De sants, difunts i minuts de silenci

Hem perdut la llibreta de receptes de cuina de la meva mare. Tal vegada la vam deixar a Ciutadella aquest estiu. És un poc vella, la llibreteta, i ma mare no feia res més que dir-me que la fotocopiàs perquè entre les taques d’oli i les restes de pasta que tenen alguns fulls, i els viatges que fa anys que l’obligam a fer, la integritat del quadern perillava. Però no la vaig fotocopiar mai. La bona qüestió és que per fer els bunyols de Tots Sants, que a Ciutadella fem amb monyaco i mullam amb arrop, que és una mena de melassa feta amb figues de moro, hem hagut de demanar la recepta a la tia Fela, la germana de la meva mare que també va beure de les fonts culinàries de l’àvia Fela. L’àvia era una cuinera extraordinària, acostumada a fer àpats per a molta gent, mare de vuit fills com era. Sabia trobar la manera de donar sabors increïbles als productes més modestos. Cuina de supervivència en diríem, ara… Arròs amb eriçó (l’eriçó de terra, dels que travessen la carretera quan es fa fosc), caragols, oli i aigua… Però també productes nobles, com l’arròs amb cabra (la cabra de la mar, el marisc)… No he tornat a menjar panets amb sobrassada com els que feia la meva àvia…

Me n’he anat un poc enfora, perquè els bunyols de Tots Sants, tan proustians, ells, m’han fet travessar la mar. L’espai-temps, en realitat. Però jo volia escriure de morts, perquè hem passat uns dies terribles, i perquè avui és 2 de novembre i al calendari cristià és el Dia dels Difunts. Avui és quan “toca” recordar aquells que ja no hi són, encara que, normalment, la gent omple cementeris el dia 1, que és el dia de Tots Sants i és festa laboral.

Reprenc el fil. Hem arribat a avui després d’una setmana marcada per l’accident del TGV a Urda, i pel segon aniversari de la barrancada. Totes dues catàstrofes sumen una quantitat indecent de morts que no s’haurien d’haver produït mai. Vides escapçades perquè algú no va fer les coses ben fetes. I no em referesc a cap errada humana, sinó a la gestió dels recursos públics posats al servei de la seguretat de la ciutadania. A la gestió política de la nostra seguretat. Morir-se ofegat a la sala de casa no és una catàstrofe natural, és el resultat d’un avís que no va arribar a temps, perquè algú no va fer la seva feina. I morir-se en un vagó de tren obliga, almenys, a preguntar-se qui havia de vetllar perquè no passàs i què va deixar de fer. És insuportable que la gent es mori en un tren que l’administració espanyola promociona com la setena meravella del món. I és dantesc que es mori gent perquè un gestor públic no faci cas dels avisos de perillositat d’un episodi de pluja intensa.

L’octubre ja és un mes que ens fa massa mal, i acaba d’aquesta manera tan abrupta amb tot de coses que s’amunteguen: la castanyada, els bunyols, la gent disfressada pels carrers fent soroll i espantant la por. Enguany, però, s’han ajuntat tots dos dols: el més recent dels trens i el de fa dos anys, però que sembla que va ser ahir. I a mi el cap em va a mil per hora quan veig unes víctimes i unes altres que sagnen per la mateixa ferida desolada. I em va a mil quan veig uns representants públics que funcionen a impulsos electorals.

Hem vist homenatges de tota mena. Llacets negres a les pantalles de la televisió, presentadors endolats i amb rostres circumspectes… I molts minuts de silenci. Sempre m’han posat molt nerviosa els minuts de silenci que organitzen les institucions. Els minuts de silenci no són altra cosa que l’embrió de molts minuts més de soroll i de cridòria.

De què serveix un minut de silenci?

I per què un minut i no dos o tres o tot un dia de silenci d’aquesta gent que empastifa l’ambient?

Ja sé que és un signe de respecte pels que han partit, o un senyal de solidaritat per una pèrdua, o de repulsa contra un acte condemnable. Entenc que és una convenció, i la compartesc quan surt espontani i emotiu. Però això que fan els diputats o els consellers, o els regidors, no és espontani ni és emotiu. És un acte més a l’agenda. És un exercici d’hipocresia que m’irrita. Sobretot, quan es fa a les portes d’un ajuntament o de la Generalitat, o a l’hemicicle de les Corts davant desenes de càmeres i de micròfons. M’irrita igual que el discurs que el rei espanyol és incapaç d’improvisar i ha de llegir al mòbil, i s’equivoca de lloc.

Abans del minut de silenci hi ha somriures, encaixades i, fins i tot, bromes. També hi ha colzades per a veure qui agafa un tros més gran de pancarta, qui es posa més a prop del centre, del president o de qui sigui que mani en aquell moment. I quan s’apaguen les càmeres, tothom torna a fer allò que feia abans. Es besen, riuen o s’insulten. És igual.

Sempre m’he preguntat en què pensen aquestes persones durant el minut de silenci al parlament o al carrer. Es pot fer molt llarg, un minut. Seixanta segons que poden encabir molts arguments, moltes enrònies. Compten un, dos, tres, quatre, cinc, fins a seixanta? Recorden que han de comprar els bitllets d’avió per a l’escapada de cap de setmana? Preparen la següent andanada contra l’adversari? Cerquen les paraules més feridores?

El senyal que el minut ja ha passat el fa qui controlava el temps, picant de mans (això d’aplaudir, quan hi ha un dol, no ho acab d’entendre, però ja no em cap ni un excurs més en aquest Mail Obert). Llavors, els ex-silents malden per veure qui s’amorra abans que ningú als micròfons. Tot el presumpte recolliment ja s’ha esvaït i demostren que aquest minut o dos o tres no era res més que el preludi del soroll eixordador amb què ens tornen a arruixar. Tornen els retrets, els insults a l’adversari, les malfiances, o els intents per fer gràcia.

Ells reprenen la seva agenda, i els familiars dels morts contenen les llàgrimes i la ràbia i s’arrapen per dins perquè no troben consol.