Joan Safont: “El poder és també d’aquells qui mouen la tramoia de la història”

Joan Safont Plumed (Mataró, 1984) diu que Amadeu Hurtado, l’eminència grisa (Pòrtic) és el llibre de la seva vida: “Me’l miro pensant que és molt jove i que potser hi haurà altres llibres importants.” El que és cert és que n’està content i hi ha dedicat moltes hores d’estudi i investigació amb l’obsessió de posar el personatge al lloc que li pertoca en la història. Satisfet de la feina feta, va més enllà de reconstruir una vida. Al llibre hi ha la voluntat literària d’explicar una època amb detalls que ajudin a entendre-la. Llegir el llibre és com passejar per una època. Safont explica i documenta com Amadeu Hurtado travessa la història del catalanisme polític des de Solidaritat Catalana fins a Acció Catalana, però, sobretot, com influeix en la història de Catalunya com a advocat, com a empresari de premsa, com a escriptor, com a polemista. Una de les seves aportacions més reconegudes va ser el setmanari de literatura, art i política El Mirador. Una de les tesis del llibre és: “Que el poder no és només dels qui el tenen nominalment, sinó també d’aquells qui saben moure la tramoia de la història.” Durant l’entrevista visitem la relació que tenia amb el seu amic Macià o amb el poc amic Cambó o com plantava cara a Pla.

—Quan descobriu Amadeu Hurtado?
—La primera vegada que en vaig sentir parlar va ser per les seves memòries quan estudiava dret, però no li vaig donar molta més importància. Va ser un personatge molt destacat de l’època i el vaig incloure a la tesina que vaig fer sobre la revista Iberia. En conèixer els seus néts, l’Amadeu Cuito i el Víctor Hurtado, vaig veure que hi havia la possibilitat de fer-ne la biografia i els ho vaig comentar. De llavors fins ara hi he treballat. Primer, amb la tesi, el 2022. I ara, amb aquest llibre.

—Aquesta biografia té l’ambició de ressituar-lo al lloc que li correspon en la història?
—Voldria que fos un protagonista de ple dret de la història del seu temps. A l’època, tothom el coneixia, el referia o hi polemitzava. Després, ha estat desdibuixat, perquè, sobretot, ha estat molt citat per les seves memòries com a testimoni dels grans esdeveniments històrics de final del segle XIX fins a la guerra. Però, és clar, Amadeu Hurtado va viure setanta-cinc anys i va ser protagonista d’uns moments intensos, d’una manera continuada. Per tant, sí, hi ha una idea de ressituar-lo i d’explicar qui és.

—Què us agradaria que quedés d’aquest llibre sobre Amadeu Hurtado?
—Que el poder no és només dels qui el tenen nominalment, sinó també d’aquells qui hi influeixen o d’aquells qui saben moure la tramoia de la història. I crec que ell ho demostra, que té poder però sense tenir-lo nominalment. Era un senyor de Barcelona, tot i que havia nascut a Vilanova, que va tenir un paper polític i periodístic i, per tant, hi va influir. El poder de la influència és la idea que relliga tot el llibre.

—Ell és un home ric, se’n fa com a advocat?
—Arriba a ser-ho, però no és un multimilionari com en Cambó. És fill d’un menestral il·lustrat, un litògraf. És el primer universitari de la família. En aquell moment, hi ha una primera entrada de gent a la universitat que són els primers a anar-hi de les seves famílies. També és el cas de Pere Coromines, molt amic seu. Ell, sobretot, ascendeix socialment quan es casa amb la filla del seu mentor, amb l’Anna Martí, filla de l’Odó Martí, i fa diners quan professionalment passa del dret penal al dret mercantil. Però Hurtado és un burgès que és liberal, d’esquerra o de centreesquerra i republicà. Això, de vegades, fa que una part de la burgesia o una part de la dreta el consideri un traïdor de classe, un desclassat.

