Mirar a Palestina, veure el món

Fer invisible l’extermini dels palestins ha estat de sempre la voluntat de l’exèrcit israelià i de Netanyahu. Per això ha expulsat i ha mort periodistes i fotògrafs. O ha negat l’entrada dels mitjans internacionals. D’ençà del 2023 han estat assassinats més de 220 periodistes a Gaza. 260, si hi comptem també els morts al Líban, al Iemen i a l’Iran. En tres anys Israel s’ha convertit en l’assassí més gran de periodistes de tot el món. 

Informar de què passa realment a Gaza és molt difícil. Per exemple, des que es va declarar un fals alto-el-foc l’octubre del 2025, els grans mitjans internacionals i l’opinió pública majoritària ja miren cap a una altra banda. Però la crua realitat és que l’extermini continua. I que en aquests deu mesos de fals alto-el-foc han mort 1.100 palestins a mans de l’exèrcit israelià. Segons l’OMS, si sumem els morts per ferides o malalties i els cadàvers descoberts sota la runa, hi ha hagut 5.564 morts en aquests nou mesos de fals alto-el-foc. Que sembla haver estat simplement una nova excusa per a invisibilitzar els crims de guerra i de lesa humanitat comesos pels israelians.

L’extermini continua vigent, en silenci, més o menys en la foscor, i a foc lent. Aquest estiu, per si algú encara té dubtes, l’ONU ha tornat a acusar Israel de genocidi, ara per l’assassinat de nens palestins a Gaza. L’atac deliberat a menors “és un dels elements clau que demostren la intenció genocida de les autoritats i forces israelianes de destruir el poble palestí totalment o parcialment”, indica l’informe de la Comissió Internacional Independent d’Investigació de l’ONU per als Territoris Palestins. “Atacant els nens, Israel mina la capacitat del poble palestí d’existir i determinar el seu futur”, va resumir el president de la comissió.

Mirar en la foscor: Palestina i l’activisme visual

La invisibilitat del genocidi és una estratègia premeditada que s’ha acabat imposant a còpia de repressió contra el periodisme, censura i la molt subvencionada propaganda sionista que intoxica intensament tots els mitjans i països del món.

Això no obstant, s’ha aconseguit de crear un important moviment activista internacional de solidaritat amb Palestina. Com una intifada global que ha trencat el relat imposat i ha creat focus de denúncia, debat i reflexió. I, per contra, s’han accelerat les mesures repressives dels anomenats països democràtics amb acusacions d’antisemitisme, detencions i processaments per delictes d’odi, per unes simples protestes i manifestacions públiques lliures, essencials en un sistema democràtic.

Ho estudia molt bé al llibre Mirar en la oscuridad (Editorial Tercero Incluido, 2026), el professor Nicholas Mirzoeff, destacat teòric de la cultura visual i director del Departament de Mitjans, Cultura i Comunicació de la Universitat de Nova York (NYU). El seu treball sobre Palestina i l’activisme visual d’ençà del 7 d’octubre, aborda el conflicte a partir de l’angle de la producció i difusió d’imatges, amb conclusions i detalls reveladors. Més treballs seus són Una introducción a la cultura visual (Paidós, 2003) i Cómo ver el mundo (Paidós, 2016).

L’autor comença l’assaig amb la frase de l’activista feminista Silvia Federici “Palestina és el món”. Llavors mirar Palestina és mirar el món, argumenta, i veure que el món té problemes. De fet, més enllà del genocidi palestí, hi ha una consciència global activista que allò que tot el món s’hi juga és la possibilitat de vèncer un nou ordre mundial feixista, com afirma, entre més, la politòloga palestina Yara Hawari. O el filòsof palestino-xilè Rodrigo Karmy, que assegura que assistim “a una sionització del capital i una palestinització de les formes de resistència”.

