Lucy Vincent: “L’amor passional és una trampa”

Lucy Vincent (1958), neurobiòloga, intenta explicar en el llibre El cervell dels enamorats (Cossetània) què ens passa dins el cap quan estem enamorats. I com saber interpretar i superar el desamor. Vincent, doctora per la Universitat de Bordeu amb la tesi “Neurociència i farmacologia”, fa anys que es dedica a la divulgació científica sobre l’amor. Té una carrera professional dilatada i variada: ha passat pel prestigiós centre de recerca CNRS francès, ha estat editora científica a Radio France, va portar la comunicació a la Farmacèutica Servier i és fundadora de Clickandance.com, que proposa la dansa com a via de benestar mental. Parla anglès, francès i unes quantes paraules de lituà. Parlem amb ella al centre de Barcelona.

—Què feia la vostra mare?
—Era infermera. El meu pare treballava en una fàbrica. Era lituà i va ser desplaçat després de la Segona Guerra Mundial. No podia tornar a Lituània perquè la van ocupar els soviètics, i al camp de desplaçats de Berlín on estava va triar d’anar al Regne Unit. Va treballar set anys en una fàbrica a Escòcia. Després es va traslladar al sud, va conèixer la meva mare, es van casar i van tenir quatre fills.

—Teniu un doctorat per la Universitat de Bordeu.
—El títol de la meva tesi doctoral és “Neurociència i farmacologia”. Vaig estudiar com la dopamina inhibeix l’alliberament de la prolactina.

—Ara heu escrit un llibre per a convèncer-nos que és millor una relació llarga que no pas una de curta?
—Jo no aniria tan lluny. Vaig escriure el llibre perquè molta gent creu que l’amor passional és l’essència de la vida. I jo volia dir que l’amor passional és només una part de la història. No has de pensar que, com que ja no sents passió per la teva parella, ja no n’estàs enamorat. Aquest és el missatge del llibre.

—Si ho he entès bé, aquesta passió dura uns tres anys. I dieu que és com una addicció que manté una parella junta si més no el temps de criar els fills. És això?
—La funció biològica de l’amor és molt precisa. El nadó humà és molt i molt vulnerable. En la natura, i no parlo del món d’avui si no de fa deu mil anys, és tan vulnerable que calen dos adults per a garantir que sobrevisqui. L’amor és un mecanisme que obliga dos adults a estar junts fins que el nen té prou autonomia perquè un sol progenitor se’n surti. Quan els científics van descobrir els mecanismes responsables de la monogàmia o vincle –més que no pas amor–, van veure que estàs junt el temps necessari perquè les cries siguin menys vulnerables. I en els humans això dura tres anys.

—Si ho he entès bé, tendim a enamorar-nos de persones semblants als pares o familiars si ens han cuidat i estimat. I això és a la regió del cervell dita hipocamp.
—Jo diria que l’hipocamp hi és clau, sí. Mentre ens desenvolupem vivim amb gent que ens fa bé, que vol que sobrevisquem, que siguem feliços i estiguem bé. Tota la informació sensorial que ve d’aquestes persones resta emmagatzemada a l’hipocamp com una cosa positiva. Més endavant, quan coneixem algú amb atributs sensorials semblants, el cervell ho associa automàticament amb la felicitat, el benestar, la relaxació, el fet de deixar-se anar. Per això entrem més fàcilment en una relació amb gent que s’assembla a la que ha estat bona amb nosaltres.

—Una altra regió és l’amígdala cerebral. Si no m’equivoco, intervé tant quan ens enamorem com quan odiem algú.
—Exactament. El paper de l’amígdala és classificar la gent entre la que ens farà bé i la que ens farà mal. És clau en el procés de l’amor passional, i també quan s’acaba. Potser t’hi has fixat: la gent que ha estat bojament enamorada pot arribar a odiar bojament la mateixa persona. És un fenomen molt estrany. No sents mai tant d’odi per ningú més a la vida com per algú de qui has estat bojament enamorat. És el final del període de l’amor i és el més difícil de capgirar: provar de recuperar una mica d’estima i de benevolència envers la persona de qui has estat enamorat.

—Al llibre dieu que no solament les drogues modifiquen el cervell, sinó també la cultura, l’entorn. En el cas de l’amígdala: si vull deixar d’odiar tant, què he de fer?
—La manera de fer-ho culturalment és rebre senyals sensorials nous que canviïn el judici de l’amígdala. Ho fas parlant amb gent que estima la teva parella: busques la seva mare, els seus amics, els seus companys de feina. Però sobretot deixes de parlar-ne amb els teus amics, perquè entrem en un cicle en què ens diuen: “Sí, tens raó, el vaig veure coquetejant amb aquella noia. Ho vas veure? I com menja, quin fàstic.” No vols això, ho has d’eliminar. De manera que deixaràs de veure els teus amics una temporada, començaràs a veure gent que parlarà molt bé de la teva ex-parella i, si tot va bé, arribaràs al llindar en què l’amígdala es calmarà en els receptors de vasopressina, recuperarà receptors d’oxitocina, i la tornaràs a veure amb uns ulls nous i amorosos.

