Marta Torrecillas: “He rebut molta indiferència”

Marta Torrecillas es va convertir, sense voler-ho, en un símbol del Primer d’Octubre. Tothom té present aquella imatge d’agents de la policia espanyola tirant-la a terra amb molta violència, arrossegant-la i retorcent-li els dits de les mans.

Aquest episodi de repressió marcà el començament d’un altre capítol molt més dolorós: el de l’escarn públic i mediàtic i la campanya d’assetjament de què va ser víctima a les xarxes socials i al telèfon mòbil, cosa que li va causar greus danys físics i mentals. Tot pplegat és reflectit al documentari Rebel, d’Anna Maria Bofarull. Torrecillas sempre havia tingut la sensació que no havia pogut explicar mai realment què havia passat. “El documental és una eina de reparació cap a mi com a persona”, explica.

—Com vau reaccionar quan Anna Maria Bofarull us proposa de fer el documentari?
—En aquell moment crec que no vaig reaccionar. Era dintre la voràgine del que m’havia passat, mobilitzant-nos al carrer, participant molt activament en el CDR de l’Eixample. L’Anna em va dir que volia fer un documental, explicar-ho, i que em seguiria amb la càmera. Vaig pensar que havíem d’explicar tot allò que passava i que m’ha passat. En aquell moment no em pensava que acabaríem asseguts en una sala de cinema veient el documental. No era conscient de què fèiem i cap a on aniríem.

—Quin missatge us interessava transmetre?
—Al principi era sobretot gravar imatges. No ens vam asseure a conversar fins ben bé al cap de dos o tres mesos. En aquell moment, molta gent em trucava per fer entrevistes. Recordo que l’Albert Om, de l’Islàndia, em volia entrevistar i li vaig dir que no. Tot el meu entorn em deia que havia de tenir discreció. Tenia moltes ganes d’explicar-me, però em contenia. Després vaig pensar que algun dia ens asseuríem amb l’Anna i que en parlaríem. Podria explicar la meva versió, allò que va passar i podria contrastar tota la informació que circula.

—Al film es fa palès que l’exposició pública posterior al Primer d’Octubre us va fer molt de mal. Ara en torneu a tenir, d’exposició. Us fa respecte?
—En aquell moment ja era als mitjans i a tot arreu, no em podia esborrar. Durant aquest temps, les mobilitzacions han anat baixant i jo m’he retirat també una mica, m’he cuidat. Ara el documental surt en un moment que estic en un perfil molt discret. Però el fet és que no hem tingut un judici amb els policies. Jo no he tingut una reparació pública, la meva història sempre ha quedat en l’aire i no m’havia pogut asseure mai a explicar tot el que ha passat. El documental em dóna l’oportunitat d’explicar-me. Tot ha passat, tots estem més calmats i en el documental es pot demostrar una mica el que hi ha hagut i el que ha passat realment.

—Ha estat terapèutic, fer aquest exercici?
—Sí. No hi ha hagut judici, però tenim el documental. És una eina de reparació cap a mi com a Marta, com a persona. Era necessari, malgrat que sempre portaré una ombra a sobre. No es podrà esborrar mai.

—Tinc entès que ha costat molt, de fer el documentari, a Catalunya, perquè ningú no hi contribuïa.
—L’Anna picava moltes portes, demanant moltes subvencions, s’ha presentat a molts llocs i sempre li deien que no, que la història no interessava. Fins que no va trobar l’ajut del productor eslovè no hi havia res. Entenc que políticament tampoc no interessa. Posa moltes coses damunt la taula. És un documental molt personal, però també explica què ha passat al país. Personalment, abans tothom parlava de tu i volia entrevistar-te. I a l’hora de fer alguna cosa que et pot ajudar, ja no interessa.

—Els dies següents al Primer d’Octubre tothom parlava de vós. Al documentari dieu una frase que defineix molt bé la situació: “A mi m’han robat la identitat.”
—És una olla de pressió que portes a dintre. I llavors, fins que no t’ajuden amb teràpia a portar-ho… També vaig tenir un entorn que em va cuidar molt. Sóc una persona molt impulsiva. Quan el noi de l’ambulància em va dir que tenia els dits trencats, que això també va reafirmar molt el que em pensava, li deia que agafaria l’informe de l’ambulància, el publicaria i els faria callar. Al final, el que vols durant tota l’estona és fer justícia. Ostres, que això és mentida, que no ho podeu dir. Vius una lluita interna molt forta. I llavors també anar pel carrer…  És molt complicat fer la teva vida. Avui dia encara vaig a llocs, quan he de fer entrevistes de feina, per exemple, on em faig dir Marta Domènech, per no posar-hi el Torrecillas.

