El resultat de les eleccions als Estats Units té com a primera víctima Israel: demòcrates i republicans hi estan d’acord

Demòcrates i republicans potser quedaran profundament dividits després de les eleccions de mitjan mandat, però com més va són més els qui coincideixen en una idea de gran abast: s’ha d’acabar l’era del suport indiscutit dels Estats Units a Israel.

És una proposta poc habitual, que uneix el vice-president J.D. Vance i el senador electe de Michigan Abdul El-Sayed, d’esquerres. En tots dos partits, alguns estrategs recorden que els votants han castigat dues vegades, el 2024 i el 2026, uns dirigents –l’ex-vice-presidenta Kamala Harris i ara el president Donald Trump– que es van mantenir massa fidels al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i a les seves polítiques.

Aquest canvi d’opinió arriba en un moment de transició política als Estats Units i a Israel, i anuncia una possible transformació dramàtica de la relació entre tots dos països.

Dimecres, Vance va fer la crítica a Israel més dura que s’ha sentit d’un alt dirigent republicà, si més no, d’ençà del 1991, abans de tres dècades en què el suport sense fissures a Israel era gairebé una condició indispensable per a qualsevol polític nord-americà del corrent majoritari, de qualsevol dels dos partits.

Els votants de Trump volen que els republicans “canviïn la relació dels EUA amb Israel”, va escriure el vice-president dimecres a X, en una llarga publicació en què es va desmarcar de facto del president en relamció amb la gestió de la guerra de l’Iran i d’Israel. “Els nostres votants han vingut a votar”, va escriure Vance, que va afegir que molts d’ells havien votat els demòcrates perquè volien posar fi a la guerra amb l’Iran, impulsada per Israel, i repensar els vincles amb aquest país.

El fill del president, Donald Trump Jr., hi va estar d’acord. “Cada paraula d’això és 100, 100, 100”, va escriure en un comentari a la publicació de Vance.

Dimecres, fins i tot, el president mateix va dir als periodistes que trobava els comentaris de Vance “bé” i “bons”. Dimarts, quan acabava de començar la votació, Trump havia fet un anunci insòlit en una entrevista a Fox News: va declarar que tenia previst d’aturar abans de final d’any 4.000 milions de dòlars d’ajut militar a Israel, i va dir explícitament que ho feia per treure a El-Sayed un argument de campanya.

El-Sayed es va mostrar content i d’acord.

Alguns dels altres candidats demòcrates que van sorprendre dimarts a la nit –entre els quals James Talarico, a Texas, i Troy Jackson, a Maine– van guanyar escons al senat, en part, gràcies a la condemna de les guerres de Netanyahu i a la promesa de retenir les vendes d’armes a Israel.

I hi ha alguns sectors del camp pro-Trump que no han trigat a assenyalar la política envers Israel com una de les causes de la seva caiguda en desgràcia.

“L’error de càlcul sobre la guerra de l’Iran ha portat a un desastre total. Resultat previsible de refiar-se dels neocons”, va escriure el podcaster pro-Trump Benny Johnson en resposta a una publicació anterior en què preguntava: “Va mentir Israel a Trump per fer entrar els Estats Units en la guerra contra l’Iran? Segons que s’explica, la Casa Blanca està enfurismada.”

De sobte, doncs, es donen tots els ingredients per a la ruptura més gran amb Israel d’ençà de l’època del president Dwight D. Eisenhower, segons Aaron David Miller, que ha treballat en la diplomàcia entre els Estats Units i Israel en unes quantes administracions i que ara és investigador sènior de la Fundació Carnegie per a la Pau Internacional.

El 1956, Eisenhower va obligar Israel a retirar-se de la península del Sinaí després de llançar un atac de sorpresa contra Egipte sense informar-ne Washington. De llavors ençà, “la relació entre els Estats Units i Israel, en els diversos àmbits que la componen, no havia estat mai sotmesa a tanta tensió com ara”, afirma Miller.

I afegeix: “Hi ha una fractura dins de cada partit en relació amb Israel”, amb un nombre creixent de veus a cada banda que defensen una ruptura, encara que molts continuen essent partidaris d’una actitud relativament amistosa envers el país.

De moment, diu que tot i que l’aliança entre els Estats Units i Israel ha canviat, la política efectiva no ho ha fet. L’administració Trump continua donant suport a Israel al Consell de Seguretat de les Nacions Unides; no ha fet complir les condicions que el congrés exigeix per a l’ajuda militar, i manté una política sòlida d’intercanvi d’informació d’intel·ligència. Tots aquests són indicadors, va explicar Miller, que mostren si una administració està disposada a trencar amb dècades de llaços estrets.

“La pregunta, per a mi, és aquesta: quan es traduiran, tota aquesta tensió i tota aquesta fractura, en canvis fonamentals en l’essència i la substància de la nostra relació amb Israel?”

Els resultats de les eleccions als Estats Units arriben en un moment de possible transició també a la política israeliana. Els comicis de la setmana passada poden fer que Netanyahu perdi el poder just quan Washington reconsidera els seus vincles amb Israel. Molts crítics de Netanyahu a Israel li retreuen que hagi allunyat l’aliat més important del país.

Una de les preguntes que es fan els israelians és si el fet de substituir Netanyahu per un altre primer ministre pot resoldre els seus problemes. El principal rival de Netanyahu, Gadi Eisenkot, que sembla ben posicionat per a tenir la primera oportunitat de formar una coalició de govern, va publicar dimecres un comunicat redactat amb molta cura per mirar de marcar distàncies entre l’estat israelià i el primer ministre que fa tants anys que governa.

“El vincle entre Israel i els Estats Units és més que una aliança entre governs. És una associació entre pobles, construïda al llarg de generacions”, va publicar Eisenkot a X. “Tinc ganes de treballar estretament i de manera constructiva amb el president Trump i la seva administració, l’amistat i el compromís dels quals envers Israel valorem profundament.”

Shira Efron, directora de política israeliana a Rand, diu que Israel ha de preocupar-se doblement: després de la derrota de Harris el 2024, alguns demòcrates van atribuir a la frustració pel fet que el president Joe Biden es negués a frenar Netanyahu durant la guerra de Gaza que s’hagués allunyat un segment clau dels seus votants. Ara, segons que va explicar, els republicans responsabilitzen el primer ministre israelià d’una altra guerra, aquesta volta a l’Iran, i ho consideren un dels factors clau que han fet naufragar les seves expectatives en les eleccions de mitjan mandat.

“En aquests dos comicis, tots dos partits han rebut un cop per motius que en part tenen a veure amb Israel i amb el paper que se li atribueix”, diu Efron, i afegeix: “Netanyahu i les polítiques d’aquest govern s’han tornat tòxics per a tot l’espectre polític dels Estats Units.”

Mentre dimecres païen els resultats de les eleccions nord-americanes, els dirigents polítics israelians van culpar immediatament Netanyahu d’haver convertit Israel en una llosa política als ulls dels seus socis nord-americans. Els resultats han començat fins i tot a condicionar les converses sobre la formació del pròxim govern israelià.

Arran del resultat de les eleccions israelianes de la setmana passada, que van acabar sense que ni Netanyahu ni Eisenkot sumessin prou escons al parlament per formar govern tots sols, a Israel molts van valorar la possibilitat que els dos blocs es fusionessin per governar en una coalició d’unitat, una perspectiva que Netanyahu afavoreix. Ara el to ha canviat.

“Us ho juro, jo volia unitat, i fins i tot creia que era possible”, va escriure a X Asaf Zamir, ex-ministre de Turisme d’Israel i ex-cònsol general a Nova York. “Però aquestes darreres vint-i-quatre hores deixen clar que cal apartar Netanyahu del poder i formar un govern d’emergència nacional. Ara.”

Yair Golan, membre del bloc opositor encapçalat per Eisenkot, va advertir a X que, si Netanyahu es mantenia al poder: “Israel podria quedar abocat a sancions internacionals, a l’aïllament internacional i a un xoc amb els Estats Units, el nostre amic i aliat més important”.

Yaakov Katz, investigador de l’Institut de Política del Poble Jueu, un think tank de Jerusalem, diu que les eleccions de mitjan mandat han demostrat que la imatge d’Israel s’ha enfonsat. Però afegeix que canviar la cara visible del país, Netanyahu, no seria prou per a reparar-la. “Israel té molts problemes greus: la percepció que va ser Israel qui va arrossegar els Estats Units a aquesta guerra de l’Iran, a més de parlar d’una altra ronda de guerra, la manca d’actuació contra la violència dels colons, una expansió encara més gran dels assentaments… Fins i tot amb un altre primer ministre, no canviarà res si no hi ha un canvi substancial de política”, afirma.

· Subscribe to The Washington Post

· Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb