La tornada de Puigdemont i la rehabilitació de Junqueras, com un llampec electoral

I, enmig de la tempesta electoral, un llampec: l’aplicació final de la llei d’amnistia, pedra fundacional de la legislatura que s’acaba. Avui mateix, el ple del Tribunal Constitucional espanyol s’ha de pronunciar sobre els dos primers recursos d’empara dels dirigents del Primer d’Octubre que, tres anys més tard que la llei entrés en vigor, encara no s’han tret la malversació del damunt. Si la decisió del Constitucional és tan contundent en favor de l’amnistia com és previst, el Suprem l’hauria d’aplicar definitivament per als qui encara són a l’exili o tenen una inhabilitació. En teoria.

Els jutges del Suprem, assedegats de venjança durant nou anys, han enviat el missatge que, finalment, estan disposats a claudicar i a aplicar l’amnistia. El president Carles Puigdemont encara és una peça preuada, però les coses han canviat: ara la presa de caça major és el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que té bona part del cercle de confiança –muller inclosa– investigat, al banc dels acusats, condemnat o bé directament empresonat. En aquests mateixos termes ho ha expressat, en públic, l’advocat Gonzalo Boye. Paradoxalment, la batalla d’una part de la magistratura contra Sánchez per haver corregit la política de càstig del 2017 podria ser, al capdavall, allò que la superi del tot.

A qui perjudica la imatge del president Puigdemont trepitjant Girona o el Parlament de Catalunya abans del 29 de novembre? Heus ací la qüestió. Avui hi ha una convergència d’interessos de la dreta espanyolista que en facilita la tornada. D’una banda, la voluntat de trencar els blocs d’aquesta legislatura i tenir els diputats de Junts a disposició d’una possible col·laboració si es necessiten per aritmètica parlamentària. D’una altra, poder presentar com a colofó de la “traïció” de Sánchez la reincorporació integral de Puigdemont i d’Oriol Junqueras a l’arena política. 

Ara, malgrat els rumors d’aquestes últimes hores, l’entorn del president no sospesa seriosament l’opció de presentar-lo de cap de llista a Madrid com un cop d’efecte. Sobretot perquè, després de la probable sentència favorable del Constitucional espanyol, l’última paraula la tindrà el Suprem, que no té data límit per a prendre una decisió. Encara que gairebé tothom doni per fet que l’amnistia s’acabarà aplicant, i encara que l’aplicació pugui respondre a interessos estratègics, no és escrit enlloc que Puigdemont pugui tornar ni tan sols abans del 29 de novembre. La participació de Puigdemont en la campanya dependrà de les decisions que adoptin els tribunals els dies vinents, però, en tot cas, la candidatura de Míriam Nogueras a Madrid és ara com ara indiscutida.

La direcció de Junts és conscient que serà molt difícil de repetir la carambola aritmètica del juliol del 2023, que els va donar la capacitat de decantar la balança a Madrid. L’objectiu de la campanya serà de desmarcar-se de la dicotomia que proposi el PSOE sense abraçar tampoc la del PP i presentar-se, per tant, com un partit que aspira a protegir “els interessos de Catalunya” en genèric. És el missatge que es volia enviar, en part, amb l’oposició als dos decrets de mesures urgents per la crisi de l’habitatge: el vot d’investidura a Sánchez no implica el suport sistemàtic ni l’adscripció ideològica a les seves iniciatives. 

Quant a Esquerra Republicana, la secretària general del partit, Elisenda Alamany, ha dit en públic que Gabriel Rufián “és el millor candidat”, però ell encara no ha confirmat que s’hi vulgui presentar. El devessall d’actes d’aquests últims mesos amb Emilio Delgado, de Més Madrid; Irene Montero, de Podem; i Mónica Oltra, de Compromís, havien alimentat els dubtes sobre la participació de Rufián en una candidatura transversal amb l’esquerra espanyola i els partits sobiranistes, però la maniobra s’ha desinflat. Ara mateix, ni tan sols sembla probable que participin en un front ampli tots els qui van participar en Sumar: Compromís i Més per Mallorca ja se n’han desmarcat. 

Els rumors sobre una possible candidatura de Junqueras a Madrid també semblen infundats. Junqueras té la mirada posada en la Generalitat i Rufián –ben valorat als sondatges i amb índexs de coneixement més elevats, per exemple, que no els d’Elisenda Alamany a Barcelona– és un actiu valuós per als republicans en la frontera de vot amb uns altres partits. De fet, una bona colla de militants històrics del partit consideren que Rufián ha donat ales a la idea d’un front transversal per a tenir més bones condicions de negociació a l’hora d’elaborar la llista electoral del 29 de novembre, atès que l’ambient dins el grup parlamentari actual no ha estat pas plàcid. Les relacions de Rufián amb la direcció d’ERC també han estat tortuoses aquests últims mesos, però és poc probable que hi hagi cap canvi de guió.