—Per entendre’ns, no era gaire amic d’en Cambó?
—Ell i Cambó són personatges que moltes vegades es miren de reüll. Es respecten, s’aprecien i es combaten. Algú va dir que ell, si ho hagués volgut, hauria pogut ser el Cambó de l’esquerra. Un home preparat amb fons intel·lectual, amb capacitat de moure’s. Mira, t’explicaré una anècdota que explica la diferència entre l’un i l’altre…

—Expliqueu, expliqueu…
—Ell era advocat del Banc Transatlàntic Alemany i, quan va acabar la Primera Guerra Mundial, li van dir: “Vostè, per francòfil, ha deixat el banc com a client, si hagués continuat amb nosaltres… Miri en Cambó com ha arribat.” Hi havia una diferència, que és que en Cambó era un animal polític i tota la seva vida la va reconduir cap a la política. L’Amadeu Hurtado no tenia aquest temperament de voler ser un dirigent polític.

—Ho podia haver estat?
—Hi havia gent que li deia que podia haver estat el dirigent de l’esquerra, que no n’hi va haver fins a Macià. Però ell va jugar amb unes altres eines a la política: amb la influència, com dèiem, amb el periodisme.

—Ell deia: “Per ser líder em sobra la meva propensió a fer les coses sense ser vist.”
—Exacte, sí. Per això també una mica l’eminència grisa, que és aquesta metàfora que fa referència al conseller del Richelieu, que deien que manava més que ell, i, com que duia l’hàbit de monjo, de color marró-gris, li deien l’eminència grisa, que era el pare Josep. Deien que manava més que ell perquè influïa molt en Richelieu. A Hurtado, li agradava el paper de moure’s entre bambolines, de fer moure les coses. Ara crec que el moment més dolç és quan és a la Generalitat amb Macià, que hi pot intervenir sense ser gaire vist. És el moment en què devia ser més feliç, però tampoc li va durar massa, perquè també tenia una gran capacitat de fer enemics.

—Què fa que es distanciï del president Macià?
—Ells hi vénen, tots dos són de Vilanova. En Macià era més gran. Però on es van fer més íntims va ser a les tertúlies polítiques que compartien i durant l’època de la Solidaritat Catalana, quan tots dos van ser-ne diputats. Quan va arribar la República, en Macià va voler tenir un grup d’amics a prop i de seguida el va cridar perquè fos amb ell. I, a més, li servia perquè tots dos eren amics de l’Alcalá Zamora, era el seu correu. En aquest període, Hurtado es va encarregar d’organitzar la Generalitat, perquè, al principi, tot era nou.

—Però quin problema hi va haver?
—Ell no era d’Esquerra, ell no era del partit. I, a més, era una mica més jove que en Macià, però tampoc era de la colla jove d’Esquerra. El grup de l’Opinió deia que ells havien lluitat per la república i ara en Macià posava un amic seu de conseller. I llavors Hurtado, que també era un home que, de vegades, podia pecar d’orgullós i, fins i tot, d’una mica arrogant perquè sabia les seves qualitats, no es volia deixar segar l’herba sota els peus. Al final, en Macià, per acontentar el partit, va haver de dir: “Ja n’hi ha prou.” Tot i que després va entrar a Acció Catalana per ajudar Macià des de fora i perquè es pogués recolzar també en un altre partit i tingués una mica més obert el camp. Però és veritat que li agradava actuar a l’ombra, entre bambolines, fer d’“eminència grisa”. També li interessava molt observar com es movien els dirigents i com Macià havia aconseguit de ser una persona tan popular, tan estimada.

—En aquesta època entenc que la influència l’exerceix sobretot establint l’ordenament jurídic a la Generalitat.
—Exacte, estem parlant d’una Generalitat provisional que pràcticament té les competències i les finances de la diputació i poc més. Per tant, s’ha de fer un teixit jurídic previ a l’estatut, i, per a això, n’és clau la intervenció.

—I amb l’estatut?
—També hi té una intervenció, perquè en aquesta època és diputat a Madrid i intervé tant en la constitució republicana com en l’estatut. Se’l considera un dels pares, tot i que no és un dels redactors.