Actualment, constata Mirzoeff, hi ha pensadors que han començat a mirar el món del punt de vista palestí, en compte de mirar Palestina del punt de vista del món. En aquest assaig, l’autor reflexiona sobre el fet que Gaza ha canviat la nostra manera de veure el món i pensa en les formes d’activisme i resistència que aquesta nova mirada possibilita.

Nicholas Mirzoeff es defineix com a jueu i antisionista, cosa que per a ell implica resistir els esforços combinats de l’estat d’Israel, el sionisme i la supremacia blanca. D’aquest punt de vista personal, l’autor considera el conflicte de Palestina com la manifestació més brutal de la maquinària colonial. A l’assaig encreua les seves experiències i reflexions personals com a jueu antisionista amb una lúcida anàlisi sobre el fet que la intifada global ha utilitzat les xarxes socials per trencar el blocatge informatiu i desafiar el relat imperial-feixista.

“Mirar en la foscor –escriu l’autor– és activar allò que és visible enfront de la forma dominant de veure del colonialisme d’assentament blanc […]. No és pas una foscor literal, encara que la nit ha estat sovint un recurs per als pobles colonitzats i esclavitzats. És una manera de veure-hi amb tots dos ulls. Sempre en relació, sempre diferent, sempre en deferència cap als altres. Perquè no és la mirada d’una sola persona, sinó un procés col·lectiu i col·laboratiu, mirar en la foscor implica una forma de resiliència i amor, el nom més antic del qual és la solidaritat.”

De fa anys, Mirzoeff parla de l’aparició d’una nova majoria global. Menors de trenta anys que viuen en ciutats i tenen accés a internet. Aquest grup ha impulsat campanyes com Occupy Wall Street, Black Lives Matter i molts més moviments. Ara són els qui practiquen l’activisme pro-palestí arreu del món, en acampades, boicots, flotilles i manifestacions.

De fet, Gaza encarna aquesta majoria global. Aquella presó a cel obert que s’ha convertit en un camp d’extermini té una població en què la meitat no arriba a divuit anys i un 70% és menor de trenta. Són molt actius a les xarxes. Els primers mesos després del 7 d’octubre, amb la publicació de vídeos a TikTok o a Instagram (i malgrat ells) van aconseguir que un 30% de l’opinió pública nord-americana es posés en contra de les accions d’Israel.

El llibre estudia el contingut de les imatges, l’impacte, el missatge que transmeten, com el difonen, els efectes que causen en l’audiència… En definitiva, com s’articulen noves maneres de trencar el discurs hegemònic colonialista, supremacista i racista que, a la vegada, qualla en un determinat tipus d’activisme que enllaça amb uns altres moviments globals. I amb la història universal de la lluita anticolonial i antifeixista.

En relació amb això, per les pàgines i les reflexions de l’autor desfilen idees de John Berger, Frantz Fanon, Judith Butler, Rosa Luxemburg, Ilan Pappé, Fred Moten, Eduard W. Saïd, Ruth Wilson Gilmore i Silvia Federici, entre més. És d’agrair que l’edició introdueixi amb codis QR els exemples visuals que serveixen a l’autor per a elaborar les seves reflexions. D’aquesta manera el llibre es pot llegir, veure i sentir, com si fos una conferència il·lustrada.

Balfour i Churchill, en l’origen del supremacisme jueu

La vinculació dels fets actuals amb la història en majúscules i amb la petita història familiar de l’autor és important. Contrasta o aporta solidesa als seus pensaments i afegeix càrrega de valor als fets actuals. N’és un exemple l’origen dels colonialistes com el mariscal Montgomery educats en el classisme i el supremacisme o, fins i tot, en els abusos sexuals, en grans col·legis britànics com el St. Paul’s School. En aquest col·legi hi hagué un gran escàndol per abusos sexuals a alumnes, amb investigació policíaca i judicial i penes de presó. Nicholas Mirzoeff quan tenia onze anys va ser víctima d’abusos sexuals en aquest col·legi.