—Expliqueu-nos  per què no creieu en les píndoles de l’amor. MDMA, per exemple.
—Personalment, estic en contra de tot allò que no és fisiològic. Fisiològic vol dir que fem servir estímuls naturals: parlar amb la gent, llegir llibres, caminar per la natura, prendre el sol, menjar. Tot allò que actua sobre el cos de manera natural, per a mi, és bo. Prendre una píndola no pot ser mai del tot bo, perquè no saps on toques el cervell.

—No creieu que hi acabarem arribant? Les grans farmacèutiques hi aniran?
—On no aniran, les grans farmacèutiques? Ho intentaran. Però jo no penso promoure aquesta idea.

—En el llibre parleu d’una modificació genètica que canvia el comportament social d’un animal… i el fa monògam.
—Sí, el talpó dels prats. Un d’aquests talpons era una mena de pare de família: els dos progenitors són monògams i estan junts tota la vida. Quan tenen cries, tots dos se n’ocupen i les cries formen un grup familiar que es manté unit. Aquest és el talpó dels prats. El talpó muntanyenc és molt diferent: els dos adults es troben per a una sola còpula i se separen. Ni tan sols ella se n’ocupa gaire temps, de les cries. Cadascú va pel seu cantó. Aquests dos tipus de talpó tenen una distribució molt diferent dels receptors d’oxitocina en zones del cervell lligades al vincle, en particular el circuit de recompensa, amb el nucli acumbent. I els investigadors van dir: i si agafem un talpó i li injectem el gen del receptor de l’altre talpó? Què li passarà? Van fer l’experiment i, efectivament, van canviar el comportament del talpó.

—I el talpó Don Joan es va convertir en pare de família? Junts pujant les cries?
—Exactament. És una bogeria.

—Les trenta-sis preguntes per a enamorar-se d’algú, o qüestionari d’Aron, què és?
—És un exemple de com arribar al cervell per mitjans fisiològics. Surt a veure la sortida del sol i canviaràs el teu dia: el cervell reaccionarà d’una altra manera. En l’experiment d’Aron va demanar a persones que s’asseguessin l’una davant de l’altra, en un entorn molt tranquil, sense distraccions, que es miressin als ulls i que es fessin les mateixes 36 preguntes. Les primeres no són gaire íntimes i es tornen cada vegada més íntimes a mesura que avances. Va fer l’experiment i unes quantes parelles es van enamorar al final, perquè t’obres a algú altre i li fas preguntes que li fan revelar la intimitat, detalls íntims de si mateix.

—Aquest llibre pot ser útil per a les parelles i per als terapeutes, però voldria parlar de les institucions. Heu treballat a l’acadèmia, a mitjans de comunicació i en una farmacèutica, i vau assessorar el govern de Sarkozy.
—No he treballat mai per al govern. Era en un comitè que debatia problemes de la societat.

—La meva pregunta és com podrien ajudar aquesta mena d’institucions? O l’amor és cosa de cadascú i les institucions no poden fer-hi res?
—Precisament en vaig parlar amb un altre periodista. Em deia: “En la nostra societat actuem com si l’amor passional fos la raó absoluta de viure, com si tot girés al seu voltant. Penseu això?” És clar que no. Crec que l’amor passional és, de fet, una trampa. No crec que sigui una cosa a què hàgim d’aspirar. Ara, crec que l’amor en un sentit més ampli, el que tenim per la família, pels amics, pels companys de feina, per la gent que coneixem, és una cosa molt fonamental. El cervell social està molt i molt desenvolupat. És força fonamental per a allò que som com a espècie. I crec que no donem prou importància a aquesta funció de l’empatia en general, de comunicar i de compartir les nostres qualitats individuals.

—Quina relació hi ha entre la dansa i l’amor?
—El que m’interessa és la plasticitat del cervell, com canvia en circumstàncies diferents. La dansa és una de les coses que pots fer que canviaran molt el teu cervell. Hi ha, és clar, tota l’activitat física, que estimula la coordinació i crea xarxes noves al cerebel, aquest monyo que tenim al darrere. Crear xarxes noves fa que la demència trigui més a aparèixer.

—Heu estudiat parelles que duren molts anys? Hi ha un perfil?
—No n’he estudiat personalment. Però en converses amb parelles que fa molt de temps que estan juntes, m’he adonat que sempre estan disposades a llevar importància als petits defectes dels altres. Es riuen de si mateixes. Crec que un factor que surt sempre és el sentit de l’humor. Les parelles que se saben riure d’elles mateixes, dels seus petits defectes i dels de l’altre. I, com diu la frase, discrepar amablement: dir què penses però dir-ho d’una manera agradable.

—Quin pes hi té el sexe, en el fet de durar anys?
—Crec que el sexe és important. El sexe introdueix un element d’intimitat molt gran. Tens una intimitat més gran, t’obres d’una altra manera.

—El lector es deu preguntar: aquesta dona em dóna consells, però i ella? Heu tingut relacions llargues?
—Doncs una amiga em va dir: “Escrius sobre com les parelles es mantenen juntes, però t’has divorciat dues vegades.” És cert. Sóc com tothom. El meu cervell és fet d’una certa manera. M’he divorciat dues vegades. Diria que també sóc molt fidel en totes les meves relacions: mantinc un bon contacte amb les meves ex-parelles. He tingut dues relacions molt i molt llargues. Les meves relacions no han durat mai només tres anys. Mai.