A Catalunya Nord, amb la cara ben alta

L’any 1974, Edicions La Falç de Perpinyà publicava un llibret de tot just cinquanta-dues pàgines, obra de Llorenç Planes que portava per nom El petit llibre de Catalunya-Nord. Lluita per un ‘Rosselló’ català. Després del Maig del 68 francès –i en part també per això i l’extensió del missatge anticolonial– el catalanisme estava revifant i reinventant-se en aquesta part del nostre país i aquella obra n’era un exemple clar.

Planes entrava a fons en un problema bàsic que ell mateix definia amb aquestes paraules: “Per a l’intel·lectual purista, preocupat per rebutjar tant com pot els adjectius de francès i d’espanyol, les terres catalanes annexades a França pel Tractat dels Pirineus plantegen un problema: no sap com anomenar-les.” Després feia el repàs de totes les propostes imaginables i arribava a la conclusió que l’única manera raonable de referir-se a les comarques del nord era amb l’expressió Catalunya-Nord, expressió que proposava d’escriure amb guionet –per analogia amb Euskadi Nord, i seguint el grup de La Falç que ja n’escampava l’ús d’ençà del 1971. Així el nom no descrivia un territori, descrivia una decisió.

Planes remarcava ja en aquell moment una cosa òbvia, que s’ha tornat a demostrar aquests dies, com és que els francesos preferien mil vegades Rosselló o Pirineus Orientals a Catalunya Nord. Ens recordava –amb un afilat i lúcid sentit nacional– que en realitat aquest tros de Catalunya solament tenia sentit per la mateixa partició, pel fet de ser francès –comparant-ho a l’existència aleshores d’una Àfrica Occidental francesa, que també existia i es definia solament per l’ocupació colonial. I recordava que ni tan sols el Pirineu marca una frontera diguem-ne raonable en termes geogràfics entre una part i l’altra de Catalunya: tota la Cerdanya cau al sud del Pirineu; en canvi, Costoja, Banyuls, Colera, Port de la Selva o Cadaqués “seran al Sud o al Nord segons on fem acabar els Pirineus”.

Malgrat la seua humilitat, el text de Planes havia de tenir una influència gran, equiparable als altres grans llibres que en aquelles dues dècades màgiques van bastir l’esquelet de la nostra consciència nacional, des del Nosaltres, els valencians de Joan Fuster a Els mallorquins de Josep Melià, passant per la Notícia de Catalunya de Vicens Vives –paradoxalment el més fluix i integrat de tots– o fins i tot pels texts encara avui tan desconeguts d’Antoni Simon Mossa des de l’Alguer. Algun dia, per cert, algú hauria de pensar a fer una edició col·lectiva de tots ells que arribe al gran públic i ajude a valorar com va ser de determinant el pensament d’aquesta gent en aquell moment, quin impacte tenen tots junts en la conformació del catalanisme i l’independentisme moderns.

Cinquanta-dos anys després de la impressió a Ceret del llibre de Llorenç Planes, els ciutadans de Catalunya Nord han estat cridats per primera vegada a dir com es vol dir el país. Van votar del 22 de juny al 15 d’agost i divendres passat, amb deu hores de retard sobre l’hora prevista, se’n va fer per fi el recompte: 38.178 vots, un 10,4% del cens. Va guanyar el manteniment de la denominació francesa, Pirineus Orientals, amb 18.025 vots (47,21%), per davant de Pirineus Catalans, amb 16.092 (42,15%), i de Pirineus Mediterranis, amb 4.061 (10,64%). Menys de dos mil vots solament –mil nou-cents trenta-tres, exactament– separen l’statu quo, que sempre té una campanya infinitament més fàcil, d’una denominació fràgil i evidentment substitutiva de Catalunya a seques, Catalunya Nord o País Català, opcions molt més correctes però que no van entrar a la consulta, car ningú no pensava que podrien superar la censura, obligatòria en aquest cas, del Consell d’Estat francès. Fràgil per això Pirineus catalans, però potent alhora perquè posava la catalanitat –236 anys després d’haver provat d’esborrar-la del nom del país– al centre mateix de la vida política. I amb un detall que no s’hauria de perdre de vista: si bé Pirineus Orientals va ser l’opció individual més votada, la majoria absoluta dels votants, el 52,79%, va optar per rebutjar el nom imposat el 1790 per la ment quadriculada de la Revolució Francesa. Poca broma.

