Maulets, la lluita continua

L’octubre del 2020 vaig veure La mort de Guillem al menjador de casa, amb la família. Feia poc que havia tancat Guillem, la novel·la de Núria Cadenes, i arribava a la pel·lícula amb un nus a la gola. Tenia dinou anys, un més que Guillem Agulló quan el van matar, i, encara que sabia com acabava la tragèdia, a dins meu esperava un altre final, un final que salvava el protagonista d’un assassinat cruel i d’un judici vergonyós. Estic convençuda que no era l’única. Aquella nit, més de dos-cents mil valencians van seguir en directe l’estrena a À Punt, un rècord per a la cadena, mentre TV3 i IB3 l’emetien a la mateixa hora. Milers de famílies, milers de joves, en milers de menjadors, mirant la mateixa història. Per a molts de nosaltres, els qui vam nàixer després de la mort de Guillem, va ser la primera vegada que ens explicaven, sense filtres, què havia passat a Montanejos la nit de l’11 d’abril de 1993.

Dilluns havíem de tornar a mirar La mort de Guillem. À Punt havia passat el cap de setmana anunciant que tornaria a emetre la pel·lícula a les 22.45. A l’hora de la veritat, la pantalla va oferir la comèdia M’esperaràs? I, tot plegat, quaranta-vuit hores abans que la família Agulló comparegués a l’Ateneo de Madrid per demanar que l’estat espanyol reconega Guillem com a víctima del terrorisme, amb el suport de més de dos-cents noms de la cultura i la política. La coincidència de dates és eloqüent i l’explicació oficial, escassa.

La censura d’À Punt, parlant clar, se suma al silenci del president de la Generalitat Juanfran Pérez Llorca. Ha hagut de ser Consuelo Ordóñez, presidenta de Covite i gens sospitosa de res, qui li retraguera públicament que era vergonyosa la manera com el govern havia silenciat les víctimes. Des del Palau, ni una paraula. Mentrestant, la família Agulló continua sent la diana de la violència més crua de les institucions. Primer, va ser un tribunal que va convertir un assassinat polític en una “baralla entre joves”; segon, quan van condemnar Pedro José Cuevas, l’assassí, a catorze anys de presó i el van deixar en llibertat havent-ne complit sols quatre. Després, el 2024, amb el PP i Vox al capdavant de les Corts, van esborrar el seu nom del premi contra els delictes d’odi, que va haver de recollir la Generalitat de Catalunya perquè no desapareguera. I fa només un any, un candidat del PP va amenaçar membres de Compromís que “amb un poquet de sort” seguirien el camí de Guillem Agulló. Tot això, sumat a la retirada sistemàtica del seu nom de carrers i places d’arreu del país.

Però la censura de dilluns ha arribat tard. Es pensen, en algun despatxet, que acabaran esborrant el seu nom perquè han bandejat la pel·lícula de la televisió pública. La memòria de Guillem no l’ha custodiada mai À Punt, ni la Generalitat ni les Corts, prou que ho sabem. La meua generació no ha patit l’herència violenta de la mal anomenada “batalla de València”, no ha viscut l’expansió de les bandes neonazis, que es movien entre les grades ultres del futbol i l’espai juvenil, ni tampoc no vam presenciar les pintades i els càntics dels miserables que celebraven la mort d’un xiquet. Però sabem que Guillem Agulló és el símbol de la lluita incansable: un jove antifeixista assassinat per l’extrema dreta, un militant de Maulets que defensava la unitat de la llengua, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i una família que s’ha dedicat en cos i ànima a exigir justícia. I és un símbol des de fa trenta-tres anys, i ho és per decisió col·lectiva, la de les persones anònimes que han pintat el seu nom a les parets del poble, que el canten als concerts d’Obrint Pas o que el lligen als llibres de Cadenes i Xambó. La lluita continua, doncs, i no per inèrcia ni per nostàlgia: perquè, tal com cantaven Xavi Sarrià i Pep Gimeno el Botifarra, poden intentar-ho tantes vegades com vulguen, però mai no eliminaran el batec immortal de milers de Guillems.