La copa de vi de Pablo Llarena

El Tribunal Constitucional espanyol ha complert el guió, fil per randa, en la primera etapa d’un trajecte que, si res no es torça, acabarà amb el retorn dels exiliats abans de final d’any. Per primera vegada, la majoria del plenari del tribunal (set magistrats afins al PSOE contra cinc d’afins al PP) ha expressat i argumentat, en la deliberació que hi va haver ahir, que el Suprem hauria d’haver amnistiat els dirigents del Primer d’Octubre que van ser condemnats per malversació (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull) i els que són perseguits per aquest delicte (Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig). Fins ara, sabíem que el TC avalava la constitucionalitat de la llei, però ara, per primera vegada, desautoritza les argúcies jurídiques de Pablo Llarena, Manuel Marchena i companyia per a esquivar l’aplicació de la llei d’amnistia. Per a desobeir-la.

Durant més de dos anys, els jutges del Suprem s’han negat a aplicar una llei que és clara, tant del punt de vista de l’exposició de motius (la voluntat expressada del legislador) com de l’articulat, quant a l’amnistia dels delictes de malversació. I han aguantat la posició fins ara, quan ja hi ha una sentència inapel·lable del Tribunal Justícia de la UE que avala el conjunt de la llei, i quan són a punt d’arribar les sentències del Tribunal Constitucional que els desautoritzaran.

Han mantingut la posició desobedient fins al límit del ridícul o, encara més greu, fins al caire de l’abisme, d’un enfrontament institucional inèdit, d’una batalla al cor de l’estat, a la cúpula judicial, entre el Suprem i el TC. Van arribar a considerar de presentar noves qüestions pre-judicials tan bon punt els arribessin aquestes sentències que, a partir del mes vinent, els començaran a arribar del Constitucional; unes sentències que els diran que es van equivocar, que van vulnerar el dret de la tutela judicial efectiva dels demandants, perquè van fer una interpretació contrària a la llei, aberrant, per a mantenir-los inhabilitats i exiliats.

Però no ho faran. Ni tampoc es posaran exquisits, ni faran el fatxenda, com feia el jutge Llarena la primavera de l’any passat en una conferència a Burgos, quan va dir que aquests recursos d’empara no tindrien recorregut. Per fer-ho, va esgrimir uns arguments –que la interpretació de la llei correspon al Suprem i no al TC– que són els mateixos amb què el seu gran amic, el magistrat del TC José María Macías, pretenia rebutjar ahir el recurs d’empara de Jordi Turull. La majoria del tribunal li ho va impedir, va tombar la seva proposta de sentència i es va veure forçat a haver de presentar, en el següent ple, el 6 d’octubre, una nova ponència en sentit contrari, que assumeixi els arguments per a concedir l’empara a Turull.

Un altre 6 d’octubre assenyalat. Aquest marcarà el següent pas d’aquest camí cap al retorn, i d’una manera molt decisiva: perquè no tan sols s’hi aprovarà la nova ponència de Macías perquè Turull pugui ser amnistiat, sinó també la ponència del president del TC, Cándido Conde Pumpido, sobre el recurs de Dolors Bassa. Si no hi ha cap daltabaix, el 6 d’octubre el tribunal decidirà que tant Turull com Bassa han de ser amnistiats. I aquesta decisió tindrà, probablement, un efecte en cadena sobre la resta d’afectats per la desobediència del Suprem.

Perquè el Suprem mateix ho va deixar dit fa dues setmanes. Els mateixos magistrats que rebran la sentència del TC i l’hauran d’aplicar van decidir aleshores, acabat el pompós acte d’obertura de l’any judicial, que farien córrer en aquells passadissos marmoris del palau de les Saleses, entre copes de vi i xampany, entre refrescs i sucs de fruita, que donaven la batalla, la desobediència, la resistència, per acabada. Perquè es van avançar a tothom manifestant que, després de la primera sentència del TC, sigui la de Turull o la de Bassa, aplicaran l’amnistia a tothom. També a Puigdemont.

Ho van voler deixar clar perquè sabien què vindria. Això que ha començat a venir ara: un camí irreversible vers el retorn dels exiliats que únicament es podia entorpir si s’abocaven a un enfrontament obert contra el TC i a un (altre) possible ridícul jurídic internacional. I els ha fet mandra. S’han estimat més de tornar la pilota al TC, de deixar clar que, si acaben aplicant l’amnistia als dirigents de l’1-O, perquè són ells que l’han de rubricar, és perquè s’hi veuen obligats, perquè la primera sentència del TC “és tan clara” que no hi ha més remei que amnistiar tothom.

És cert que ja deuen considerar prou amortitzat el càstig a què han sotmès Puigdemont i els altres exiliats, una dècada fora de casa, i que segurament faran un mal favor a Pedro Sánchez (el seu cap, avui, està molt més cotitzat en el Madrid de l’estat profund) propiciant un retorn en ple ambient preelectoral. Però també és cert que és la història del seu fracàs; del fracàs amb les euroordres, a Bèlgica, a Alemanya, a Suïssa, a Escòcia, a Itàlia… i a Luxemburg. El fracàs d’haver perseguit durant deu anys el president Puigdemont per a asseure’l al banc dels acusats i tancar-lo a la presó i acabar veient que torna a casa amb una amnistia sota el braç.

Però això serà al final d’aquest camí que ja ha començat i que convé de recórrer amb prudència, i que té una aquesta nova data ben marcada: el 6 d’octubre.