Santiago Abascal, Jordan Bardella i el record de la Internacional Negra
La trobada va ser a Ceuta el 12 d’octubre de 2026, per a ells, el dia de la raça. La visió de la fotografia dels dirigents d’extrema dreta espanyol i francès Santiago Abascal i Jordan Bardella em va evocar un sinistre joc de miralls: el record de la trobada en aquella ciutat del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera i el mariscal Philippe Pétain, quan van segellar l’acord per a lluitar contra les tropes d’Abd-el-Krim i conquerir el Rif. La històrica fotografia, l’antiga, és del juliol del 1925. Aquella imatge em va fer memòria d’una allau de fets d’un segle d’història.
El coronel i cap de la Legió Espanyola Francisco Franco encara no era prou famós, no sortia a les fotografies, però ja hi era. Aquells dies a Ceuta, Primo de Rivera el va presentar al mariscal Pétain, i van començar una amistat cordial de guerra i repressió que va durar tota la vida. Entre la fotografia de Pétain i Primo de Rivera, amb l’ombra de Franco entre bambolines, i la d’Abascal i Bardella, possibles futurs dirigents dels estats espanyol i francès, ha passat un segle d’afinitat i col·laboració entre l’extrema dreta espanyola i la francesa. Aquestes fotografies són, també, la cara visible de la sinistra guerra bruta que hi ha a l’ombra.
Hi ha un fil negre de Pétain a Bardella i de Franco a Abascal, perfectament trenat i dissimulat per les diplomàcies respectives. De la guerra del Rif fins als GAL, passant per la guerra del 36-39 i la guerra mundial. I la repressió, caça i captura dels exiliats republicans en territori francès, com Lluís Companys o Joan Peiró, lliurats a Franco i afusellats a la postguerra. O el refugi i protecció inicial en territori espanyol dels militars i activistes de l’Organització de l’Exèrcit Secret francesa (OAS) i l’intercanvi d’informació entre les dues policies per a reprimir els anarquistes espanyols a França i, després, els militants d’ETA o dels GRAPO.
També la col·laboració en la guerra bruta parapolicial dels anys seixanta i setanta, la Internacional Negra, integrada per organitzacions fantasmagòriques com el Batallón Vasco Español o la Triple A, en què militaven agents francesos de l’OAS, braç a braç amb policies, militars i guàrdies civils espanyols de paisà. Tots ells, francesos i espanyols, van ser l’embrió, els gestors i executors dels GAL, que actuaven en territori francès contra els independentistes bascs.
Aquelles relacions repressives iniciades a l’època del Rif van ser molt fructíferes i s’han perllongat durant un segle. Canvien els dirigents polítics i les lleis fonamentals, però la col·laboració estreta i secreta entre els cossos repressius d’ambdós països, en la guerra neta o bruta, s’ha mantingut intacta i indestructible. La fotografia a Ceuta dels futurs dirigents espanyol i francès, Abascal i Bardella, mereix un repàs històric per a recordar el passat i preparar-nos per al futur.
Del Rif als Pirineus
Després del desembarcament d’Alhucemas, comandat pel coronel Franco, França li va concedir la Legió d’Honor. Era el començament d’una llarga amistat. Ni Franco, heroi d’Alhucemas, ni Pétain, heroi de la batalla de Verdum, no tenien cap mena d’escrúpols en massacrar la població civil rifenya indefensa. D’ençà de llavors, Franco va ser un convidat de pedra permanent en totes les recepcions i actes oficials espanyols on Pétain era present. Com la de l’Alcàsser de Toledo del 1926 en què el rei Alfons XIII atorgà a Pétain la Gran Creu del Mèrit Militar.
Després del 18 de juliol de 1936 i durant els tres anys de guerra, Pétain va ser al costat de Franco i els militars sollevats, alguns dels quals coneixia personalment dels temps del Rif. Tant era així que el març del 1938, quan Léon Blum va considerar la hipòtesi d’intervenir a Espanya amb efectius militars, Pétain s’hi va oposar fermament.
L’any 1939, quan va acabar la guerra, el mariscal va ser nomenat ambaixador a Burgos, a l’Espanya de Franco.
“Volia que fos aquest país –i vós, Generalíssim Franco, l’espasa més pura del món– qui intercedís davant Hitler. La França que ha de néixer vindrà al món portant ja aquest deute de gratitud que té contret amb la immortal Espanya”, va proclamar el nou ambaixador.
La seva missió era vetllar per l’aplicació dels acords Berard-Jordana. És a dir, “resoldre” la qüestió dels exiliats republicans a França, lliurar a Franco el material de guerra republicà, l’or dipositat pels republicans a Mont-de-Marsan, els vaixells, tresors artístics, diners en efectiu i materials de valor. En definitiva, l’espoliació i el lliurament a Franco dels darrers efectius republicans salvats en la retirada.
