Aurèlia Muñoz, l’artista catalana que va volar fins al MoMA
Entro a l’edifici Meier, enfilo la rampa cap amunt i, de sobte, són allà: els ocells-estels sobrevolen l’atri del MACBA just per sobre del mural commemoratiu de Clara Nubiola que celebra els trenta anys del centre d’art barceloní. “La cultura és el que tots plegats fem a dintre i fora de casa”, llegeixo en una cal·ligrafia imperfecta a la paret blanca. Torno a aixecar el cap i hi ha l’ocell, com una aparició. “Allò que més m’agrada de l’Aurèlia és que va dedicar tota la vida a la cerca del seu espai vital, ella mateixa era aquest personatge-ocell perseguint la creació, el coneixement.” M’ho explica Rosa Lleó, la comissària de l’exposició. Juntament amb Manuel Cirauqui, el comissari científic de la mostra i director d’Einaidea, i Sílvia Ventosa, filla d’Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011) i responsable del seu arxiu, ha aixecat amb tres mirades complementàries aquesta gran retrospectiva titulada “Aurèlia Muñoz. Ens”, que ara es pot veure al MACBA i que abans va passar per Reina Sofía de Madrid.
Aproximadament 300 peces per a parlar de més de cinquanta anys de creació, entre les quals hi ha tres obres pertanyents a la sèrie Ocells-estels (1982) que s’han reconstruït el 2026 per a poder ser instal·lades a gran altura i amb llum natural. La intenció de Muñoz era que les seves obres sobrevolessin els llocs i les persones. Ella és l’artista catalana que va portar el tèxtil al MoMA i una figura que, vista amb ulls actuals, era visionària de la cultura ecofeminista, l’art participatiu i la interconnexió de disciplines encarnades en la creació. “No és una artesana que fa brodats, és una artista que té molta obra escampada, i vam veure que hi havia prou obra per a fer-ne una retrospectiva”, diu Lleó. Un dels grans inconvenients per a una dona dedicada al tèxtil ha estat catalogar-la de “artesana”: en això coincideixen tots tres. Traspassada el 2011 a vuitanta-cinc anys, la seva trajectòria s’ha anat revelant al gran públic progressivament i ha esclatat enguany, l’any del centenari. Com a fites clau, cal esmentar l’any 2018, quan el MoMA de Nova York va adquirir per primera vegada algunes obres seves per a l’exposició permanent i l’any següent, el 2019, Muñoz va formar part de l’exposició Taking a thread for a walk (‘Treure el fil a passejar’), cosa que van significar la consolidació internacional de l’artista. Però potser la prèvia a Catalunya d’aquesta gran retrospectiva al MACBA cal buscar-la fa tres anys a Sant Cugat del Vallès amb l’exposició “Aurèlia Muñoz. Taller aeri”, comissariada també per Cirauqui, que ja insistia a deixar de catalogar-la de “artista tèxtil” i obrir-se a una interpretació més abstracta i filosòfica del seu posicionament. Perquè les peces de Muñoz utilitzen el tèxtil, sí, però com un mitjà, per a proposar una manera de veure el món. “El seu treball té un alt valor conceptual, de diàleg entre disciplines, se sent molt còmoda amb interlocutors de diferents camps i a escala internacional”, diu Cirauqui.
Passejant pel MACBA copso aquesta eclosió d’espècies i de geometries: aquàtiques, vegetals, aus, palmeres. Tot un univers entre espècies que ella va pensar i crear abans de la preocupació actual per la crisi climàtica i els ecosistemes. “L’obra de Muñoz sempre té aquesta característica de trobada amb un altre ésser, de relació”, diu Lleó. “La paraula Ens té aquest sentit metafísic, que servia per a explicar una constant en la seva obra: crear personatges o figures que en un primer moment són més recognoscibles perquè tenen cara i ulls i, a poc a poc, es van abstraient amb els macramés”, comenta Lleó, que reconeix que part de l’imaginari de l’artista és aquesta voluntat de representar figures que són presències, però que no tenen ni gènere ni una representació tancada. “L’Aurèlia crea un univers on es fa molt evident que, per a acostar-nos al tèxtil, ens hem d’acostar a les cosmologies, al punt d’unió entre la modernitat i els materials ancestrals molt vinculats també a les tècniques utilitzades en cultures andines i també en les mediterrànies.” De fet, aquesta exposició sorgeix d’un diàleg continu amb el seu arxiu, custodiat per la família. “Per mi ha estat molt interessant obrir calaixos i carpetes i descobrir bona part de l’obra inèdita de l’Aurèlia”, diu Lleó, que ha treballat braç a braç amb Ventosa.
En primer pla ‘Palmera’, del 1974 (fotografia: Miquel Coll).
Ser artista en un context franquista
Aurèlia Muñoz va néixer el 13 d’abril de 1926 al carrer de Finlàndia del barri de Sants. La petita Aurèlia, que va estudiar a l’Institut Montserrat de Barcelona, pioner en l’ensenyament Montessori, va mostrar ben aviat interès pel dibuix i la geometria. El 1945 comença classes de dibuix a l’Acadèmia Valls i fa papiroflèxia de petits animals. El 1959, ja a trenta-cinc anys, casada i amb fills, s’inscriu a l’Escola Massana per estudiar ceràmica i esmalt. “Aquest contacte amb la filosofia Montessori, amb la papiroflèxia, les aquarel·les i els materials, arriba de molt joveneta, però la decisió de ser artista és molt posterior i és una decisió conscient i molt valenta, sobretot en un context com el de l’Espanya franquista. No tothom era capaç de prendre una decisió així, i encara menys essent una dona. Hi havia una determinació enorme per a ser artista”, diu Cirauqui. Inicialment vinculada a moviments internacionals com la Nouvelle Tapisserie i l’Escola Catalana del Tapís, els seus interessos anaven de l’enginyeria a l’etnologia. “Més que un bagatge acadèmic, ella va integrant inspiracions i la mou quelcom més espiritual i abstracte, una sensació de connexió amb l’espai”, afegeix Lleó. “La part marina, o el vincle amb el mar, de les meduses, les anemones i les algues és més directe, però fins llavors era més aviat una força interior molt ecologista que naixeria d’ella”, diu la comissària.
“L’evolució de l’Aurèlia també és marcada per una paradoxa interessant, molt relacionada amb els seus territoris: en l’etapa de formació se sent inspirada per grans figures de la modernitat com poden ser Paul Klee, Joan Miró i Antoni Gaudí, però quan entra en contacte amb la Biennal de Lausana coneix tot un seguit de dones artistes molt ambicioses que seran per a ella un gran revulsiu”, explica Cirauqui: “Aquestes descobertes acceleren la seva experimentació.” Parlem d’artistes com ara Sheila Hicks, Jagoda Buić i la gran referent Magdalena Abakanowicz (1930-2017), pionera de l’art tèxtil i gran artista del segle XX. “Es converteixen en les seves interlocutores i còmplices, i llavors els artistes més canònics passen a un segon pla”, diu Cirauqui. “Durant els anys seixanta i setanta acaba produint més per a fora: cal tenir en compte el context a l’estat espanyol”, detalla el comissari. En aquests vint anys va exposar als Estats Units, a la Biennal de São Paulo (1973), per tot Europa i també va despertar un gran interès al Japó.

