PunchIdris hails Tinubu, supporters after APC rally in KebbiThe Jerusalem PostArkia will not stop flying on Shabbat under new ownership, workers' committee chairman vowsInquirerPolice nab 7 for illegal mining in CatanduanesFox News3,300-year-old bronze sword emerges from Italian lake and still has a 'sharp edge'Bollywood HungamaSCOOP: Sanjay Leela Bhansali makes a BIG move! Bhansali Productions to venture into film distribution and acquisitionZDF heuteAktuelle Pressemitteilungen des ZDFBBC NewsLammy urges Burnham to take UK back into the EUGlobal NewsChow to lay out vision for new term as Toronto council holds first meetingWirtualna PolskaPoszedł tropem "Sława UPA". Zamówienie w języku rosyjskim dotyczyło czterech miastRai NewsTg2 Costume & Società del 18/11/2026InteriaSpór o opłatę targową. Samorządy odrzucają pomysł obniżekVanguardSupreme Court reserves judgment in Zamfara North APC senatorial dispute
The Daily Newsstand · Free, Always
Wednesday, November 18, 2026

La vergonya de Kigali

Translate

Ja em perdonareu que m’allunye per un dia de la realitat immediata i electoral, però és que estic colpit per aquesta notícia: Alemanya, Àustria, els Països Baixos, Dinamarca i Grècia han anunciat que negociarien amb Ruanda un centre fora d’Europa per a enviar-hi les persones que no tenen el dret de restar a la Unió. Ho han presentat com un pas endavant i han parlat d’una “contribució important” per a frenar la immigració irregular. Dinamarca, que va obrir el camí de la duresa, ho ha qualificat de “gran avanç”. Però un avanç cap a on?

Cal dir-ho amb claredat, perquè el llenguatge administratiu és fet precisament per a no ocultar-ho: és un gran pas endavant per a desfer-se de persones. No és un pas endavant per a gestionar un fenomen, ni per a protegir un sistema, ni encara menys és cap solució. És agafar éssers humans –molts dels quals ja han construït una vida a Europa, molts dels quals no deuen haver sentit parlar mai en la seua vida de Ruanda– i enviar-los a quilòmetres de distància, a un país que no coneixen, perquè ací “ens molesten”. Que el centre siga “obert”, que l’estada siga de “uns quants mesos” i que els governs l’anomenen “hub de retorn” no canvia res. Cap eufemisme no pot amagar la violència d’arrencar algú de la vida que s’ha bastit. No hi ha paraula per a suavitzar aquesta acció.

I després hi ha el país triat. Ruanda no és una elecció innocent ni un soci qualsevol. El 2024, el Departament d’Estat dels Estats Units va documentar que les forces de seguretat i els funcionaris civils ruandesos cometien abusos dels drets humans amb impunitat, i va assenyalar problemes de llibertat d’expressió i de treballs forçats. Aquest és el país que Europa ha triat com a custodi d’aquells qui no vol veure. Ha triat un dels règims repressius pitjors de l’Àfrica per fer la feina bruta que ella mateixa no gosa fer a casa. La hipocresia és sencera: ens agrada predicar drets humans a l’estranger, però és qüestió de pagar-ne el cost, el traslladem a un altre país.

La decisió d’aquests cinc governs és una traïció. A Europa. A una Europa que no va nàixer d’un càlcul de fronteres, sinó d’una resposta moral. La nostra Europa va nàixer de la runa d’un continent que havia vist fins on pot arribar la política quan decideix que hi ha vides que valen menys que unes altres. El tractat de la Unió Europea proclama que la dignitat humana, els drets de les persones i l’estat de dret són els valors sobre els quals es fonamenta tot el projecte. La Carta de Drets Fonamentals comença, en el primer article, afirmant que la dignitat humana és inviolable. No diu pas que siga “inviolable dins les nostres fronteres”. No diu “inviolable per als qui tenen papers”. No diu “inviolable per als blancs”. Diu inviolable, i punt. La Unió va rebre un Nobel de la pau –ben guanyat– per haver convertit un continent de guerres en un espai de drets. És la victòria més gran que puc imaginar –la construcció europea, no pas el Nobel. I que ara reduesca aquest llegat a una operació logística d’expulsió, sincerament, em sembla una obscenitat.

Hom dirà que la llei s’ha de complir, que les persones afectades han exhaurit tots els recursos, que els estats tenen el dret de decidir qui hi viu… Però una cosa és aplicar una resolució de retorn i una altra de molt diferent és construir un sistema perquè la gent desaparega de la nostra vista, enviant-la a un tercer país amb el qual no té cap vincle, sense família, sense xarxes, sense futur. La legalitat d’un acte no ens diu si és moral o no.

Però és que, a més, hi ha un fet que hauria de fer callar els entusiastes: aquesta recepta ja ha fracassat. El Regne Unit va intentar l’experiment ruandès i la cosa va acabar en un desastre polític, jurídic i econòmic. Itàlia va provar un acord semblant amb Albània i no l’ha pogut fer funcionar. Els cinc països europeus que ara fan el pas no innoven, simplement repeteixen un error conegut, i ho fan perquè el cost moral és molt inferior al cost electoral. Cinc governs han decidit que és més còmode apuntar a les víctimes que no a les causes, i que la ultradreta es pot aturar imitant-ne el programa. Així no es pot aturar. Cada vegada que un govern democràtic adopta la lògica de l’extrema dreta, no la neutralitza: solament la legitima.

PS. Després d’Amposta, València i Perpinyà, dijous l’Assemblea de Lectors de VilaWeb arriba a Palma. Els qui vulgueu, ens trobarem a ca n’Alcover a les 19.00 per a parlar del futur del periodisme, de VilaWeb i, òbviament, del país. Us hi esperem.

View the original on VilaWeb →

KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.