El règim de Vichy
Més tard, quan el mariscal Pétain va ser nomenat cap d’estat titella del govern de Vichy a la França ocupada pels nazis, Franco ho va considerar una victòria seva. Els dos mandataris es van reunir a Montpeller el 13 de febrer de 1941. Franco hi va arribar pomposament amb un seguici de vint cotxes després d’entrevistar-se amb Mussolini a la Vila Regina Margarita de Bordighera, a la frontera d’Itàlia.
La visita de Franco a Montpeller significava la ruptura de l’aïllament a què estava sotmès el règim del mariscal i, de retruc, un nou pacte secret de col·laboració pels temes que interessaven el general espanyol. Pétain va ser prou receptiu a les pressions de Franco de perseguir i caçar en territori francès destacades personalitats republicanes exiliades, com ja havia succeït amb Lluís Companys.
Segons que ha investigat l’historiador Jordi Guixé (La República perseguida. Exilio y represión en la Francia de Franco, 1937-1951, PUV, 2012), el policia espanyol que va detenir Companys a França i el lliurà a Franco, Pedro Urraca, va ser la clau de volta d’un grup d’agents que tenien la funció de dur a terme activitats secretes d’informació i captura. Eren el submarí del triangle Franco-Pétain-Hitler per a fer accions repressives contra els exiliats republicans.
En concret, l’agent doble Victor Druillet era el contacte entre els serveis especials franquistes i el règim de Vichy. En aquestes activitats contra l’exili republicà, també van prendre part organitzacions d’extrema dreta francesa violentes com La Cagoule (Comité Secret d’Action Révolutionnaire) o els Croix-de-Feu. Sovint perpetraven atemptats amb bomba que la premsa d’extrema dreta atribuïa als rojos espanyols, per tal de justificar detencions i deportacions.
El règim de Vichy del mariscal Pétain va abolir les llibertats i les institucions republicanes, va dissoldre partits i sindicats i va introduir lleis antisemites. Va col·laborar tan eficaçment amb l’Alemanya nazi, en qüestions d’intel·ligència, reprimint la resistència i enviant jueus i republicans espanyols als camps d’extermini, que en acabar la guerra va ser jutjat i condemnat a mort. Tanmateix, gràcies a la seva avançada edat, li van commutar la pena per cadena perpètua.
Va morir l’any 1951 a l’illa de Yeu. Franco, molt afectat, va redactar personalment l’esquela que va publicar la premsa del Movimiento. Tres mesos abans, amb motiu del noranta-cinquè aniversari del mariscal, Franco li havia enviat una caixa de fruites a l’illa de Yeu.
Entre el 1940 i el 1945, nou mil republicans espanyols van ser deportats als camps nazis. Només hi van sobreviure tres mil.
La guerra bruta de la dictadura i l’aportació francesa
Com vaig explicar en el meu llibre El cas Vinader (Pòrtic, 2105), la guerra bruta de la dictadura, amb connexions franceses, va néixer al cor de la dictadura, als despatxos de comandament policial i militar. Un dels epicentres era a la Puerta del Sol de Madrid: la Direcció General de Seguretat, dirigida per Carlos Arias Navarro d’ençà del 1957, amb el coronel Eduardo Blanco com a cap dels serveis d’informació.
Quan Arias va ser nomenat batlle de Madrid, el 1965, el seu càrrec el va ocupar, fins el 1974, el coronel Blanco, ben relacionat, com a bon feixista i africanista que era, amb els activistes francesos de l’OAS, contraris a De Gaulle i a la independència d’Algèria, refugiats a l’estat espanyol.
En una entrevista que li vaig fer als anys noranta, Eduardo Blanco, aleshores general, em va reconèixer que als anys seixanta, quan França perseguia els activistes de l’OAS refugiats a Espanya, i ells, els anarquistes espanyols refugiats a França, al costat del seu despatx de la DGS de la Puerta del Sol, hi va tenir l’oficina un alt comissari de policia francesa de la Direcció de Vigilància del Territori (DST), especialment enviat per col·laborar amb ell en l’intercanvi de repressió.
A més a més, també existien contactes amb la policia política portuguesa (PIDE), feixistes italians i argentins, i vells nazis, com Otto Skorzeny o Léon Degrelle, també refugiats a Espanya. La flor i nata de la Internacional Negra.
Un dels crims més impactants va ser el de l’opositor portuguès, el general Humberto Delgado, i la seva secretària, Arajaryr Moreira, soterrats en calç viva a Villanueva del Fresno, Badajoz, el 1965. Tot i que per aquella acció van ser processats uns quants agents de la PIDE, i algun membre de l’OAS, costa molt d’imaginar-la sense la col·laboració activa o passiva de la policia franquista que, per afinitat i veïnatge, s’entenia molt bé des de sempre amb la PIDE.
