La glacera de la Maladeta s’ha reduït un 76% d’ençà de 1991 i el ritme de retrocés s’intensifica en la darrera dècada

La superfície de la glacera de la Maladeta, al Pirineu aragonès i a tocar de la Val d’Aran, s’ha continuat fent més petita enguany i ja s’ha reduït a la meitat de l’àrea que ocupava fa una dècada. Segons un informe d’aquest octubre encarregat per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), la superfície del gel és ara d’11,7 hectàrees, prop d’una menys que fa un any, i lluny de les 23,3 que constaven l’any 2016. Segons la cap d’Hidrologia de la institució, María Luisa Moreno, el que és “realment destacable” és que d’ençà de 1991 la glacera s’ha reduït un 76% (50 ha). El gruix de la neu també va a la baixa any a any i ja és 37 metres, uns 32.000 mm d’aigua. Moreno té clar que serem “testimonis” de la seva desaparició en una o dues dècades.

La glacera de la Maladeta és una de les més grans dels Pirineus, que és l’última serralada que n’alberga a la península Ibèrica. Està just al costat d’una altra glacera important, la de l’Aneto, el cim més alt de la serralada, amb 3.404 metres d’altitud. Amb tot, cada any s’està encongint, i l’any hidrològic que ha acabat l’octubre del 2026 no ha estat una excepció. La superfície s’ha reduït en 7.892 m2 en dotze mesos, una magnitud similar a l’any anterior. Mentre que ara l’extensió total és d’11,7 hectàrees, fa una dècada superava les 23, però la caiguda ja havia començat temps enrere. L’any 2006, l’àrea de la glacera era de 31,3 hectàrees, però l’any 1991, quan es va començar a estudiar el seu retrocés, tenia una extensió de 50 hectàrees. És a dir que en tres dècades, s’ha perdut el 76% de la superfície del paratge.

A més, fins al tombant de segle, la cota més baixa on es començava a trobar gel se situava aproximadament en els 2.800 metres d’altitud. En els últims anys ha anat pujant i està gairebé en els 3.000 metres d’altitud, però l’àrea amb gel ha caigut en totes les cotes, també on se n’acumula més, entre els 3.100 i 3.200 metres d’altitud.

María Luisa Moreno, directora dels treballs per a l’estudi, ha destacat que el ritme de retrocés s’ha “intensificat” en l’última dècada i que la llengua glacial ha reculat un total acumulat de 560 metres de longitud és de l’inici del monitoratge. Només entre l’estiu de 2025 i el passat, s’han perdut 17 metres. Aquest balanç converteix el cicle recent en el quart pitjor de tota la sèrie històrica de 35 anys. Per trobar un exercici amb balanç positiu en què el gel augmentés, cal remuntar-se al 2013, “fet que subratlla una tendència descendent ferma i persistent”.

L’informe no només detalla l’extensió minvant de la glacera, sinó el gruix, que també va a la baixa. Així, des de l’any 1991, el volum de la neu ha caigut en 37 metres, cosa que equival a 32.264 mm d’aigua. En la temporada que ha acabat l’octubre del 2026, el gruix ha baixat en 2,3 metres. Els últims anys, el gruix de la neu ha crescut en cotes altes i ha disminuït “de forma considerable” en cotes baixes, cosa que ha portat a un augment del pendent de la glacera.

Moreno ha remarcat que enguany s’ha constatat la desaparició d’unes coves de gel que se situaven a la part inferior de la glacera i que cada cop és més freqüent l’aparició d’esquerdes que posen en risc el pas de persones, a finals d’estiu. De fet, els tècnics que fan l’estudi sobre el terreny, enguany ja no hi han pogut accedir i han fet servir drons per poder comprovar l’estat de la massa de gel.

Els efectes sobre la glacera d’una calor per sobre de la mitjana

L’acumulació de neu durant l’hivern i primavera va ser de 1.814 mm d’aigua, lleugerament per sota de la mitjana, que se situa en uns 2.000. El retrocés d’aquesta temporada, però, s’explica sobretot pel procés d’ablació –la pèrdua de massa a la primavera i l’estiu perquè la neu i el gel es fonen o se sublimen–, amb una pèrdua de 3.849 mm d’aigua, un miler de mil·límetres per sobre de la mitjana. Les temperatures més altes que la mitjana a partir del maig, amb “diverses onades de calor i molt poca pluviositat”, han estat les causes d’aquesta pèrdua.

Segons es desprèn de l’estudi, el 100% de la superfície de la glacera de la Maladeta està en un terreny on es perd més que es guanya gel cada any. Això no és una novetat, ja que la majoria dels anys d’aquest segle, la línia d’altitud que separa la zona on s’acumula més neu d’on es retrocedeix s’ha situat per sobre dels 3.200 metres, és a dir, per sobre de les zones més altes.

De glacera a gelera i futurs estanys

María Luisa Moreno assegura que serem testimonis de la desaparició de la glacera de la Maladeta tot i que no es pot precisar amb exactitud si això passarà d’aquí a 10 o 20 anys. Quan les balises de control deixin d’enregistrar desplaçament, la Maladeta perdrà formalment la catalogació de glacera per passar a ser considerada una gelera (o congesta de gel estàtica).

Amb el pas dels decennis, la fusió d’aquestes restes donarà pas a congestes estacionals de neu i ocuparà les cubetes rocoses sobreexcavades pel gel al llarg dels segles, donant origen a nous estanys d’alta muntanya. La velocitat amb què tot això anirà passant, dependrà, segons Moreno, de la “variabilitat meteorològica de cada temporada”, però la inèrcia tèrmica “fa preveure que la desaparició com a massa activa és un procés encarrilat i pràcticament inevitable”.