‘Ondulacions’, del 1976 (fotografia: Miquel Coll).
Brodats, macramé i obres monumentals
Quant a l’organització de l’exposició, hi ha un cert ordre cronològic, tot i que potser l’eix que l’estructura és més vinculat als materials. “Algunes coses les teníem molt clares, com per exemple que ella té grans períodes marcats per tècniques i materials diferents”, diu Cirauqui. “De totes maneres, els seus períodes se superposen i s’entrellacen”, afegeix el comissari, que explica que l’exposició és organitzada en cinc grans àmbits. “Quan està en plena època de brodats, rep dos encàrrecs teatrals que li permeten d’explorar les tres dimensions.” De fet, són aquestes interferències en el camí les que n’incentiven l’esperit de recerca. Quan entrem a la gran sala dedicada a les escultures nuades de Muñoz, s’hi aprecia el salt definitiu cap a l’àmbit tridimensional. L’artista comença a abandonar el brodat i s’interessa per les tècniques de la nuada. Aquest canvi li permet de construir formes directament a l’espai, sense necessitat de suport intern, amb fibres com el jute, el sisal o el cotó, i servint-se del nus de cordó que, malgrat la simplicitat aparent, dóna lloc a estructures de gran complexitat i bellesa. Macra tòtem (1968) és un dels primers exemples de gran format amb macramé. Estel en espai tancat (1970) i Xarxes vegetals (1973), com també les peces de la sèrie Ens, són representatives d’aquest moment d’expansió. “Quan es trenca el peu i no pot mobilitzar grans peces, comença a fer proves de macramé”, relata. “I en el període del macramé, passa una mica això mateix: es troba una persona que li comença a parlar del paper art, del paper fabricat a mà, i comença a explorar aquest material.” A partir del 1979 comença a desenvolupar escultures suspeses, confeccionades amb lona i articulades mitjançant varetes.

Visió dels llibres aeris, de l’època dedicada al paper (fotografia: Miquel Coll).
Aquí, la vida de Muñoz adquireix una dimensió circular. Tornen aquelles reminiscències de la primerenca afició a la papiroflèxia. S’interessa per la manera com aquestes peces pengen en l’aire, com si fossin veles, mostrant admiració pels prototips de Leonardo da Vinci. Als anys vuitanta, es consoliden els seus treballs amb paper fabricat a mà. En aquesta exposició també és molt important l’espai dedicat a l’arxiu i al seu procés creatiu. “Als esbossos es veu que el seu mètode de treball també té un posicionament. Un posicionament que demostra que no es pensava com una artesana ni com una artista tèxtil treballant al seu teler, sinó com una artista molt ambiciosa, que creu que el procés creatiu té un sentit i, per això, signava també els esbossos”, explica Cirauqui. Les arts populars com la cistelleria, la ceràmica i, sobretot, la indumentària i els teixits figuren entre les seves grans referències en la recerca preparatòria. A l’exposició, hi trobem diapositives que ella feia amb fins investigadors, plànols preparatoris i maquetes. “La família la va ajudar molt a documentar i guardar tota l’obra”, comenta.

Peces dels anys noranta i dels dos mil (fotografia: Miquel Coll).
L’exposició, que va anar acompanyada d’un simposi en què es va reflexionar sobre l’obra de l’artista i es va dialogar amb més artistes que tenen inspiracions semblants, es podrà veure fins el 2 de maig de 2027. A més de la mostra, el programa reverberarà arreu del país amb activitats al Museu Molí Paperer de Capellades, el Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani de Sant Cugat, el Museu Tèxtil de Terrassa, el Centre Excursionista de Catalunya, el Museu de la catedral de Girona, el Museu d’Art Modern de Tarragona i el Museu de Valls, entre més espais.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.