El primer i necessari embat

Escoltes amb més o menys interès els discursos de la Diada d’enguany, i un fantasma plana damunt la plaça de Catalunya: on és l’organització política que ens cal per a vehicular els moviments de carrer, per a fer la unitat necessària, per a mantenir la musculatura política independentista? Més cruament: quin és el moment per a fer l’organització que dirigeixi el camí de la independència, quines han de ser les eines, quin el programa? Mobilització i direcció política poden anar de bracet i alimentar-se mútuament? El fet segur és que, tant si es vol com si no es vol, ens caldrà una organització política de nova planta; altrament, val més no parlar de fer la República Catalana que hauria de crear les noves condicions per a la representació de la voluntat nacional. Creure que tirar per elevació, propugnant guerres contra gent vulnerable, pot alliberar-nos d’Espanya és senyal d’una impotència d’arrel que només podria mobilitzar un grapat de soldadets de plom dels temps de la Coronela per disfressar uns interessos mesquins. Perquè el poder popular català sempre s’ha construït (i constituït) de baix a dalt contra reis, generals, patums i explotadors: no serà pas ara que haurem de creure un orador que ve a dir-nos que ens militaritzem per dalt (per a això ja hi ha els Mossos-sipais, com més va més servidors de la mentalitat militarista castellana).

2.

Fins el Primer d’Octubre de 2017, Junts pel Sí, al capdavant del govern de la Generalitat, i la CUP, com a força auxiliar, eren la politja de transmissió, més o menys inestable, que havia de portar al parlament l’energia històrica llevadora de la independència. Una vegada aquestes formacions es van revelar incapaces de dur a terme la tasca alliberadora, hi va restar un espai polític institucional ocupat formalment per un parlament de majoria espanyolista que segrega un govern de la Generalitat al servei d’una renovada submissió a Espanya. En seria el corol·lari –si no l’antecedent, segons com es miri– el fet que el mateix moviment independentista, capaç, en moments de plenitud, de conjuminar mobilització i representació institucional, s’hagi trencat en dues línies ideològiques: la d’un sector populista furiós, representat per un partit d’al·luvió, minoritari al carrer, però atiat per enquestes que tot ho confien a la propaganda victimista i a la ràbia per substituir una burocràcia corrupta per una de nova planta i més “pura”; i la d’un sector mantenidor del protagonisme del carrer, representat per les entitats civils, amb l’ANC al capdavant, que tot ho confia a les mobilitzacions, però que, mancat d’una visió política pròpia, pretén pressionar els partits polítics perquè es democratitzin i tornin a tirar el carro de la independència com si tot fos una qüestió d’ordre moral. El sector populista postula una substitució urgent i traumàtica de les estructures institucionals, com si fos una passejada de l’Arc de Triomf al parc de la Ciutadella, menystenint (no pas per casualitat: l’estat opressor no apareix en la foto) la capacitat del triangle virtual (i poc virtuós) PSC (amb la crossa dels Comuns)-ERC-Junts per a defensar-se, reprimir i reabsorbir adversaris; en canvi, les entitats civils confien en una transformació més o menys assossegada de la relació entre el carrer i les institucions per fer l’embat definitiu contra Espanya. Si AC, amb idees prestades del moviment de l’extrema dreta mundial i tàctiques d’assenyalar caps d’esquila (islamisme, esquerra independentista) per ocultar l’enemic principal, és incapaç d’organitzar res al carrer que no siguin ocasionals desfilades propagandistes, les entitats que mouen periòdicament aquest carrer no tenen eines per a fer del seu poder potencial una ruptura no sotmesa a la pretesa evolució de partits i institucions. A la seva manera, doncs, cada sector resta subordinat a l’ordre polític existent: no s’adonen que, mentre no s’encarrili el xoc directe amb Espanya, els uns no podran canviar la dinàmica autonomista ni els altres obligar els partits a promoure i organitzar una nova empenta per la independència. En les pròximes eleccions autonòmiques, si els més enfurismats tenen èxit electoral, veurem com circulen per la sala de passos perduts del parlament autonomista per demanar prebendes guanyades amb piulades i piuladisses (per exemple, una direcció general de la Confusió Pública per a Intel·lectuals Equidistants), mentre que les entitats hauran cedit graciosament el vot dels seus socis al lliure mercat electoral i s’acontentaran fent de consciència cívica que espera a les portes de la Història una oportunitat rere una altra.

3.

Represa la lluita en distints sectors de la bruta realitat de cada dia, caldria tenir present la lliçó. No n’hi haurà prou amb mobilitzacions per tot el país i en tots els espais de domini de l’estat. Caldria acompanyar-les d’estructures de contrapoder enfront del poder establert. Però això no bastaria per a aixecar una organització a escala del país que recuperés el poder de la gent per a lligar el problema principal d’assolir la independència amb la certesa que només si l’aconseguim podrem resoldre els greus problemes de supervivència nacionals en tots els àmbits. Calen uns objectius generals clars i contundents. Un d’aquests objectius, que lliga amb el problema principal, és fer caure un govern espanyolista, ineficient i fal·laç, mentider i repressor. Aquest hauria de ser el punt de confluència on tots els esforços organitzatius haurien de portar a una vaga general política per la independència que obrís en canal partits i institucions, entitats i plataformes: llavors veuríem què volem dir quan parlem alegrement de “unitat”; cap a on es decantarien els lideratges abusivament demagògics o idealment abstractes; i, en definitiva, trastocaríem el marc polític, sacsejaríem les consciències i faríem brollar políticament la tensió entre carrer i institucions, entre poder propi i subordinació autonomista. I si se’m demana quina seria la sortida, després de fer caure el govern, ho tinc molt clar: eleccions constituents i nova força política creada des de baix per la gent que haurà encapçalat el nou moviment. Aleshores, ja sabrem qui és amb nosaltres i qui no, i podrem passar decididament de la guerra de posicions a la guerra oberta amb Espanya.

Car és de guerra amb Espanya que tracta l’argument de l’obra.