La mala organització de la consulta i les irregularitats del procés han alçat una ombra més que raonable sobre si el resultat reflecteix realment la voluntat de la gent. Però, evidentment i com és comprensible, el resultat ha causat decepció i disgust. Una decepció i un disgust que, em sap greu, però jo no puc compartir.

Vivim una època en què –pel que sembla d’una manera molt especial al nostre país– no hi ha manera que interpretem res com un pas endavant i com una victòria. Jo no ho entenc, però ja m’he fet a la idea que això és així. En el cas de la consulta del nord, em sembla, tanmateix, especialment difícil de digerir que no se sàpiga veure aquest resultat com una gran victòria i un enorme pas endavant –que evidentment hauria estat molt millor si s’hagués guanyat efectivament, però que no per això deixa de ser un símptoma clar del canvi enorme que s’està produint a les comarques del nord, molt especialment els darrers anys.

Torne al començament, per explicar-ho. El llibre de Planes va ser escrit en un moment en què poca gent rebutjava, si els ho demanaven, el fet de considerar-se català, però gairebé ningú no ho reivindicava. En un moment en què pensar que un dia es podia fer servir Catalunya i catalans per identificar el nostre nord –com avui cada dia és més normal– pareixia una idea simplement esbojarrada. Hom era català com per accident, sense significació ni ganes, sense que aquell ser signifiqués res d’especial, solament una peripècia biogràfica. I políticament, en tot cas, era rossellonès o del departament 66, francès meridional com a molt. El treball de Planes, i el de Fuster i Melià i el de Vives –supose– i Simon Mossa, va ser precisament fer passar la gent de l’accident biogràfic a la consciència política. I això ho va canviar tot.

Per desgràcia ja no li podem preguntar a l’autor del llibre què en pensa, de la consulta, perquè morí l’any 2016, però a mi em sembla impossible que ningú que conega la realitat de Catalunya Nord puga negar que el simple fet de celebrar-la és un reflex institucional claríssim del creixement de la consciència política de catalanitat i de la capacitat d’influència social que unes quantes generacions d’activistes incansables i extraordinaris han estat capaços de produir. I que no existia als anys setanta. El que ha passat és que, políticament, els catalans del nord s’han fet la pregunta de si calia oficialitzar-ne la catalanitat i sí, és veritat que han perdut per menys de dos mil vots, però el catalanisme ha estat capaç de forçar la votació i ha convertit ja “català” en la gran alternativa al model colonial esgotat que fa aigües per tots costats. Des de la perspectiva històrica, treure-li valor, a això, a banda de poc assenyat, em sembla profundament injust envers el treball de tanta i tanta gent que no ha parat de treballar ni un sol dia, ni en els moments més difícils, per la nostra nació.

Em sembla, per aquest motiu, que des del sud –molt especialment– avui el que toca és valorar i agrair aquesta feina exemplar que tants compatriotes fan al nord. Però també crec, més enllà d’això, que hem d’aprofitar la lliçó i pensar-hi i saber-la llegir. Perquè també al sud, fins al procés d’independència i l’ara tan injustament i irracionalment menystingut intent del 2017, la catalanitat accidental s’imposava indiscutiblement a la catalanitat política. I un dels canvis radicals que el Primer d’Octubre ha deixat per sempre més és el pas sobtat de tanta i tanta gent de la primera a la segona, un pas que es veu més clarament que enlloc en l’augment de l’antiespanyolisme obert i sense concessions, en aquest cas al sud. Amb la catalanitat accidental hom pot ser català i espanyol o català i francès; amb la catalanitat política no.

I és ací que rau el fet realment extraordinari. Aquell 1974 en les quatre províncies que Espanya ens diu que són Catalunya hi havia tot de catalans accidentals, però molt pocs que haguessen decidit de ser-ho políticament. I fora de les quatre províncies pràcticament ningú: Fuster escrivint a Sueca, Planes a Perpinyà, una quanta gent a Felanitx… En canvi, avui, de Salses a Guardamar, la pregunta ja no és quants som o no som, sinó quants ho hem decidit de ser i treballem cada dia per aconseguir la llibertat.

Sincerament, jo no sé si la societat catalana està preparada per a entendre-ho això –tinc molts dubtes a la vista de la brutal confusió imperant entre els independentistes. I ni tan sols estic segur que ho vulga veure. Però, com ho diré, això? Em sembla que em toca a mi deixar clar que aquest sí que és un salt literalment històric. El gran pas endavant. La frontera entre el passat i el futur. Ho vulguen veure vostès o no.