Com es recull en el llibre, l’any 1938, el mariscal Montgomery va ordenar que els rebels palestins fossin “perseguits sense treva”, i va aplicar una política de “disparar a matar”.

També, entre molts casos, s’estudia l’exemple de Palestine Action, quan una activista va atacar a ganivetades un retrat de Lord Balfour al Trinity College, i hi va abocar pintura.

L’ex-primer ministre britànic Lord Arthur Balfour, l’any 1917, va fer, com a secretari d’Afers Estrangers, la famosa declaració que duu el seu nom. Enmig de la Primera Guerra Mundial va anunciar el suport a l’establiment d’una “llar nacional” per al poble jueu a la regió de Palestina, que llavors formava part de l’imperi otomà. La gent com Balfour (o Churchill) pensaven que “el sionisme, sigui correcte o incorrecte, bo o dolent, té una importància molt més profunda que els desigs i els prejudicis dels set-cents mil àrabs que ara habiten aquesta terra ancestral”.

Per ampliar els mots de Mirzoeff, vull recordar que Sir Winston Churchill va amplificar una mica més aquest concepte supremacista i racista, comparant els àrabs de Palestina amb els aborígens d’Austràlia i els pobles indígenes d’Amèrica. Extrec la informació del llibre de Tariq Ali Winston Churchill: sus tiempos, sus crímenes (Alianza Editorial, 2023), en què, a més a més, el pensador, molt significativament, afirma: “Les intencions de l’imperialisme occidental eren implícitament genocides ja d’ençà del primer moment del procés. Va ser la resistència palestina, abans i després de la Nakba de 1948, que va impedir que succeís una cosa com aquesta.” Potser és això que passa de ja fa quasi tres anys davant els nostres ulls i amb el silenci còmplice de la comunitat internacional.

En el gest de l’activista contra el retrat de Balfour, Mirzoeff hi veu més connotacions, a banda les històriques. El paper de la Universitat de Cambridge en general i el Trinity College en particular, com a inversors en Elbit Systems, un fabricant d’armes israelià. “Tallar el quadre de Balfour, diu, va revelar allò que Oxford, Cambridge i la Ivy League (i les escoles privades que nodreixen aquestes universitats) van ser en el passat i encara són actualment: escoles de formació de l’imperi.”

Em permeto d’afegir que, amb tot això, i la importància simbòlica i de denúncia d’aquestes accions, es podria explicar la brutal repressió exercida pel govern britànic contra els activistes de Palestine Action, acusant-los de terrorisme i delictes d’odi i antisemitisme. La policia ha fet detencions de més de cinc-centes persones en actes de protesta. Una vegada més, anar en contra del genocidi a Gaza no vol dir ser terrorista ni antisemita. És una de les estratègies habituals arreu del món per silenciar i criminalitzar les protestes.

Mirar en la oscuridad és farcit d’exemples com aquests que estimulen la reflexió i la comprensió de les tesis de l’autor sobre el nou activisme de la imatge.

Una dada significativa: els beneficis de la venda del llibre es destinen a l’associació Hassala Art, que dóna suport a centenars d’artistes palestins amenaçats pel conflicte. Una generació que ells defineixen com a guardians de la memòria cultural. L’editorial Tercero Incluido m’informa que Nicholas Mirzoeff presentarà el llibre a Barcelona, a la llibreria la Ciutat Invisible, el dissabte 17 d’octubre al matí.

Rami Abou Jamous: “Ens exterminen a foc lent”

De l’octubre del 2023 ençà, una de les meves estratègies per a estar informat de què passa realment i poder mirar en la foscor, ha estat, com he dit més vegades, llegir les cròniques del periodista palestí Rami Abou Jamous, “Journal de Bord de Gaza”, al diari digital francès Orient XXI. És un testimoni clau que es desfà de la censura i la invisibilitat, tot narrant-nos la vida quotidiana, el patiment i els pensaments i problemes reals de la gent de la franja.

Per això el 19 de maig passat el periodista va rebre el prestigiós premi Nord-Sud del Consell d’Europa, que reconeix la trajectòria de figures o organitzacions que han destacat en la defensa dels drets humans, la democràcia i la solidaritat internacional.

Com va informar VilaWeb, en el discurs d’agraïment, el periodista va fer un crit d’alerta en favor del poble palestí i va criticar que la humanitat assisteix a un genocidi en directe: “No accepto aquest premi com una distinció personal. Ho accepto en nom de Palestina. En nom de Gaza”, va dir. I va afegir: “El genocidi és l’assassinat d’un poble. Però el que vivim no és només l’assassinat d’un poble. És l’assassinat de la història. És l’assassinat de la terra. És l’assassinat de l’educació, la salut, l’arqueologia, el passat, fins i tot el futur; i, sobretot, és l’assassinat de la humanitat del poble palestí.”

També va recordar els periodistes assassinats per l’exèrcit israelià i els que, com ell, encara són vius i continuen informant: “No són mers testimonis. Són la memòria viva d’un poble massa sovint silenciat.” De fet, penso, són l’últim bastió contra el colonialisme genocida i el feixisme internacional que l’empara. Un impuls, com diu el teòric Nicholas Mirzoeff per mirar en la foscor i trencar el relat feixista-imperial dominant. Una necessitat per a ells, per a nosaltres i per a món sencer.

La darrera crònica de Rami Abou Jamous és del 25 de juliol, i es titula “Ens exterminen a foc lent”. “Hola, amics. Encara sóc viu”, ens diu d’entrada. S’excusa per unes setmanes de silenci. Ens diu que el seu estat d’ànim està per terra, li costa d’escriure. “Hi ha moltes històries per a explicar, i, tanmateix, la comunitat internacional guarda silenci. De tot això que passa a Gaza, res no ressona en el silenci del món.”

I ens comença a explicar històries. La de la tia de la seva dona que ha mort, no pels bombardaments, sinó per les rates. O la del seu amic el raper palestí Ayman Mghames que ha pogut fugir a França, però el seu germà ha mort a Gaza víctima d’una insuficiència renal que la precarietat sanitària no ha pogut guarir.

Parla de les accions violentes dels colons contra ells a Gaza i Cisjordània. El genocidi continua. L’aigua potable hi escasseja. Les ONG hi redueixen les activitats. La majoria de la població depèn de l’ajuda humanitària que disminueix cada dia més. A França l’onada de calor va causar milers de morts malgrat tenir un bon sistema sanitari. “Imagineu-vos els efectes a Gaza”, escriu.

Més coses: “Durant el primer semestre del 2026, hi hagué 3.958 avortaments espontanis entre dones embarassades, a causa dels desplaçaments per carreteres deteriorades i en mitjans de transport insegurs, a l’estat constant de por causat pels bombardaments, a més de les condicions de vida extremadament difícils: dormir al ras, manca d’aigua calenta i productes d’higiene i propagació de condicions insalubres als campaments per als desplaçats.” Més endavant, es pregunta: “Per què aquesta impunitat per a Israel? Per què la comunitat internacional no fa res?”

Ara l’estratègia israeliana ha canviat, fa servir “l’efecte granota”, diu. En lloc de matar-los directament i en massa, els extermina a foc lent, com una granota col·locada en aigua que s’escalfa gradualment. No ho sent, i quan l’aigua bull ja és massa tard. Ell creu que la comunitat internacional sap que, al final, la granota morirà.

Per trencar la invisibilitat imposada, el podeu llegir sencer aquí. Aquesta i moltes de les seves cròniques, aplegades també en el llibre Journal de Bord de Gaza (Editions Libertalia) que potser, algun dia, alguna editorial catalana es decidirà a publicar aquí.