La saviesa dels arbres i el misteri de la vida

És desagradable viure en un món que esdevé de sobte l’infern dels arbres, com hem vist tots, impotents, aquest estiu. En el paisatge cremat, amb esquelets d’arbres calcinats, espectrals, sembla haver-hi indicis de la fi del món. Es percep un buit abismal, impressionant, definitiu. És una sensació depriment que ens fa pensar que no havíem valorat prou allò que hem perdut. Sabem del cert quina és la relació profunda entre els arbres, el món i els éssers humans? Quina relació mantenim (o no) amb ells en vida? Els boscs podrien contenir una saviesa mil·lenària i silenciosa i els arbres són els guardians  eterns de les essències i els secrets de la vida.

Segons l’escriptora Aya Koda (1904-1990), considerada la millor assagista i novel·lista japonesa del segle XX, els arbres són un mirall on podem reconèixer qui som i quin llegat volem deixar en aquest món. Ho explica, entre moltes més coses, al llibre pòstum, Árbol (Lumen, 2026), traduït al castellà per Keiko Takahashi i Jordi Fibla, publicat precisament aquest estiu: en dues setmanes se’n va exhaurir la primera edició. Esperem que l’excel·lent i fins ara desconegut clàssic japonès obri el camí per a conèixer més obres d’aquesta gran autora, mereixedora al Japó de nombrosos premis, entre els quals el Yomiuri, el de l’Acadèmia Japonesa de l’Art i l’Orde del Tresor Sagrat.

‘Perfect Days’ de Wim Wenders

L’interès per l’obra d’Aya Koda, l’ha despertat el film Perfect Days (2023) de Wim Wenders, on el seu llibre i molta de la saviesa que destil·la batega en el fons i en la forma de la cinta: com a protagonista i com a rerefons vital i espiritual. Perfect Days és un film lluminós, tranquil, savi, sense faltes d’ortografia, que diria Joan Brossa. Que ens il·lustra, sense fer-ho explícit, en els secrets de la vida i la felicitat, a partir de la pau individual i els plaers de les petites coses de la vida quotidiana.

És com un gran tapís de haikus que, transmetent imatges, idees, sensacions i sons, ens ofereix una bella simfonia del sentit de la vida i l’equilibri emocional. L’obra de Wenders es relaciona amb L’elogi de l’ombra de Junichirô Tanizaki del 1933, un dels llibres japonesos més reveladors que he llegit mai. Observant l’arquitectura japonesa, l’autor ens hi explica com, en la tradició japonesa, la cosa essencial és captar l’enigma de l’ombra. Si a Occident la llum és el fonament de la bellesa, a l’Orient es manifesta en els clarobscurs, en els intersticis entre les llums i les ombres. La perspectiva japonesa capgira els nostres principis estètics i, molt sovint, filosòfics i vitals.

A Perfect Days, l’actor Kôji Yakusho, impecable i precís, hi encarna el paper protagonista de Hirayama, un senzill i solitari home que es dedica a netejar lavabos públics dels parcs de Tòquio, que estima la feina ben feta, la rutina, la lectura, la música i els arbres, als quals admira i fotografia cada dia de la vida. L’arquitectura, les llums, les ombres i la natura hi tenen un paper fonamental. Ho apreciem a casa del protagonista, als trajectes que fa amb cotxe per la ciutat i als lavabos que neteja: formen part de la iniciativa The Tokyo Toilet Project, dissenyats per arquitectes mundialment famosos, obres d’art d’avantguarda; tots diferents, integrats en la natura, enmig de grans arbres, entre la llum i la foscor.

En una de les seqüències, Hirayama entra en una llibreria. Cada vespre llegeix abans d’anar a dormir. Ja ha acabat la lectura de Les palmeres salvatges de William Faulkner, remena els prestatges i en tria un que es titula Arbre. La llibretera li diu: “Aya Koda mereix més reconeixement del que té. Fa servir les mateixes paraules que nosaltres, però és molt especial la manera com les utilitza.” Si el llegiu, ho entendreu. No és en va que l’escriptor gallec Manuel Rivas hagi dit: “En aquest llibre pots sentir el so del lotus secret quan floreix. Quan els arbres són l’altra gent que sosté el cel, amb la seva vida, llenguatge, emocions i memòria.”

