Les discriminacions lingüístiques a l’administració es van disparar d’un 44% el 2025

Les queixes i discriminacions lingüístiques recollides per la Plataforma per la Llengua s’han disparat els darrers anys. Segons els darrers informes de l’entitat de defensa del català, el 2025 van rebre un 25,6% de queixes més que l’any anterior i van registrar un 44,26% discriminacions a l’administració pública més que el 2025. Unes dades que, com ha avisat al parlament el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, són només “la punta de l’iceberg”, i no s’acosta al total de discriminacions lingüístiques que hi ha. “Hi ha molta gent que quan li demanen que no parli en català, no ho fa i llestos. I molta gent que preventivament no parla en català per estalviar-se problemes”, ha dit durant una compareixença a la Comissió de Política lingüística.

Escuder hi ha comparegut per a presentar els darrers informes de la Plataforma per la Llengua relatius a les queixes que reben i a les discriminacions produïdes a l’administració pública, a les quals donen una dimensió particular per la seva responsabilitat a l’hora de defensar els drets lingüístics. “Els drets lingüístics són drets. No protegir els drets vol dir exposar les persones a abusos. Les administracions han de protegir els drets amb lleis, i les lleis són coercitives”, ha remarcat Escuder, que considera “absurda” la dicotomia entre coerció i pedagogia: “Hisenda no és pedagògica, els Mossos no són pedagògics si vas a 180 km/h per l’autopista”.

L’any passat la Plataforma per la Llengua va rebre 3.645 queixes per vulneracions lingüístiques, el 64,8% de les quals per situacions al sector privat, i el 35,2% al públic. Des del 2020, l’administració que genera més queixes és l’autonòmica. L’any passat, l’entitat en va registrar 538 (42%) per situacions a l’administració autonòmica, 370 (28,9%) a l’espanyola i 270 (21,1%) a la local. 25 queixes (2%) fan referència a l’àmbit universitari, i 79 (6,2%) queden integrades a la categoria “altres”.

“La discriminació lingüística és estructural”, ha denunciat Escuder al parlament. “Té efectes individuals, però parteix d’una diferència de reconeixement col·lectiu, un tracte diferent a diferents grups lingüístics.” Malgrat que formalment la legislació estatal i catalana reconeix els drets lingüístics dels catalanoparlants, “es vulnera de manera recurrent i en alguns casos sistemàtica”. “L’ordenament jurídic proclama el dret, però ni la legalitat ni l’evolució són coherents perquè posen obstacles perquè aquest dret lingüístic sigui efectiu”, ha enunciat.

Pràcticament totes les discriminacions a l’administració autonòmica són a l’àmbit sanitari

De la manca del respecte efectiu dels drets del catalanoparlant n’és bon exemple la sanitat pública. Segons les dades recollides per la Plataforma per la Llengua el 2025, el 92% de totes les discriminacions que es van produir per part de l’administració autonòmica van ser sanitàries. L’entitat denuncia que la Generalitat no ha trobat maneres creatives o ambicioses de donar resposta a la necessitat imperiosa de trobar sanitaris per a atendre el creixement demogràfic, que sovint s’ha nodrit amb treballadors de fora de Catalunya.

L’informe recull casos com el d’un home que va haver de fer d’intèrpret entre una metgessa a l’Hospital de Blanes i la seva mare, de noranta-dos anys. També, d’una metgessa al CAP de la Vila Olímpica que va contestar “som a Espanya i parlo espanyol” quan una pacient li va demanar que se li adrecés en català; o una metgessa a l’Hospital del Sagrat Cor que va exigir a una dona i la seva mare de 100 anys que li parlessin en castellà i, malgrat fer-ho, va marxar i va dir a unes infermeres que no s’hi entendria.

Als hospitals dependents de l’administració sanitària pública, però de titularitat o gestió privada, la situació encara és pitjor, segons l’informe. L’entitat insisteix que encara que la gestió sigui privada estan obligats a garantir el dret d’opció lingüística dels usuaris, però diu que no és clar que s’exigeixi als professionals el coneixement individual del català. En el cas de l’administració valenciana, afegeixen, no existeix un requisit individual generalitzat, de manera que demanen d’establir mecanismes perquè els pacients puguin accedir als serveis en català sense impediments ni demores.

“Les xifres que tenim ens diuen que el 30% de metges no parla català, i que el 13% no l’entén. Són xifres pitjors de la població general, no té cap sentit”, ha criticat Escuder. No només des d’un punt de vista de discriminació lingüística, sinó també pel risc assistencial que suposa que els sanitaris no entenguin l’idioma dels pacients o d’altres companys: “Un cirurgià pot no entendre correctament la història clínica o les anotacions d’altres especialistes i no operar correctament.”

Davant d’això, ha reclamat que la Generalitat estableixi un calendari raonable –de dos o tres anys, ha dit– a partir del qual sigui indispensable que tots els sanitaris hagin demostrat el seu nivell de català per a poder exercir. Ha comparat la situació a Catalunya amb la dels països nòrdics, que amb una demografia similar i la mateixa necessitat d’importar sanitaris d’altres països, els exigeixen requisits lingüístics.

Alhora, ha demanat de desenvolupar reglaments lingüístics per a fer efectius el dret de fer servir la llengua catalana, i que s’acabi la impunitat d’aquells que el vulneren. “No perseguim persones, establiments, ni ningú. Perseguim comportaments i actituds”, ha dit. També ha remarcat la importància d’atendre el problema des de la formació universitària. Ha dit que, si bé l’ideal seria que l’estat espanyol desfés el districte universitari únic, la Generalitat podria fer via ponderant més favorablement les notes dels estudiants catalans –que diu que actualment reben pitjors qualificacions que en altres territoris de l’estat–, o establint una prova de català al l’inici dels estudis sanitaris, tal com passa als graus en Educació Infantil i en Educació Primària.

Una sobrerepresentació de casos a Catalunya

Plataforma per la Llengua recull queixes i discriminacions arreu dels Països Catalans, però es troba que, de llarg, on més se’n registren és a Catalunya (un 90% el 2025). Una sobrerepresentació considerable, atès que la població de Catalunya és de menys del 60% de la suma amb el País Valencià i les Illes, els altres territoris més poblats.

La Plataforma per la Llengua ho atribueix a la disgregació històrica del domini lingüístic català, que ha dificultat els projectes i les entitats comunes arreu dels Països Catalans, i a la força que ha tingut a Catalunya el nacionalisme català contrari al supremacisme castellà.