Cap a un nou independentisme de masses: apunts previs a les mobilitzacions de la Diada

Si revisem els fets d’octubre del 2017 i els esdeveniments posteriors, constatem que la majoria de la direcció independentista no va tenir una voluntat decidida d’assolir la independència mitjançant una ruptura insurreccional amb l’estat, sinó que va optar, sobretot, per pressionar-lo amb un referèndum amb aval internacional i per negociar un millor autogovern. Això es va fer evident en episodis tan diversos com els dubtes sobre la continuïtat del referèndum l’1 d’octubre a migdia, la desactivació de la mobilització el vespre de la vaga general del 3 d’octubre, la declaració fallida del 10 d’octubre, la manca de sosteniment posterior a la declaració del 27 d’octubre i la desmobilització progressiva després dels fets de l’aeroport de Barcelona, d’Urquinaona i de les Marxes per la Llibertat.

L’estat espanyol no era tan feble –ni internament ni internacionalment– com deia una part del relat inicial, ni hi havia la sensibilitat favorable ni el suport polític efectiu de la Unió Europea ni de la majoria d’institucions internacionals a una secessió unilateral.

La repressió i les amenaces sobre la funció pública catalana i el conjunt de l’administració autonòmica van ser prou eficaces per a desactivar una desobediència institucional en massa i sostinguda. Alhora, el cos dels Mossos d’Esquadra no estava disposat a desobeir l’estat ni a situar-se com a defensor actiu d’una declaració d’independència: el seu paper, en conjunt, va ser de contenció i gestió de l’ordre públic dins els marges constitucionals i estatutaris.

D’una altra banda, la mobilització social va desbordar partits i institucions i en va condicionar l’agenda, fins que va ser progressivament desactivada i reconduïda cap a la desescalada del conflicte i la perspectiva d’una negociació per a un millor autogovern dins el marc autonòmic. La radicalització democràtica i social havia generat, tanmateix, un desplaçament temporal de l’hegemonia cultural, social i política cap a un programa independentista, republicà i esquerranitzat, amb una part molt important de la població disposada a lluitar per la ruptura amb l’estat espanyol, que posava en qüestió tant la relació amb l’estat com l’statu quo i les relacions de poder a Catalunya. Les elits i oligarquies catalanes, contràriament, van optar pel suport a l’estat i per la repressió de l’independentisme.

A l’hora de construir un nou relat per a l’independentisme hem de reivindicar el Primer d’Octubre com un gran exercici de mobilització, desobediència civil i democràcia popular, i també com una victòria de les forces independentistes. El referèndum el vam guanyar, no hi mancava cap mena de legitimitat democràtica, de la mateixa manera que la declaració del 27 d’octubre tenia la legitimitat i l’aval del Parlament de Catalunya.

Ruptura i insurrecció popular

En el context actual de l’estat espanyol i de la UE, només és viable d’exercir el dret d’autodeterminació i assolir la independència mitjançant un procés de ruptura democràtica de caràcter insurreccional, és a dir, per mitjà d’una desobediència en massa, organitzada, sostinguda i capaç de desactivar l’autoritat de l’estat al territori català, més enllà d’un embat institucional. Ras i curt: una revolució.

La legitimació i el reconeixement internacional d’una futura República catalana, amb els procediments democràtics referendaris o plebiscitaris que es puguin negociar o arbitrar, hauran d’anar precedits per un procés de revolució democràtica insurreccional al territori, que condueixi a la destitució efectiva de l’estat i del règim autonòmic i a la constitució d’una República autoproclamada, sostinguda per la mobilització popular i per noves institucions republicanes sorgides de l’autoorganització popular.

És plausible de sostenir que l’independentisme del 2017 s’hauria pogut aproximar a una resolució internacional del conflicte amb incorporació del dret d’autodeterminació si la mobilització i la desobediència s’haguessin sostingut en el temps i s’haguessin articulat amb estructures de resistència i de lluita més robustes i persistents.

Contra la minoria ètnica, la construcció d’un subjecte nacional i d’un projecte social inclusiu

La possibilitat real d’exercir el dret de l’autodeterminació no demana l’empoderament d’una minoria nacional, sinó la confluència en uns valors republicans inclusius, integradors socialment i democràticament, capaços de generar igualtat i cohesió. En aquest context, la llengua catalana ha de ser un dels factors cohesionadors centrals, de manera que el català esdevingui la llengua social, comuna i compartida de totes les comunitats lingüístiques que convisquin en la nostra societat, amb independència dels orígens que tinguin.

L’assoliment de l’hegemonia social i la transformació en majoria política independentista requereixen incorporar-hi àmplies franges de la societat, inclosa la població provinent d’uns altres orígens nacionals i culturals. Això implica un projecte independentista inclusiu socialment, amb uns serveis públics universals, gratuïts i de qualitat, dret de l’habitatge, clarament antiracista i que integri la diversitat en un projecte nacional compartit.

En un context internacional de forta polarització feixista, imperialista i neocolonial, un moviment d’alliberament nacional de masses i combatiu, majoritari, només es pot bastir sobre unes bases ideològiques i estratègiques clares. L’estratègia ha d’implicar, doncs, reforçar el subjecte independentista, sumant-hi necessàriament el proletariat migrant i les classes populars d’orígens diversos. Aquesta incorporació és incompatible amb qualsevol flirteig amb el racisme o amb discursos xenòfobs, de manera que l’independentisme haurà de ser nítidament antiracista, inclusiu i compromès amb la igualtat material i de drets per a tothom.

En el context actual no hi ha lloc per a projectes pretesament equidistants i transversals que vulguin incorporar l’extrema dreta, i cal també descartar i confrontar qualsevol estratègia basada en la construcció d’una minoria ètnica i nacional supremacista. Aquesta via, indestriable d’idees, moviments i organitzacions neofeixistes, faria impossible la República catalana i obstaculitzaria la possibilitat d’un moviment de masses inclusiu que protagonitzés una insurrecció i una ruptura democràtiques.

Cal caminar cap a una República democràtica i social, arrenglerada amb la defensa de la igualtat, la justícia, la fraternitat, la solidaritat, els drets humans, la defensa del planeta i la pau, compromesa amb l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, l’antifeixisme i la sobirania dels pobles.

Les aliances estratègiques del moviment independentista no haurien de pivotar sobre entitats que avalin posicions reaccionàries ni cap a espais institucionalitzats, sinó que haurien de girar la mirada cap a les lluites socials: no per diluir-s’hi, sinó per convertir-les també en lluites nacionals. Si vol esdevenir hegemònic, ha de ser l’element vertebrador de les lluites del país, fins a articular un front ampli popular que connecti conflictes laborals, feministes, antiracistes, ecologistes i veïnals amb l’objectiu i l’eix central de l’alliberament nacional.

Països Catalans i horitzó nacional complet

El procés va mostrar que la renúncia pràctica al projecte nacional dels Països Catalans no va enfortir les possibilitats d’aconseguir la independència i, en canvi, va significar l’acceptació del mapa autonòmic imposat pel règim del 78.

En el moment actual, marcat per processos d’agressió a la catalanitat, d’aplicació d’un sistema d’explotació colonial –per exemple, mitjançant el model turístic– i per respostes de resistència en tots els territoris dels Països Catalans, no té sentit construir un moviment independentista estrictament circumscrit a la comunitat autònoma de Catalunya, desconnectat de la resta de la nació.

Per a tenir més fortalesa i avançar en l’alliberament de la nostra nació, cal organitzar-nos i lluitar en clau de Països Catalans, assumint la construcció nacional del conjunt del territori, defensant-lo i comprometent-nos amb la unitat cultural, lingüística i política que presenta, tot respectant la diversitat interna i els ritmes de cada territori. Cal fer valdre el potencial geopolític dels Països Catalans com a focus internacionalista de combat antiimperialista i antifeixista, també contra el feixisme sionista, el colonialisme, el racisme i els extremismes ètnics i religiosos reaccionaris.

Caldrà assumir plenament aquest horitzó nacional, integrant-lo en el relat, en l’estratègia i en la pràctica quotidiana de totes les lluites, com a condició per a bastir una República catalana que no renunciï a la dimensió de Països Catalans.

Conclusió: una Diada independentista i antifeixista

Construir un nou relat independentista i una estratègia d’alliberament nacional de masses, amb hegemonia popular, republicana, socialista, feminista i ecologista, amb perspectiva anticolonial, arrelada en les lluites socials i en els Països Catalans, és una via imprescindible per a fer viable allò que el 2017 va quedar a mig camí: la llibertat del nostre poble.

L’Onze de Setembre d’enguany és una oportunitat per a mobilitzar-nos en favor de la independència dels Països Catalans i en contra del feixisme, del feixisme espanyol, català i de tot arreu.

En aquest sentit, la mobilització impulsada per l’Esquerra Independentista contra l’extrema dreta catalana el 10 de setembre al fossar de les Moreres pretén d’evitar que faci seus els espais simbòlics de l’independentisme i posar de manifest quin és el nostre projecte de catalanitat inclusiva, i cal que sigui un pas més en la construcció d’una majoria social disposada a lluitar contra el feixisme i per l’alliberament total dels Països Catalans.

Carles Riera, sociòleg i militant de l’Esquerra Independentista