I així és. La prosa d’Aya Koda, en una recerca de tota la vida per a conèixer les diferents espècies d’arbres del Japó, acostar-s’hi, sentir-los, observar-los i aprendre’n, ens endinsa en l’univers desconegut del bosc, on aquests gegants de la natura són un pou viu de saviesa i història. Uns llibres oberts on la història i els principis bàsics de la vida s’escriuen en les seves formes, tant en les fulles com en l’escorça i les arrels. I en les idees, sensacions i reflexions que ens suggereixen.

Un pare que estimava els arbres i la literatura

Rohan Koda (Tòquio, 1867-1947) era un cèlebre escriptor japonès, pare d’Aya Koda. Ella va començar a escriure quan el seu pare es va morir. També llavors va començar a desenvolupar l’interès i l’amor pels arbres. El seu pare regalava arbres a ella i als seus germans quan eren petits. Els ensenyava a tenir-ne cura, a plantar-los, a vigilar-ne les plagues, a saber-los distingir segons les fulles i l’escorça i, també, a agrair amb reverències la feina dels jardiners.

A ella, aquesta afició la va estimular tota la vida a recórrer el Japó estudiant i observant aquests gegants dels boscs mil·lenaris: xiprers hinoki, cirerers, glicines, pins d’Ezo, àlbers, camforers i un cedre sugi de més de set mil anys (!), el Jōmon Sugi, que va aconseguir de veure i tocar quan ja era gran i tenia dificultats per a moure’s.

Els arbres són vius i enriqueixen els sentiments

Aya Koda ens confessa com va començar el seu interès per les plantes i els arbres. El terme interès no és l’adequat, creu ella. Les plantes i els arbres que veu cada dia, o aquells dels quals sent parlar, enriqueixen els seus sentiments, diu. Presenciar certs aspectes de la vida dels arbres o aprendre’n de nous, la commou. A vegades, les reverberacions emocionals li duren un parell de dies. Així de senzill.

Al llibre, l’autora ens presenta unes quantes espècies d’arbres japonesos, indicant-nos les curiositats i els enigmes de la seva existència i els efectes físics i anímics que li desperten. Com el pi d’Ezo, que creix als arbres caiguts dels boscs de Hokkaido, com una metàfora de la reencarnació. Les llavors germinen als troncs mig podrits dels arbres caiguts i creixen esvelts i arrenglerats, en perfecta formació. Poden viure tres-cents anys o quatre-cents.

Koda tracta els arbres de tu a tu, com si fossin persones. En la contemplació s’emociona i en treu idees curioses sobre la nostra condició d’éssers vius. “Els arbres eren completament callats i em vaig limitar a romandre allà, emulant el silenci del bosc i reprimint el desig de parlar”, escriu. I ens submergeix en l’univers del bosc. De sobte, sent un so feble i dispers. Són les gotes de pluja que cauen sobre les fulles de bambú. El temps del bosc, diu, és molt diferent del que marca el nostre rellotge biològic. La vida del bosc transcorre lentament, o potser la nostra és massa breu.

Aprèn coses que ens serien molt útils de saber a tots. Una de les normes de protecció dels boscs, explica, és talar tot allò que s’interposi en el desenvolupament dels arbres sans. La seva vida és complexa i totes les dificultats queden marcades al tronc i l’escorça, que a vegades la molsa verda converteix en una mena de mortalla i, unes altres, en l’aparença de vells quimonos tradicionals. Cada espècie d’arbre, segons ella, vesteix un quimono diferent. Ens diu que les flors de lotus emeten un so quan floreixen. I que les flors de nap de color morat evoquen la tristesa d’un silenciós racó rural.

L’enamoren les glicines, sobretot les dels jardins abandonats, que a la infantesa tenia prohibits de visitar perquè eren perillosos. En les seves observacions, hi ha moments de precisió poètica, com en un impossible haiku en prosa, que ha travessat la frontera dels tres versos: “Les flors queien sense parar, amb un so com de degoteig, i quan es posava una flor a l’aigua es formava una ona circular, que s’encavalcava amb unes altres de semblants, i s’anava ampliant fins a desaparèixer. […] No se sentia res sinó l’aleteig dels insectes i el so que produïen les flors quan queien.”

Les glicines la meravellen de ben petita. Creen una atmosfera misteriosa. De gran, es va endur una sorpresa llegint un assaig del seu pare: “Aquesta flor deu ser feliç, perquè no floreix a la tardor, i el so dels tàvecs expressa la vitalitat de la naturalesa. I quan contemplava aquesta flor la seva ment es desplaçava a un cel que no era ni celestial ni terrenal, i gaudia d’un entorn on no existien ni el pensament ni els sentits.”

En les excursions que fa, parla amb bosquetans, llenyataires, fusters i serradors. N’aprèn que els arbres són vius i que quan cauen no necessàriament són morts. Que la fusta, amb la qual construïm mobles i cases, continua vivint una segona vida. Els arbres no canvien mai de lloc de residència. No dubta, reflexiona ella, que són les arrels, més que qualsevol altra part de l’arbre, les que senten el deure de viure fins a la mort al lloc on han nascut.

Els pensaments de Koda reverberen en la ment dels seus lectors. Arribat a aquest punt, he recordat Joan Vinyoli: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda./ Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents/ de més enllà de la riba. / Ja les meves arrels no saben enfondir-se en la terra i servar-me, i pel fullatge bec solitud.”

Paraules que alhora ressonen en els versos d’un poeta que també s’allunyà del bosc, el basc Joseba Sarrionandia, molts anys després: “Lluny de la brossa, allà on les urpes llargues de la llei/ no ens poguessin enxampar./ Com arbres, com arbres que, amb les arrels a l’espatlla,/ van cap a la vora del mar.”

D’Aya Koda a Henry David Thoreau

Seguint l’encadenament de cercles concèntrics de l’estany, cerco L’elogi de l’ombra de Junichirô Tanizaki. En tinc l’edició d’Angle Editorial del 2018, amb traducció i epíleg d’Albert Nolla. A la portada hi ha l’esquelet d’un arbre jove sense fulles, sobre un fons blau. Curiós: un arbre. Es tanca el cercle per atzar. Potser no tant. Descobreixo que, a dins, hi vaig guardar una fotocòpia plegada d’una pàgina de Maisons vivantes de Véronique Willemin, de la col·lecció Anarchitecture de Gallimard. El titular del capítol és: “La casa imaginària de Henry David Thoreau o la casa japonesa?”

A l’anvers, hi vaig anotar amb llapis dues citacions de Caminar, de Thoreau, tretes també, curiosament, d’una edició d’Angle Editorial del 2017. Cerco el llibre. És a tocar. La traducció i la introducció són de Marina Espasa, que encapçala el text amb una citació de J. V. Foix: “Els bells camins es multipliquen, allà on creieu que s’acaba la carretera.” A la portada també hi ha una imatge d’arbres joves sense fulles sobre un fons blau cel esvaït com d’hivern. Arbres. Una altra casualitat?

No sé per què devia apuntar aquestes citacions, però ara, llegint-les, ho entenc tot.

La primera diu així:

“Les nacions civilitzades –Grècia, Roma, Anglaterra– han estat abastides pels boscos primitius que antigament es podrien allà on elles van ser edificades. Sobreviuen mentre el terra no s’exhaureix. Ai de la cultura humana! Poc es pot esperar d’una nació quan el seu embolcall vegetal s’esgota i ha d’elaborar els fems a partir dels ossos dels seus pares. Llavors el poeta s’alimenta només del seu greix superflu i el filòsof s’embafa de si mateix.” 

I, per si em semblava poc, n’hi ha una altra:

“A Nova Anglaterra acostumem a dir que cada any ens visiten menys coloms. Els nostres boscos no els proporcionen prou branques per a niar. De la mateixa manera, semblaria que cada any hi ha menys pensaments que visitin els homes perquè la fusta de les nostres ments es malgasta (la venem per alimentar focs d’ambició innecessaris o l’enviem a moldre) i gairebé no els queda ni una branqueta on posar-se. Jo no nien ni crien entre nosaltres. Quan arriba alguna estació més agradable, potser una ombra fina sobrevola el paisatge de la nostra ment, perseguida per les ALES d’algun pensament en migració tardoral o primaveral, però, si mirem enlaire, som incapaços de detectar la substància del pensament mateix.”