Descobreixen a la Franja una nova espècie d’amfibi que va conviure amb els darrers dinosaures d’Europa

Un equip internacional d’investigadors ha descobert a Areny de Noguera (Ribagorça), a la Franja de Ponent, una nova espècie d’amfibi que va conviure amb els darrers dinosaures d’Europa, fa aproximadament seixanta-sis milions d’anys. La descoberta ha estat possible gràcies a l’anàlisi de més de vuitanta restes fòssils trobades el 1997 al jaciment de Blasi. La nova espècie, anomenada Synorerpeton ribagorzana, era un animal de menys de cinc centímetres de llargada, amb un aspecte semblant al d’una salamandra, però amb característiques anatòmiques molt particulars.

La investigació, publicada a la revista científica Cretaceous Research, ha estat encapçalada per Alexandre R. D. Guillaume, de la Universitat Nova de Lisboa, amb la participació de científics de la Universitat de Saragossa, l’Institut Geològic i Miner espanyol (IGME-CSIC) i l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA). Els fòssils es van recuperar durant una campanya paleontològica feta fa gairebé trenta anys i inclouen fragments del crani, vèrtebres i més elements de l’esquelet. Una part del material ja havia estat estudiada, però fins ara no hi havia prou proves per a determinar que corresponia a una espècie desconeguda. La revisió de les restes conservades al Museu de Ciències Naturals de la Universitat de Saragossa ha estat decisiva.

“La idea original era que l’Alex revisés el material del museu, perquè sabíem que hi havia exemplars sense descriure ni identificar”, ha explicat Miguel Moreno-Azanza, investigador del grup Aragosaurus de la Universitat de Saragossa. Guillaume ja havia treballat amb fòssils semblants del Juràssic superior de Portugal, fet que el convertia en un candidat idoni per a identificar-ne de nous.

La nova espècie pertany als albanerpetòntids, un grup d’amfibis extingits que van habitar els ecosistemes terrestres durant bona part del Mesozoic. Tot i l’aparença de petites salamandres, tenien la pell seca i escamosa, urpes de queratina, parpelles i un sistema de captura de preses mitjançant una llengua de projecció ràpida, semblant al dels camaleons actuals. La mida reduïda i la fragilitat dels seus ossos han dificultat històricament l’estudi d’aquests animals. L’anàlisi del crani i de les vèrtebres cervicals ha permès d’identificar canvis importants en l’evolució del grup.

Les espècies més antigues, del Juràssic i del Cretaci inferior, tenien cossos més esvelts i cranis allargats, mentre que les posteriors van desenvolupar estructures més robustes i cranis voluminosos. “Encara no sabem del cert les raons”, ha reconegut Guillaume, que considera que aquestes transformacions anatòmiques podrien estar relacionades amb canvis en els hàbits ecològics dels animals al llarg de milions d’anys.

El nom de la nova espècie també és un homenatge al territori on s’ha descobert. Synorerpeton prové del grec antic i es pot traduir com “l’animal que s’arrossega a la frontera”, una doble referència a la proximitat del jaciment amb el límit geològic entre el Cretaci i el Paleogen i a la situació d’Areny de Noguera, a tocar del Principat. El nom ribagorzana fa referència a la comarca de la Ribagorça i al riu Noguera Ribagorçana.

Un jaciment clau per a entendre la fi dels dinosaures

El jaciment de Blasi té un interès científic especial per la seva antiguitat i localització. Els sediments que contenen els fòssils es van dipositar aproximadament mig milió d’anys abans de l’impacte de l’asteroide que va causar l’extinció dels dinosaures no aviaris, fa uns 66 milions d’anys. Aquesta proximitat temporal permet als paleontòlegs d’estudiar els ecosistemes que existien a Europa immediatament abans d’una de les grans extincions de la història de la Terra.

“Aquesta zona ha estat molt productiva en la descoberta de vertebrats fòssils, amb dues noves espècies de dinosaures i dues de cocodrils descrites aquests darrers anys”, ha destacat Eduardo Puértolas-Pascual, investigador de l’IGME-CSIC. Segons que ha explicat, allò que fa especialment valuós el jaciment és que es troba just per sota del límit entre el Cretaci i el Paleogen, que marca la gran extinció causada per l’impacte de l’asteroide.

La investigació també ha aportat indicis que dos llinatges diferents d’albanerpetòntids podrien haver coexistit a Europa al final del Cretaci. Els resultats suggereixen possibles connexions entre les poblacions de l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord, mentre que les de l’Europa oriental podrien haver mantingut vincles amb Àsia o amb poblacions europees més antigues.

Aquestes conclusions obren noves vies de recerca sobre l’evolució, la dispersió i la distribució geogràfica dels petits vertebrats que van habitar la Terra durant l’era dels dinosaures. També reforcen la importància dels jaciments de la Ribagorça per a reconstruir com eren els ecosistemes europeus en els darrers moments del Cretaci.