El coronel Eduardo Blanco, de la DGS estant, va ordenar tota mena d’operacions, legals i il·legals, contra l’oposició. Als anys seixanta, però, no va dubtar a pactar amb la policia de De Gaulle la retirada del seu suport i protecció als africanistes de l’OAS residents a Espanya, en canvi d’informació i restricció de llibertats als exiliats republicans espanyols a França, especialment anarquistes i comunistes.
Blanco era un coronel condecorat a la guerra del 36-39, “caballero mutilado por la Patria”, i ex-membre de la División Azul. Va passar dos anys als fronts russos, i uns quants al nord d’Àfrica. Home fred, sibil·lí i maquiavèl·lic, es diu que mantenia relacions privilegiades amb la CIA, llegia el Pravda i era un pioner en el joc d’escacs amb l’ordinador. Una de les seves màximes era “dura lex sed lex”. Es va retirar com a general i diplomat d’Estat Major dels exèrcits de terra, mar i aire. El 1978 el govern d’Adolfo Suárez (UCD) el va nomenar president per la transferència dels interessos espanyols al Sàhara.
Els successors d’Eduardo Blanco en la gestió de les trames negres als despatxos de la policia van ser Saturnino Yagüe, al capdavant de la BPS, i els caps de la Brigada Central d’Informació, dirigida pel comissari Roberto Conesa i la seva mà dreta, Antonio Pacheco, Billy El Niño. El 1976, Conesa va ser rellevat per Manuel Ballesteros.
La guerra bruta de l’exèrcit i de la guàrdia civil
Luis Carrero Blanco, ultracatòlic feixista, fervent lector d’Els protocols dels savis de Sió, fanàtic de la unitat d’Espanya i preocupat perquè el virus del Maig del 68 francès no traspassés els Pirineus, considerava un error haver deixat la lluita antiterrorista i la repressió de l’oposició en mans de la policia. Li semblava vexatori per a l’exèrcit.
Per això, va ordenar la creació del segon focus de la guerra bruta: el Servei Central de Documentació (SECED), creat el 1973 per dirigir i controlar la intel·ligència civil i militar. Era un servei d’espionatge encapçalat, en un principi, pel coronel José Ignacio San Martín, futur colpista al 23-F. Aquest òrgan, que abans de transformar-se en el CESID (1977) va ser dirigit per Andrés Casinello, tenia la missió de crear una estructura paramilitar i parapolicial que intensifiqués i endurís la repressió. Entre els seus mercenaris hi havia feixistes italians, com Stephano Delle Chiae i Valerio Borghese, i antics membres de l’OAS francesa.
Alguns dels episodis més destacats de la guerra bruta d’aquells anys, executats per aquesta amalgama de personatges i grups parapolicials fantasmagòrics, són: els dos morts i les desenes de ferits de Montejurra (1976), una operació secreta muntada per les clavegueres del govern d’Arias Navarro; la bomba al Papus (1977); la matança dels cinc advocats d’Atocha (1977); l’atemptat contra el dirigent independentista canari Antonio Cubillo (1978); o l’assassinat de Yolanda González (1980), en què hi havia implicats destacats membres de Fuerza Nueva, organització que es troba en l’origen dels currículums de molts polítics actuals de Vox.
L’estratègia de la tensió italiana s’exporta a Espanya, i elements com l’italià Stefano Delle Chiaie, l’argentí Rodolfo Almirón, guardaespatlles de Fraga, o el mercenari de l’OAS Jean-Pierre Cherid van tenir-hi un paper rellevant. Els crims d’organitzacions com el Batallón Vasco Español, la Triple A, o ATE (Antiterrorismo ETA) contra el món abertzale són fruit d’aquestes aliances criminals.
El tercer focus de guerra bruta eren els Grups Operatius de Serveis Secrets d’Informació de la Guàrdia Civil (GOSSI). Estaven lligats a la segona secció de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, on hi havia el general José Antonio Sáenz de Santamaría, fins que fou nomenat delegat del govern espanyol al País Basc, el febrer del 1980. Com a dada interessant, cal subratllar que l’ex-OAS francès Jean-Pierre Chérid, membre dels GAL, quan va morir l’any 1984 en esclatar-li una bomba a les mans, duia un carnet de membre dels GOSSI. La bomba anava destinada inicialment a volar la cúpula d’ETA.
Sens dubte, la fotografia de Santiago Abascal i Jordan Bardella de fa un mes a Ceuta, a més de servir per a la propaganda política, és un avís en clau de futur de què ens espera, amb vells discursos maquillats, ànsies renovades i mètodes moderns, a l’empara de la nova Internacional Negra.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.