han respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article.

Els mitjans estatals xinesos han celebrat els èxits d’ambdós com a prova inequívoca del domini creixent del país en l’àmbit matemàtic. Acadèmics i analistes, tanmateix, afirmen que tant Wang com Deng difícilment haurien guanyat el guardó si haguessin optat per quedar-se al seu país natal, tot insistint que els sistemes educatius occidentals ofereixen més temps lliure i llibertat als investigadors per a centrar-se en els àmbits que més els interessen. A la Xina, els investigadors que passen un any sencer sense publicar cap investigació, com fou el cas de Wang, corren el risc de ser acomiadats.

“Les medalles Fields de Wang i Deng no són una victòria per a la Xina, sinó un recordatori que el sistema educatiu i el món acadèmic xinès s’han de repensar des de la base”, afirma Zhao Yongsheng, professor d’Estudis Europeus a la Universitat de Negocis Internacionals i Economia de Pequín.

Wang, un prodigi de les matemàtiques, arribà a la prestigiosa Universitat de Pequín als setze anys amb la intenció d’aprofundir en el coneixement de la matèria. La institució, tanmateix, tan sols oferia una única plaça per a un estudiant de l’especialitat de ciències matemàtiques que provingués de la seva província, de cinquanta milions d’habitants, i la seva nota a les proves d’accés fou considerada insuficient.

Després d’obtenir el títol de grau universitari, Wang deixà la Xina per cursar estudis de postgrau a França; posteriorment obtingué un doctorat al MIT, als Estats Units, i féu una estada postdoctoral a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton. Wang exerceix ara com a catedràtica de matemàtiques a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA).

En una entrevista publicada fa poc amb la Universitat de Pequín, Deng instà els estudiants xinesos a “fer, pel cap baix, una estada relativament llarga a l’estranger” durant la seva carrera acadèmica (les declaracions foren posteriorment eliminades del compte de la universitat a WeChat, però romanen disponibles en unes altres plataformes).

Molts estudiants xinesos s’han fet ressò de la reflexió de Wang, tot denunciant a les xarxes la pressió i la hipercompetitivitat a què han estat sotmesos al llarg de la seva trajectòria acadèmica. En una cultura on s’afavoreix el talent innat, alguns han confessat haver-se mossegat la llengua a l’hora de fer preguntes que poguessin semblar ximples o massa simples.

Els obstacles són encara més grans per a les dones investigadores, segons que afirmen estudiants i acadèmics. Tot i que el 63% dels estudiants universitaris xinesos eren dones l’any 2022, els homes continuen predominant a les carreres de ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM) a les institucions d’elit, segons dades del portal China Education Online.

“Pel que fa a intel·ligència pura i dura, sempre havia pensat que les noies no eren tan capaces com els nois”, afirma Shang Li, una estudiant de doctorat xinesa de vint-i-sis anys que cursa estudis de cognició matemàtica a la Universitat de Vanderbilt, als Estats Units.

Com que fou una de les poques noies de la seva promoció que competí a les olimpíades de matemàtiques de secundària a la Xina, la investigadora explica que fou víctima d’estereotips de gènere per part d’alguns dels seus professors, que li digueren repetidament que “les noies treuen millors notes perquè maduren abans i s’estan més quietes”.

El portal web de notícies Women of China, gestionat per la Federació Nacional de Dones de la Xina, reivindicà l’èxit de Wang en un article publicat el mes passat, en què demanava acabar amb l’estereotip que diu que les dones no tenen traça per a les matemàtiques.

A RedNote, alguns usuaris han instat Wang a quedar-se a l’estranger, on ha pogut desenvolupar la seva carrera acadèmica amb plenitud.

Zhao, en aquest sentit, afirma que els responsables polítics xinesos no fomenten la innovació ni el pensament propi, sinó la politització excessiva, el control social i la rigidesa educativa.

“Sempre hem tingut talents com Wang i Deng”, assenyala. I afegeix: “Per què estiguérem a punt d’enterrar-ne el potencial per sempre més?”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb