Marta Roqueta: “Darrere cada ‘Instamami’ veig un pare absent”

Marta Roqueta-Fernàndez (Barcelona, 1988) ha escrit un llibre en certa manera contracultural, en un moment en què s’intenta de convèncer les dones de criar en cos i ànima, si han decidit de tenir fills. Denuncia que aquest relat el fan també alguns sectors del feminisme i de l’esquerra, que han avalat el discurs ultraindividualista de l’anomenada maternitat intensiva. Eleccions que haurien de ser lliures, com ara la lactància materna, el llit compartit i l’ús de certs mètodes pedagògics, corren el risc d’esdevenir mandats, amb el relat pervers que tota mena de sacrificis paguen la pena per al benestar de la criatura. Parlem de Maternitats sense tribu (Pòrtic) amb la investigadora i periodista especialitzada en feminismes, que proposa de col·lectivitzar la criança en compte d’adaptar el sistema perquè les mares criïn encara amb més intensitat.

—Qüestioneu conceptes que darrerament s’han popularitzat en els continguts sobre criança, com ara tribu i maternar. Per què?
—El concepte de tribu el trobo horrorós perquè és una manera d’essencialitzar cultures no blanques. De tribus, n’hi ha moltes i evolucionen. Hi ha una doula d’ascendència índia (the postpartum doula) que diu que les dones occidentals tenim la tribu idealitzada, però que va amb càrregues. És formada majoritàriament per dones, perquè els homes tampoc no hi estan implicadíssims, i aquestes dones tenen un bagatge –les àvies, mares, tietes, germanes…–, llavors també hi ha una pressió de grup. A més, diu que moltes dones no occidentals envegen la llibertat de les dones occidentals en aquest sentit. Ens fem trampes al solitari perquè parlem sempre de la tribu escollida –unes altres mares– i la funció que hi atorguem no és la de col·lectivitzar la criança, sinó la de permetre una criança intensiva. Jo no vull una tribu, vull un estat, que és l’única manera de col·lectivitzar i democratitzar la criança.

—Els sectors del feminisme que darrerament han utilitzat aquests conceptes també han parlat de la díada mare-nadó, de la relació estreta amb la criatura els primers anys. Defensen que el sistema econòmic s’adapti a les necessitats d’aquesta relació, que demanda una criança molt intensa de la mare.
—Almudena Hernando explica que a les dones ens han construït a partir d’una identitat relacional. Als homes els considerem individus de ple dret; a les dones, no. La seva identitat es crea a partir de la relació amb els altres. Durant molt de temps hem tingut la idea d’amor romàntic, que empenyia la dona a deixar-ho tot per cuidar l’home. L’home, gràcies a això, es podia desenvolupar. La dels homes és, per tant, una individualitat dependent. Ara hem traslladat els mites de l’amor romàntic –com la mitja taronja– a la relació de la mare amb el nadó. Ja no parlem de mitja taronja, parlem de díada. La mare ja no es veu com un individu de ple dret, sinó com algú subordinat al fill, amb tots els estereotips de l’amor romàntic.

“Hem traslladat els mites de l'amor romàntic a la relació de la mare amb el nadó”

—Per exemple?
—Quan s’insisteix tant que el part sense intervenció facilita l’enamorament inicial. Constantment es parla d’enamorament, t’has d’enamorar del teu nadó i us necessiteu mútuament. Fa uns quants dies revisava un perfil d’Instagram que deia que l’amor de mare era una presó en la qual les teves necessitats passen a un segon pla. Si això ho veiéssim en la relació entre un home i una dona tindríem claríssim que és tòxic. En canvi, amb el nadó s’accepta, però no sols perquè hem configurat una determinada imatge de la mare, sinó també del nadó.

—Defenseu que els fem ser nadons massa temps.
—Sí. Actualment hi ha dues formes de maternitat intensiva. Per una banda, la mamífera, més vinculada a la criança natural i que imposa tot un seguit de pràctiques com ara la lactància materna prolongada i a demanda durant cada vegada més anys, el collit, el portament… Per una altra, la productivista, dedicada a explotar les capacitats i habilitats de les criatures, estimular-les constantment. D’aquest punt de vista, els nadons són éssers absolutament dependents de la mare. Però com que la maternitat intensiva es basa en uns estàndards altíssims, aquesta dependència no va vinculada només a la negligència, a la violència o a l’abandonament. No, el missatge és que si no l’estimules, si no li dónes el pit, si no hi comparteixes llit, això a la llarga tindrà efectes nocius. Tant la criança mamífera com la productivista són profundament neoliberals.

—Per què?
—Semblen oposades, però comparteixen la visió que només la mare pot garantir el futur de la criatura, marcar-lo de per vida. Et diuen que tens la responsabilitat individual de mitigar tot un seguit de riscs que en realitat són d’abordament global. És cert que hi havia formes anteriors de criança que eren negligents, però allò que determina la salut i el desenvolupament dels nostres fills és el codi postal, molt més que no pas si dormim amb ells o si els donem el pit. Si dónes el pit perquè t’agrada i és pràctic, endavant. Com també endavant amb el biberó. Ara, si et diuen que si li dónes el biberó el nen tindrà el risc de patir de tot, això és un problema. Com també donar el biberó amb criteris molt estrictes i complementar-ho amb dietes obsessives.