—Però aquesta visió catalanista, més cosmopolita, més liberal, no troba el seu espai i, en certa manera, fracassa.
—No acaba de quallar. Ell es presenta a unes quantes eleccions potser arrossegant els peus o potser també pensant que ha arribat el seu moment de ser dirigent polític. Acaba de vice-president d’Acció Catalana. Llavors, quan arriben les bufetades, en rep tant de l’entorn d’Esquerra Republicana com de la Lliga. I això no pararà fins a la guerra. Sempre rebrà d’aquests dos bàndols. Per uns, serà un home que ho deu tot a l’esquerra i que els ha abandonat d’alguna manera.

—No era pròxim a Companys?
—No gaire. Li feia molta gràcia, perquè era un home molt simpàtic i tenia aquest aire desmanegat. Però políticament no li agradava. Se les havia tingut fortes amb els del grup de l’Opinió. Després del món conservador i de la Lliga, també se l’atacarà perquè diran que aquest burgès ha donat corda a aquesta colla. Se l’acusarà de maçó i de jueu. Alguns setmanaris satírics de dreta fan servir un antisemitisme que em va posar els pèls de punta.

—Li preocupava que el catalanisme tingués tocs feixistes?
—Ell escriu que el caràcter català no s’adiu amb el feixisme, però li preocupava molt com en les societats democràtiques s’inocula aquest esperit autoritari, totalitari. Com, d’alguna manera, s’inocula aquest virus. I ho diu en un moment entre els anys 1930 i 1933, que ja s’ha escampat a tot arreu. A ell, això, li preocupa i ho combat. Sempre està molt pendent de la política europea, sobretot de la de França. Quan hi ha la Revolució Russa i, llavors, l’establiment del règim soviètic diu que no és el camí, que és un totalitarisme. Després, quan hi ha el feixisme italià, ho posa tot al mateix sac del perill totalitari. I també ho combat. També deia que la dreta espanyola no es creia la república i que l’esquerra espanyola es pensava que la república era seva. I això també és una de les coses que també el van sorprendre.

—Ell critica que el catalanisme és massa negatiu, que dir que el mal ve d’Espanya és la professió de fe del catalanisme.
—Ell ve de la tradició republicana, federal, i del fracàs del sexenni democràtic i tot això. No es basa en la història, en la tradició, en els orígens, sinó més aviat en el futur, en la construcció d’una societat, en el poder de Barcelona com a capital de la Mediterrània i Europa. I el que diu és que el catalanisme no ha passat de ser-ne una protesta i que espera que algun dia el catalanisme passi de multitud a poble. També pot ser llegit amb clau actual: ho fem molt bé a l’hora de fer manifestacions, actes… Però a l’hora de convertir això en política, fallem. I això és el que ell va veure en el cas de Solidaritat Catalana, que és un cas paradigmàtic.

—…
—Hi ha una indignació general després dels Fets del Cu-Cut, quan els militars assalten la seu d’aquest diari satíric i de La Veu de Catalunya. Això crea un estat d’esperit que es fa en una manifestació de 200.000 persones. Això es transforma en una candidatura política, van a les corts tots: carlins, republicans, els de la Lliga… És l’arribada de tota una generació: d’en Cambó, d’en Carner, d’en Macià, de n’Hurtado mateix, però això acaba fracassant. I ell diu: “A veure si algun dia arribarem a passar d’aquest esperit de protesta a l’esperit de proposta, i serem capaços de convertir això en política.”

—El seu paper com a empresari de premsa fent Mirador és un dels seus llegats més importants?
—Sí, i també crec que això és una de les coses que li agradava més. Algú diu que, quan hi havia una notícia, deixava el despatx i se n’anava a la redacció. Volia estar en contacte amb els periodistes. Tots els periodistes amb qui va tractar, l’adoraven, el consideraven el seu mestre, l’home que els va donar l’oportunitat. L’Eugeni Xammar, gran amic seu, n’és un exemple.

—Què va representar Mirador?
—Mirador respon al seu caràcter i a l’esperit del temps. És a dir, és un aparador de modernitat, d’obertura en l’àmbit literari, de presentació i tribuna d’escriptors. Una revista que va tenir una influència molt gran. Per les signatures. Hi havia gent com en Sagarra, en Soldevila, en Planes… Una llista llarga. De vegades es confonen amb els de La Publicitat, perquè escrivien als dos llocs. Hi ha també en Llates, en Just Cabot, en Manuel Brunet…

—És un moment esplendorós.
—Mirador és la joia de la corona d’un moment daurat de la premsa catalana. La premsa catalana d’ençà de la Primera Guerra Mundial ha guanyat paper. És el moment en què l’ortografia catalana es normalitza i la llengua adopta les normes i serveix d’escola i és una eina sòlida. A partir de les normes de Fabra i de la Primera Guerra Mundial, el periodisme català fa un salt endavant. El 1929 ja s’ha creat una generació important i ja hi ha uns lectors, i Mirador i més publicacions en aquest moment fan un salt de qualitat. Però Mirador és com la més bona de totes o la més significada o la més ben treballada, per molts motius. Té pàgines de política, de literatura, de música, de teatre, de cinema…

—I Amadeu Hurtado també compra La Publicitat.
—Sí, exacte, n’havia sortit una mica escaldat, però hi torna l’any 33. D’alguna manera hi ha un setmanari, hi ha un diari, hi ha una petita empresa periodística, un petit hòlding de premsa. En el cas de La Publicitat, és un diari simpatitzant o addicte o… O pròxim a Acció Catalana, però és un diari que no és solament un butlletí de partit, sinó que té la vocació de ser un diari europeu, un diari de qualitat. Ell es fixava molt en l’exemple francès i hi aplicava molt la influència de França i del periodisme.

—Ell també escrivia?
—Escrivia, però sovint no signava. Ara, tothom sabia que l’editorial de diumenge de La Publicitat era seu. Ell, de vegades, escrivia i, de vegades, feia escriure.

—Què voleu dir?
—Alguns periodistes, com en Rossend Llates, expliquen que ell, més que escriure molt, el que feia era parlar amb un periodista, li explicava el seu punt de vista sobre un tema, el debatien i allò acabava esdevenint un article. Influïa no solament en la política per mitjà dels seus articles, sinó també per mitjà dels periodistes. Ell n’era l’amo, però també li agradava molt el contacte amb la redacció. No els mirava com l’amo. En canvi, això era el que criticaven d’en Cambó, que tenia els intel·lectuals com si fossin uns empleats. A Amadeu Hurtado li agradava ser amb ells, amb en Sagarra, amb en Xammar i més.

—I amb en Pla quina relació tenia?
—En Pla, quan publica la biografia d’en Cambó, sobretot el segon volum, que parla de l’època de Solidaritat Catalana, es carrega en Sunyol, es carrega en Carner, es carrega en Coromines i es carrega a l’Hurtado. De l’Hurtado, diu que era com un agent dels liberals espanyols que anaven a fer ministre, i el deixa com un drap brut i tot per lloar en Cambó. I l’Hurtado que, tot i ser charmant i diplomàtic tenia una vena de polemista i, de vegades, era una punxa, va fer un article que va deixar en Pla bastant mal parat.

—El que li diu a Pla és que era una “ploma disponible”?
—En Pla havia passat de ser de l’entorn d’Acció Catalana a ser un home d’en Cambó. I Hurtado, en aquest article, li deia a Pla que era un home espiritualment desmantellat, que era una “ploma disponible” i venal. Li retreu que ha escrit una biografia d’encàrrec perquè és un mercenari. D’alguna manera li diu que és un trepa.

—En Pla devia contestar aviat.
—En Pla, que era espectacular, li respon: “Si sóc tan disponible, ja em poso al seu servei. Contracti’m.” Se les van dir fortes, però dins un clima de cavallerositat intel·lectual.