—Per por que us reconeguin?
—Perquè jo m’he quedat amb la imatge que si sóc la mentidera, que si sóc… M’he quedat amb la imatge negativa que té la gent. Em costa, encara ara, netejar la definició que s’ha fet de mi.

—Treballeu per no tenir aquesta sensació? O creieu que és com una herència per tot el que vau viure?
—El documental volia que fos una posada en escena de la veritat. I que quan em facin entrevistes, que pugui explicar-me. Però avui costa molt, amb les xarxes socials i amb la manipulació que hi ha de tot, del discurs. El documental també parla d’això, que sembla que les xarxes socials donin accés il·limitat per a opinar i parlar de la vida de les persones. I això s’enllaça en la salut mental, com la tractem i la perspectiva de gènere que hi ha. La majoria de víctimes agredides a les xarxes socials són dones. Quan vaig viure’n les conseqüències, em vaig apartar perquè no estava preparada per estar en reunions o equips.

—Justament, en el documentari s’evidencia que en l’assetjament que heu sofert hi ha clarament un biaix de gènere.
—Sí, tot això posa en evidència tota l’agressió cap a una dona, amb la sexualització dels missatges. El documental es va presentar per al foment de la igualtat de gènere.

—A més de les xarxes socials, els mitjans de comunicació espanyolistes també hi van tenir molt de pes. Us van llançar als lleons.
—Mitjans de comunicació, però també hi va haver alguna cosa políticament orquestrada, perquè molts polítics també van pujar al pedestal i em van anomenar. Hi havia molta gent, fins i tot gent que parlava català o era del procés, que deia que gent com jo ho enviava tot a la merda. Ells viuen de la manipulació i els va ser molt fàcil agafar-s’hi, hi havia un sac de boxa per a anar fent.

—En quins polítics penseu?
—En Enric Millo. Es va passar molt un dia va ser al Tribunal Suprem. No recordo gaire com va anar. De fet, una de les conseqüències de tot això és que he perdut molt la memòria. Mirant el documental deia: “Ostres, és veritat això?” Aquell dia em va posar a mi com a exemple de què havia passat l’U d’Octubre. Després el van enviar cap a Andalusia.

—Heu rebut mai cap disculpa durant tot aquest temps?
—He rebut molta indiferència. Hi ha partits d’aquí del país que…

—Silenci.
—Silenci. No he seguit gaire el judici d’en Roger Español, perquè vivint aquí estic més distant de les mobilitzacions i tot el que hi ha. He vist que l’han acompanyat, però la indiferència és bèstia. I gent que els hem convidat a mirar el documental i penses…

—Dieu que us heu distanciat de les mobilitzacions. Sou de Ribes de Freser, heu viscut a Barcelona i ara esteu a Tona. Viviu aquí per a allunyar-vos de la multitud i de tot el que vau viure?
—És una barreja. Ja no m’agradava viure a Barcelona. Si no hagués passat això, potser hauríem allargat cinc anys. En aquell moment em sentia molt cansada de tot el que implicava estar a Barcelona i necessitava fer foc nou. Centrar-me en mi i intentar recuperar-me. En Diego [el seu company] també va patir molt al meu costat i va haver d’aguantar molta tralla. A Ribes, per la feina no podíem i vam mirar per Osona, que me la conec, ja hi havia viscut. El primer lloc que ens va agradar va ser aquí, a Tona, on vam trobar un lloc i ja vam venir. Aquí, al principi vaig estar una mica activa, també amb el moviment d’aquí. Era viure d’una manera diferent de Barcelona i també va ser interessant. Ara tinc unes altres activitats amb una dictadora a casa [riu.]. La criança és tot un món.

—El documentari acaba quan sou mare, però també explica que uns dels moments més durs és quan no aconseguiu quedar embarassada a causa de l’estrès posttraumàtic. Com es gestiona un episodi com aquest?
—Avui es parla molt de la salut mental i del dol perinatal. Es viu d’una manera complicada. Et culpes a tu mateixa de tot allò que passa, i la culpa no és una bona companya. No m’esperava que el meu cos fes un canvi tan bèstia. Em veig a les primeres imatges del documental i a les últimes i hi ha un canvi. L’estrès oxida molt; no dormir, menjar-te el cap.

—Quina cosa quotidiana podíeu fer aleshores i ara us sembla impossible?
—Anar pel carrer amb les multituds. Abans podia anar per qualsevol lloc. Ara, ficar-me en un lloc amb multituds em costa molt. I a vegades, quan conec gent nova, sempre penso si em valoren per la Marta que ja coneixen d’abans.

