Què en farem, de la violència “gratuïta”?

Dues setmanes després dels aldarulls de Barcelona, vet aquí el relat general: uns adolescents inconscients, temeraris, misteriosament convocats per TikTok i encegats per la força del ramat, es van passar de frenada; i si bé, sobre els detinguts, hem vist tant linxaments extrems –de marcat caràcter racista– com exculpacions condescendents, l’opinió unànime és que els actes violents van ser “gratuïts”, banals i fàcilment condemnables. 

Sempre que hi ha aldarulls, normalment trobem en el fons de la conversa pública un debat o negociació al voltant de l’ús de la violència, tant dels manifestants com de l’estat, i dels límits i de la legitimitat. Però, en aquest cas, des del primer moment la banalitat dels fets i la manca de causes de fons –més enllà de proclames buides– van fer que els discursos viressin cap a llocs molt més pragmàtics: l’origen de la convocatòria, possibles ingerències estrangeres, guerres híbrides, ús de xarxes, influenciabilitat del jovent, extralimitació policial, etcètera.

Dic això perquè em va sorprendre que tot plegat, passat el desconcert del moment, fos tan evident. A diferència de França, per exemple, on accions similars es barrejaven amb manifestacions polítiques, l’ambigüitat a casa nostra era inexistent o, en tot cas, forçada. I això em fa pensar, inevitablement, en la vaga general de la setmana vinent i les mobilitzacions europees d’aquest novembre; i em fa pensar en allò que farem quan la mateixa violència “gratuïta” tan clara que ara hem rebutjat amb tanta rapidesa es torni difusa i avivi, intensifiqui i desbordi manifestacions plenament legítimes.

El que es va viure el 24 d’octubre a Barcelona, en paral·lel a més ciutats d’Europa, va ser, en bona part, un simulacre, un emmirallament estètic en forma de farsa del que passava a França, però un emmirallament, al capdavall, que no hem de menystenir. No, no ho hem de fer, encara que sigui el producte artificial d’una guerra híbrida, encara que els nois ens semblin imbècils rematats, encara que sembli que res té sentit, perquè l’absència de política, o d’una política intel·ligible, és potser el fet més polític de tots. No cal ser gaire perspicaç per a adonar-se, per a notar en l’ambient, que la gent té ganes de brega, que vol cremar i veure cremar coses, que el malestar busca acció sense saber ben bé què esperar-ne i que la inèrcia política, econòmica, social i mediàtica ens encamina de pet a la realització d’aquests anhels. 

Es diu sovint que la violència “gratuïta” beneficia l’ordre, i en part és així. Aldarulls com els de l’altre dia, per exemple, sense sindicats, ni partits ni causes que protegeixin i legitimin les accions, fan que l’estat es pugui permetre extralimitacions i comportaments autoritaris –o molt més autoritaris, millor dit, en el cas de Salvador Illa i Núria Parlon. Però també fan que aquests mateixos sindicats, partits i causes que se’n desvinculen puguin prestigiar la seva moderació davant una violència que ells titllen de barbàrica, absurda, inútil i contraproduent. És, salvant les distàncies, el mateix que passa amb la confrontació violenta amb l’extrema dreta. L’extrema dreta es victimitza exageradament quan rep violència i ho utilitza com a pretext per a exercir-ne encara més; mentrestant, uns altres aprofiten l’avinentesa –“això és una mala estratègia”, “els esteu donant més vots”…– per justificar amb complaença el seu fracàs i immobilisme.

I, de la mateixa manera, precisament pels mateixos motius, la violència “gratuïta” té una altra cara: desemmascarar la hipocresia d’aquest ordre. Primer, perquè posa en dubte els límits del mot violència, i els casos en què l’utilitzem. Perquè com s’entén, si no és amb violència, que mitjans, polítics i opinadors s’esforcin tantíssim a denunciar i visibilitzar les destrosses de negocis privats, de patrimoni artístic, de mobiliari urbà i, en canvi, ometin dia sí dia també l’emergència de l’estat lamentable de les infrastructures i la desatenció dels serveis públics, la brutalitat d’un model productiu que empobreix, explota i mata –no només persones, sinó el país mateix– i d’uns discursos denigrants, deshumanitzadors i etnocides, o la inacció sistemàtica dels polítics que aquestes setmanes es passegen per carrers, places i platós prometent-nos amb la cara de ciment armat la solució a totes aquestes “problemàtiques” i “reptes” i la lluna i qui sap què més?

I, segon, perquè la violència “gratuïta” qüestiona també, sobretot, la gratuïtat d’aquesta violència, el fet de titllar-la d’il·legítima. En tota revolta hi ha, per definició, una certa indefinició, un desordre. Fins i tot el disturbi més planificat té punts de fuga, vessaments imprevistos, i no s’han d’entendre només com uns excessos o mals menors, sinó també com l’espill que jutja (fins i tot quan no n’és conscient) les causes de fons i les eleva a les conseqüències últimes. Si, com diem, som al caire del col·lapse, si el sistema mata, etcètera, què condemnem exactament quan les coses cremen sinó la nostra inacció, les nostres reserves, els nostres càlculs? No és en cap cas responsabilitat de les expressions de ràbia o, fins i tot, del descontrol i l’anarquia apolítics demostrar que serveixen per a alguna cosa; al contrari, són un crit d’ajuda, la prova d’un fracàs que no es deixa vèncer: Urquinaona el 2019 va ser una expressió d’impotència, de desengany i, tanmateix, de força.

No dic res d’això per justificar els aldarulls de fa setmanes, és clar, ans per avisar dels de la vinent. Ho escric mentre veig les imatges de París, en vaga general, i penso (un altre cop, sense ser gaire perspicaç) que el dia 11 hi haurà violència, i hi haurà violència policial, i hi haurà violència “gratuïta”. I aleshores serà interessant veure qui se’n desmarca, qui l’abandera, qui la denuncia, qui l’aprofita mentre la condemna i qui es posa de costat, tant en l’àmbit dels partits –a quinze dies d’eleccions– com, especialment, dels sindicats. No pas pel morbo de veure caure caretes, sinó perquè d’això depèn el futur de les reivindicacions. Controlar fins i tot el descontrol és difícil, però si la violència és gratuïta és perquè nosaltres haurem deixat que ho sigui.