—Després de tota aquesta època tan efervescent de la República i la guerra, què fa Hurtado?
—La guerra és un daltabaix, ell no pot viure en un entorn revolucionari i, per tant, quan el setembre del 1936 ha de marxar per buscar el seu gendre, que l’han detingut a Alemanya, ja no torna. El paper del burgès republicà no lliga amb el moment revolucionari. El que intenta, des de París, és trobar una solució a la guerra amb els contactes que ha tingut amb la política francesa com a delegat a la Societat de Nacions. Treballa per una negociació per a la pau. És una utopia. I, per tant, es converteix en algú que va als ministeris. Això fa que, des de Burgos, diguin que és el pitjor, perquè és el qui pagava als revolucionaris i, a Barcelona, diguin que era un abandonista, un traïdor i un fugitiu. Algú que, quan ha vist que anaven magres, se n’ha anat corrents.
—S’estarà a Catalunya Nord?
—A partir de l’ocupació de París, baixa fins a Perpinyà.

—Torna a Barcelona l’any 1949?
—Sí i, pel que explica, la ciutat li produeix curiositat. Hi ha barris nous, hi ha carrers nous, hi ha coses que evidentment el sorprenen del franquisme. Vol reprendre relacions i vol tornar a veure amics. S’escriu amb en Francesc Pujols, que era un gran amic seu de jove, s’escriu amb alguns de la Lliga. Rep algunes visites, com la d’en Claudi Ametlla, amb qui havia passejat per Barcelona, però tampoc té gaire temps perquè mor l’any 1950.

—Llegir el vostre llibre és com passejar per una època.
—He intentat que hi hagi petits detalls: com era la ciutat, on vivia, com es comportava, quins llocs freqüentava, a quins cafès anava, on eren les tertúlies, quin era l’ambient, quins restaurants o hotels freqüentava, perquè m’agrada que aquesta biografia sigui també un reflex d’una època i no només de fets polítics.

—Voldríeu res?
—Potser el tema de la massa neutra…

—Gràcies! Això feia falta a l’entrevista…
—De vegades s’ha dit que desconfiava de les multituds i del poder del poble i la massa, però és que ell té un episodi que serveix per a entendre’l intel·lectualment i políticament…

—La detenció del seu amic Pere Coromines…
—Ell i en Pere Coromines eren molt amics i formaven part de l’avantguarda dels estudiants més esquerranosos i republicans a favor dels treballadors. Feien mítings, feien actes, i amb aquesta idea redemptorista, feien conferències als obrers i ensenyaven Ibsen, Nietzsche, amb la idea d’intel·lectualitzar els obrers, en unes reunions que feien al sindicat de carreters. Però el 1896, arran de l’atemptat amb bomba al pas de la processó de Corpus del carrer de Canvis Nous, van acusar en Pere Coromines de ser-ne l’ideòleg. Deien: “N’hi ha uns que posen les bombes i n’hi ha uns altres que posen els objectius.” Deien que en Pere Coromines era l’autor intel·lectual de l’atemptat i el van detenir.

—Això el va canviar?
—El fet de veure un amic condemnat a mort, d’haver d’anar a declarar davant els militars i una ciutat, que en lloc de preguntar-se què havia passat, buscava venjança i demanava penes de mort, el fan entrar en una crisi personal molt profunda. Veure aquest estat de la massa, que de vegades quan hi ha un esclat de violència reacciona amb instint venjatiu, el va afectar molt i el va tornar un individualista total. Per tant, ell serà molt escèptic amb els moviments de la massa, perquè diu que un dia pugen i un dia baixen, un dia són molt protestataris i un altre dia deixen sol el dirigent. Un dia ascendeixen a la república i un altre dia voten la dreta. Ell deia que cada dos anys hi havia canvis. Això va fer que li fessin broma amb el que en deien “la llei d’Hurtado dels dos anys”, perquè deia que cada dos anys la massa neutra es movia. Li interessava veure els moviments de la massa, però no deixar-se portar per la massa.