—I sentiu res quan veieu un policia antiavalots?
—No, perquè fa temps que no estic davant de càrregues. Ara he d’explicar a la meva filla el terme policia. Ha vist alguna imatge de l’agressió, de les escales. No vull que vegi el documental, encara. Però ella em demana si la policia és dolenta. Li dic que els que porten casc, sí. Els altres no, perquè, és clar, si mai es perd qui l’haurà d’ajudar és la policia.

—Quants anys té?
—Quatre i mig. Ella ara és petita, la policia és bona. La policia i els bombers, tot això és divertit. Però algun dia haurà de veure les imatges i entendre-ho. També agraeixo que en aquell moment jo no tingués una criatura. Li hauria creat un trauma.

—Ara, nou anys després del Primer d’Octubre, us sentiu recuperada?
—Em sento en pau amb mi mateixa. Hi ha coses que encara queden, manies que tindré durant temps. Sí que estic molt disgustada per coses que em costaran. Hi ha companys i companyes de quan vaig militar en un partit i veus la indiferència i penses, ostres… En canvi, gent d’uns altres partits que no et coneixen de res i que han estat al peu del canó. La part més personal de la història costa. L’altre dia, en una xerrada, em deien que ens centrem sempre en l’agressió a l’escala. Però jo tinc molt present quan el telèfon no parava de sonar. A mi m’ha fet mal tota aquesta part. Perquè quan lluites contra un estat, saps que hi ha unes conseqüències, hi ha una repressió. Estàs preparat per rebre en aquest sentit. Però tot el que em va caure després, els missatges, la manipulació…, la quarta branca del poder de l’estat, això no m’havia passat pel cap.

—Parleu del moment que el vostre número de telèfon es filtra en grups d’extrema dreta?
—Em vaig espantar molt. Estava sola a casa i vaig rebre un missatge i un altre. El mòbil en rebia tants que no parava. Vaig trucar a uns amics que vivien davant i els hi vaig ensenyar i vaig anar als Mossos. Després vam veure què havia passat: totes les meves dades es van penjar a ForoCoches. Encara queda aquest judici pendent. El 2022, quan faltaven quatre dies perquè parís, es va jutjar la gent que m’havien enviat missatges. Ara falten les persones que van penjar les dades.

—I quina previsió hi ha?
—Encara no ha sortit data, no hi ha res. Anem esperant, amb el Xavi Monge d’Alerta Solidària. Aquí hi ha l’Eduardo Inda pel mig, hi ha molta gent. Que després, veurem com queda.

—Fa poc van jutjar els policies que van agredir Roger Español. L’únic judici a la repressió del Primer d’Octubre. Els agents que us van agredir, en canvi, van ser amnistiats ràpidament. Com ho vau encaixar?
—L’amnistia és una bona arma de l’estat. Per una banda, hem pogut amnistiar molta gent d’aquí que no es mereixia anar a un judici, però, per una altra banda, hem amnistiat tots els policies. Em costa molt casar-me amb l’amnistia. Trobo bé haver tret la nostra gent que havien encausat, però ostres…

—Una amnistia prou ràpida per a la policia i lenta per als represaliats.
—Puigdemont encara a l’exili, veurem què passa. Això és una de les coses que més m’ha fet bullir la sang. Hi va haver un moment que en què el debat de la política era només els presos polítics. No vull treure importància ni valor al fet que estiguessin empresonats, però la política que tenim ara neix d’aquí, de la repressió. Amb el documental es tanca la meva carpeta, faig sanejament. Però la carpeta del procés està oberta i la repressió continua ben latent, i es mostra en diferents versions. L’estat encara controla el discurs, la nostra política. Vivim envoltats d’ineptitud política, gestionant un govern-colònia que no ens deixa viure amb garanties de respectar els nostres drets. RENFE, habitatge, educació, medi ambient… Tot està encadenat al que digui Madrid. Això no és repressió? I deixar que es mogui amb total impunitat l’extrema dreta? I el control del discurs i agenda política? Es tanca el meu procés, però no agafem l’amnistia i casos com el documental per dir “ja està”. A més, ara que tenim molts joves que surten al carrer, cal que hi siguem.

—Voleu afegir res?
—Que és la primera vegada que estic nerviosa per una entrevista. Abans, el que pensava ho deia. Una de les conseqüències és que m’he tornat molt reflexiva. Sempre he estat impulsiva i ara em costa molt deixar-me anar, en general. Estic més cohibida. Tothom m’ho diu. També em costa molt confiar en la gent. Abans era molt fàcil conèixer gent. Ara conec algú i penso: quin interès té?