Homenatge als morts que ens visiten

La nena és la viva imatge dels seus avantpassats: rossa, ulls blaus i pell blanca. L’altre dia, aquest preciós nap-buf de quatre anys, es va atansar decidida al pare i, d’allà sota estant, li va estirar suaument el camal del pantaló, a l’altura del genoll, invitant-lo a seure al sofà i a xerrar. El pare va jaure feliç, tot llarg, i la nena se li va enfilar al pit, es va asseure eixarrancada (una cama a cada aixella) i li va dir, mirant-lo de fit a fit: “Pare, quan ens morim, la casa se la podrà quedar la Bruna?” Era mitja tarda i un raig de sol acaronava l’espatlla de la nena. Per un instant se li van dibuixar uns dits de llum tamborinant. “La Bruna, qui és la Bruna?”, va preguntar ell.

La Bruna, ho heu endevinat, és una amiga de l’ànima.

El pare, gat vell amb tres criatures, sap que la canalla quan és petita parla de la mort amb una fredor que calma. Ni la paraula els fa por, ni l’acaben d’entendre. No saben, encara, que el mort no torna, que la mort també els arriba i que la mort no és culpa seva. Per això, a l’home, el va sorprendre el plural de “morim”. Tan petita i ja intueix que ella també es morirà? “Ai pare, la Bruna és la germana de la Queralt. La meva amiga. Que no m’escoltes?!”  Petó a la galta, i avall.

L’home es va alçar, va deixar la nena sota la vigilància dels germans, no gaire lluny del Pic de l’Àliga. En qüestió de minuts, l’home duia el cinturó cordat i la mirada a la carretera. Serpentejant pel Ripollès, va anar tirant avall i, per no gastar gasolina, va rodolar en punt mort, allunyant-se de mica en mica del pont del Diable, el coll de Nou Creus i la font de l’Home mort, tots ells sota l’atenta mirada del Puigmal, que tot ho corona, que tot ho domina. Després de comptar les corones de flors que la gent diposita als marges de la C-17 i que ja hauria de conèixer de cor (una, dues, tres), empès pel comentari de la filla va recordar els seus morts particulars.

D’entrada, el pare, la mort del qual el va agafar a contrapeu, i que li va encendre una ira descomunal, furiosa, que tot ho negava. Aquells mesos va aprendre l’art de fer el dol com Déu mana. L’altre, un oncle de mort plàcida, de vell, i a casa, com a ell li agradaria de morir. De fet, rumiava l’home, si fos valent, morir, allò que es diu morir, li agradaria fer-ho per suïcidi. O, millor dit, que en cas de mort segura (càncer terminal, vellesa crònica) pogués triar el dia d’anar-se’n per eutanàsia, com cada vegada més gent fa. Jordi Borja, sense anar més lluny, va triar el 10 de juliol de 2026, com ens recorda el bell text de Martí Crespo. Ell, l’home, quina data triaria?

Després, aturat en un semàfor de ciutat, va pensar en flaixos de mort que li han quedat a dins, com la impagable escena de la joventut en què un company de bars de mala mort solia conduir un cotxe amb un taüt a dalt incorporat. “Què en faràs, d’això, tu ara?!”, reien esvalotats. O el ionqui reanimat al local de la Creu Roja on va fer l’objecció de consciència, salvat per una infermera que va rebre com a agraïment una pluja d’insults del drogoaddicte, que va passar del somni dolç, letal, a la síndrome d’abstinència. O el taüt blanc, petitó, encara no mig braç, d’un nen de pocs anys que es deia David, la mort del qual li ha quedat a dins, fent-li companyia per sempre més, en unes visites que són dits de llum tamborinant damunt de pells infantils. Gràcies per ser-hi, àngel. Va entrar a la pastisseria, va comprar els panellets i, en acabat, va matar les hores fins a l’hora de rematar la feina.

Pocs dies després, mentre la canalla es preparava per a Halloween (l’una vestida de papallona, l’altre de zombi i la mitjana, de ballarina), ell rellegia l’article de la Bel Zaballa que ens recordava que la castanyada també havia inclòs, en el cas català, carabasses buides, espelmes i el ritual de la mort. L’home ampliava lectures que informaven que els panellets no deixaven de ser una evolució de les ofrenes als morts quan, en temps d’antes, la gent es reunia convençuda que els morts, aquell dia, rondaven.

Quines bestieses, pensava ell: com és possible que creguin que només ens visiten una nit, els morts? Que no ho veuen, que ens visiten molt sovint? De fet, de fet, quan a casa seva se sentien segons quins sorolls (aquell porticó que esbatana, aquell cop de porta que acompanya, aquell terra que vibra, aquella canonada que es dilata o aquell llibre que cau obert), a casa seva, ja era costum, a punt de ser tradició, de rebre aquells sorolls com una visita. Una visita que rebia per resposta un vital “Com estem, avi Ramon?”, dedicada al mort més estimat i a la seva preciosa visita setmanal.

“De debò que, a vosaltres, solament us visiten una vegada l’any?”, pensava ell. I se sentia afortunat de no tenir cap mort que l’encadenés ni cap mort que el jutgés ni cap mort gelós del seu batec. Com a molt, pensava, i encara, sentia el pes dels morts del 1714 i del 1936. Però aquest era un pes compartit, i no em facis dir amb qui, que ho saps perfectament.