—Com ho podem contrarestar?
—Per una banda, cal fer allò que et funciona i que t’agrada. Per una altra, cal recuperar una visió de la salut pública més democràtica. Les polítiques de lactància materna actuals es basen en la mentalitat de la societat risc: “Donar el pit redueix el risc de tenir asma…” Però pensem en Barcelona! Hi ha estudis que apunten que quasi el 50% de l’asma infantil es pot atribuir a la contaminació. Sabent això, hem de posar un èmfasi excessiu en el fet de donar el pit? És un problema de model social i econòmic, d’hàbits de transport… Seria més efectiva una campanya de reducció de la contaminació.

—I amb la bronquiolitis?
—Igual amb la bronquiolitis i el virus respiratori sincitial. Els ingressos per bronquiolitis causades per segons quins virus disminueixen –sobretot de 0 a 6 mesos– d’ençà que donem una profilaxi als nadons. No s’han reduït dràsticament per haver-los alletat. Donar el pit és la política de salut materno-infantil més important en situacions en què no tens accés a vaccins, a seguiment d’epidèmies, on no hi ha una bona atenció al part i al postpart… Quan tens tota la resta, no ho és. Segons quines polítiques de lactància es basen en la idea que l’única decisió lliure i informada és donar el pit. Si optes pel biberó és perquè o estàs mal informada o t’ha rentat el cap la indústria de la llet de fórmula o perquè la societat t’ha fallat. Això no és lliure elecció. Calen polítiques d’acompanyament; que, facis allò que facis, l’estat et doni eines per a fer-ho.

—Tot plegat sempre topa amb l’argument de la biologia: el vincle de les mares amb els nadons, els canvis cerebrals…
—Es considera que la biologia és una destinació, però és el punt de partida; el material amb què jugues el joc de la vida, no les regles del joc. Es fa servir el concepte de matrescència perquè amb la maternitat canvia el cervell. És cert, però s’ha estudiat com als homes que cuiden també els canvia. El cervell canvia a tothom qui està en contacte amb nadons. Matrescència recorda adolescència, ens infantilitza, i això agrada a les institucions sanitàries, encara paternalistes. A més, s’utilitza per a justificar l’autoexplotació. S’agafa la idea neoliberal que autoexplotació equival a realització professional i es trasllada a la maternitat: “Ens autoexplotem perquè ho volem i ho necessitem.” També passa amb l’exterogestació. Els nadons humans han de néixer més immadurs per poder passar pel canal de part. Els antropòlegs suposen que aquesta exterogestació l’ha de fer la dona, com els cangurs. Però algunes antropòlogues han assenyalat que som animals socials i han parlat de l’úter cultural. Una sola persona no pot desenvolupar un cervell humà. Si en lloc d’exterogestació en diguéssim gestació comunitària seria diferent.

“Es considera que la biologia és una destinació, però és el punt de partida; el material amb què jugues el joc de la vida, no les regles del joc”

—Alguna vegada he sentit aquest argument: “Al principi és molt difícil de substituir o de repartir allò que fa la mare, l’home s’ha de dedicar, més que al nadó, a les tasques de la llar.”
—Hi ha estudis que han detectat tres tipus de parelles heterosexuals. Primer, les més essencialistes, amb la idea que la mare és la més important en la criança. Segon, les que consideren més pràctic que ella se’n cuidi més. I, tercer, les que volen un sistema igualitari. Conclouen que sí que pots fer un sistema de criança igualitari. Amb la lactància, les dones són més presents a la nit, però igualment es pot fomentar que el pare estigui més estona amb la criatura. Hi ha dones que argumenten que quedar-se a casa tres anys criant és anticapitalista, però si els preguntes si els seus marits també han tingut aquesta epifania et diuen que no, que algú ha de treballar, o apareix l’argument que fins a tres anys la criatura està millor amb la mare. Hi ha moltes interpretacions del fet biològic. Quina casualitat que les que diuen que practiquen una maternitat feminista i anticapitalista adoptin les que van més bé al masclisme i al capitalisme. Criar és una feina que pot ser tan plaent com qualsevol altra, però ara l’assumim amb unes premisses que havíem deixat enrere.

—Què ho explica?
—Ens hem quedat amb la idea que els homes són els grans perdedors de la crisi i no ens hem centrat en les dones. La maternitat intensiva va dirigida a la generació de dones més preparada. S’han trobat sense habitatge ni feina estable i han vist que trobar un home a l’altura era molt difícil, i encara més amb l’onada reaccionària. Davant això, algunes han triat no reproduir-se i unes altres –després d’haver estudiat, haver treballat i haver-se trobat una crisi a sobre– han vist que el rol de mare podia ser agraït. És l’única faceta en què les dones cisgènere hem pogut refermar la identitat femenina en positiu. Sembla que ens empodera –podem fer allò mateix que els homes i, a més, una cosa que ells no poden fer. En aquest moment reaccionari, hi ha dones que renuncien a reproduir-se i unes altres s’agafen a la reproducció com a resposta. Una feina, actualment, quina satisfacció et dóna? El teu nadó t’estimarà més que no pas el teu patró… Així com els homes es parapeten en el rol de proveïdors, les dones es parapeten en el de nodridores. Com que el projecte professional ha fallat i no ens hem emancipat en moltes coses, ara tenim aquest projecte.

Podeu comprar Maternitats sense tribu de Marta Roqueta a la Botiga VilaWeb

—Que promet ser una gran experiència transformadora.
—Ens ho venen com un viatge a l’Índia en què t’il·lumines gràcies a la matrescència i veus que els valors de la teva vida anterior eren equivocats. De sobte descobreixes que cuidar és la cosa més anticapitalista i allò que veritablement et realitza.

—Una fantasia escapista?
—I de sobirania. Si tot ha fallat, saber que hi ha una criatura que depèn de tu conforta. No puc controlar res, però això sí. La visió de la maternitat intensiva és que pots controlar el nen. Quan és del tipus productivista, Santiago Gerchunoff parla del bebè Tamagotxi o automatitzat: si no fas coses com ara parlar anglès al pati de l’escola, seràs negligent. La criança intensiva mamífera es basa en el cadell, una cria que no entén res de la civilització, natura pura. En la criança productivista, el nen Tamagotxi, tu el programes; en la mamífera, la natura l’ha programat i has de seguir les instruccions. En tots dos casos t’adaptes al nadó, que no segueix cap mena de raó. Però justament l’evolució humana es basa en l’adaptació. Es dóna la paradoxa que la criança natural és la menys natural de les criances. A més, estira sempre el límit. Les escoles bressol: “Són massa petits quan tenen quatre mesos o sis”; “Doncs a l’any”; “Millor esperar fins a tres anys”; “D’acord, però l’educació obligatòria no és fins a la primària…” Amb la lactància, et diuen que sis mesos és el mínim, després que millor un any i després que l’OMS en recomana dos.

—Critiqueu també una certa criminalització de l’epidural.
—Tu has de gaudir d’aquesta autoexplotació, treure’n ensenyances i lliurar-t’hi, i sembla que algunes pràctiques, com ara parir sense epidural, t’ho garanteixen. Utilitzo la idea de FOMO, criem amb la por de perdre’ns alguna cosa. Sembla com si ara les tasques domèstiques fossin la cosa més plaent… Vaig llegir la frase: “Durant les vacances, les mares maternem fora de la llei.” Preguntem a les nostres àvies què passava durant les vacances… Havien de fer més menús! I ara què? Ho fem amb un somriure mentre l’home és a la platja amb els fills? Darrere cada Instamami veig un pare absent.

—Quina alternativa proposeu?
—El post-treball, que diu que cuidar és una feina i que és necessària. A vegades es proposa que els permisos de criança siguin remunerats, i ho comparteixo, però quantes feines són 24/7 durant tres anys? Quants diners val, aquesta autoexplotació? Llavors et responen que cuidar no és una feina perquè hi ha amor, i tornem a la roda… El mercat laboral no ha satisfet les necessitats de les dones i els homes no han compensat la feina que elles feien a casa. Davant aquest fracàs, no s’ha proposat un model de col·lectivització de la criança –que implicaria reduir també el treball remunerat i la dependència que en tenim–, sinó que s’han rescatat els ideals de la Falange.

—En aquesta línia de col·lectivitzar la criança, defenseu les escoles bressol, que han estat criticades.
—No pot ser que vulguis criar en tribu i no toleris que ningú agafi el teu bebè o no el vulguis deixar amb un adult que no coneixes. Hi ha qui diu: “Jo vull triar la tribu!” Això demostra que la maternitat intensiva també és capacitista. Hi ha mares i fills amb autisme o discapacitat que no necessiten només l’atenció de quatre amigues, sinó també atenció institucionalitzada. Allò que necessites és un estat. Una escola bressol pot servir per a detectar casos de maltractament, per a donar una alimentació equilibrada a qui no se la pot permetre…

—Com sortim del laberint?
—Hem de recuperar allò que ens ha fet humans, una capacitat d’adaptació enorme gràcies a la tècnica i als vincles comunitaris. Aquestes criances desenvolupen molt les habilitats individuals, però no les col·lectives. Els nostres fills seran persones excel·lents, però sortiran a manifestar-se? Necessitem projectes col·lectius. Un gran error ha estat que els permisos de criança puguin ser simultanis, perquè llavors molts homes se’ls agafen i miren el Mundial, com han demostrat estudis. Els has de deixar sols i que s’espavilin. La millor manera per a arribar a un home matrescent és que passi estones amb el nadó. A banda això, les reduccions de jornada haurien de ser remunerades, s’hauria de facilitar donar el pit a qui ho vulgui i, per a qui no, la llet de fórmula hauria de ser universal, retirar-la de les mans de les grans empreses.