Maria Alandes (Mataobres): “Tenim una guerra oberta i ens fan fora de casa, és un desnonament silenciós”

La treballadora social Maria Alandes va veure l’agost del 2023 com una empresa foradava la terrassa comunitària del seu bloc de pisos per proporcionar llum i aire als pisos turístics que construïa als baixos. No tenien ni permís d’obres ni el permís de la comunitat de propietaris. La batalla va ser dura i va tenir molt de ressò. Gràcies a haver fet pública la situació en un compte d’Instagram, més veïns, no tan sols de la ciutat de València, van començar a denunciar actuacions irregulars.

En aquests tres anys, els allotjaments turístics han proliferat en els baixos comercials de pràcticament tots els barris. Maria Alandes, coneguda pel seu nom a Instagram, “la Mataobres“, s’ha convertit en una de les líders de la lluita per l’habitatge, i  acaba de publicar a Bromera el Manual d’autodefensa contra la turistificació. És un llibre on parla del seu cas concret, però també de sociologia, d’història i de la importància de la mobilització ciutadana. Diu que és un llibre útil, farcit d’adreces web i codis QR perquè qui veja conculcat el seu dret d’habitatge sàpiga on acudir.

En aquesta entrevista, Alandes explica que té una casa i una faena i que no paga ni lloguer ni hipoteca, però ha plantat una tenda a la plaça de l’Ajuntament de València. Tenir una llar –diu– és un dret humà i no poder-hi accedir causa problemes de salut mental, però també de salut física.

Fem l’entrevista al barri d’Aiora de València, on un percentatge molt elevat dels baixos són propietat de l’empresa Osito Hub, que és la que va fer la destrossa a la seua terrassa.

—Què significa fer una vaga general per l’habitatge?
—És històric. És una cosa que es demanava de feia temps i els sindicats deien que no, perquè ells gestionen qüestions laborals. A mi m’ha alegrat molt que per fi ens hagen escoltat i es faça la vaga. Feia molts anys que no es convocava una vaga general. Ja tocava. Demanem un habitatge digne i uns salaris dignes per a la vida digna que es mereix tothom.

—La reivindicació de la vaga és que la gent puga viure dignament. Com s’ha arribat fins ací?
—Desnonaments, fa molt de temps que n’hi ha, però afectaven la gent amb una situació més vulnerable. Quan eixa vulnerabilitat ha començat a arribar a la mal anomenada classe mitjana, que és mentida, perquè som gent treballadora, la gent s’ha començat a moure. Abans ja es menejaven, que hi havia la PAH, per exemple, que sempre ha estat al costat de la gent. Aquesta gent que es troba en una situació més vulnerable, a vegades no té la capacitat ni l’oportunitat de lluitar pels seus drets, perquè la seua situació tampoc no ho afavoreix. Ara la vulnerabilitat ha arribat a la classe mitjana i la gent s’ha hagut de moure tant sí com no.

—Hi ha una part de la població que pot pensar que la vaga no la concerneix perquè no té hipoteca i tampoc no viu de lloguer.
—Jo tampoc no visc de lloguer ni tinc hipoteca. Tu no saps mai com et veuràs demà. Cal ser solidari. Si hem de conviure, hem de pensar en la persona que tenim al costat. Sempre hem de pensar en qui està pitjor. Si tot el món té un habitatge digne i una vida digna, la convivència és diferent. Més tranquil, més harmoniós. Però quan hi ha persones en situació de vulnerabilitat és quan es creen problemes en la societat. El que busquem és un bé comú.

—Creieu que les administracions tenen voluntat de posar límit al preu del lloguer?
—El PP i Vox que tenim a València no ho volen fer. Jo vaig estar en la plataforma de Juntes per l’Habitatge, parlant directament amb ells, i ens digueren que no declararien València zona tensionada perquè del seu punt de vista no calia i, a més, diuen que no funciona. Veiem que en altres ciutats, com Barcelona, ho han aplicat i sí que funciona. No hi ha voluntat.

—Hi ha gent que acusa els defensors del lloguer limitat i de l’habitatge digne de demonitzar els qui tenen un pis o dos i els posen a lloguer per a arredonir la jubilació…
—Això és una trampa. És una trampa posar el focus en el petit propietari, que, en morir els pares o els avis, ha heretat un pis. Aquest no és el problema. El problema és la gent com els fons voltor, o la gent que compra tres pisos, quatre, cinc o sis per a fer negoci. I, per a posar un poquet de llum, conec gent que té dos pisos i els lloga a 600 euros o 700, i no els lloga a 1.200. I saps què passa quan posen el pis a eixe preu? Que Idealista els truca per telèfon i els diuen: el tens massa barat, l’has d’apujar…  I fan pressió perquè apugen els preus.

—El cas de Maricarmen va fer que el govern espanyol fes aquells dos decrets que no li aprovaren i a la vegada va originar la convocatòria d’eleccions. D’ençà que es van convocar les eleccions han passat tantes coses que sembla que l’habitatge ha tornat a desaparèixer de l’agenda.
—Als mitjans de comunicació, sí, perquè hi ha notícies com l’accident del tren, que és normal que siga a primera línia, però no crec que el tema de l’habitatge haja quedat desplaçat. Tenim la vaga de demà i, al final, això és una cosa que ens afecta a tots cada dia.

—Divuit dies després de la vaga hi ha unes eleccions a Espanya. Penseu que el tema de l’habitatge perjudicarà més el govern espanyol o l’oposició?
—Pense que afectarà més l’oposició. Però també hi ha molta gent confosa. La gent diu: és que ja fa molt de temps que són al govern i no han fet res. Haurien pogut fer més coses, però la gent confon la seua ciutat o la seua comunitat amb l’estat. Les competències en habitatge són autonòmiques. La gent es fa un embolic. Han de ser conscients que si al seu territori no es fan més coses, potser no és problema del govern central i és problema de la seua autonomia. Mira, a veure quins polítics tens, per a prendre les teues decisions a l’hora de votar.

—Just ara, quan es parlava de fer la vaga per l’habitatge, heu publicat una guia d’autodefensa contra la turistificació. Ha estat molt oportú.
—Bromera em va fer una proposta de fer un llibre que parlara d’habitatge. Jo els vaig dir que el meu tema era la turistificació. La idea era que fos una cosa pràctica, no tan sols teòrica. Parle de com ens afecten les coses i de sociologia, però també volia parlar del racisme immobiliari. Jo volia que fos pràctic. I, al remat, el llibre és ple de QR.

—Comenceu l’activisme quan una empresa compra els baixos comercials de la vostra finca i, sense cap permís, forada la terrassa comunitària de tota l’illa de cases. En quin moment vàreu entendre que això no era sols un problema vostre, sinó un fenomen més global.
—Quan l’empresa Osito Hub va venir a ma casa, jo vaig anar a l’ajuntament. Pensava que els poders públics m’ajudarien, perquè tot era molt evident. Feien l’obra sense llicència, perquè la tenien denegada, i jo pensava que, davant això, s’arreglaria. No va ser així. I a partir d’ací vaig pensar què feia. No tenia xarxes, però vaig obrir un Instagram i vaig començar a guanyar seguidors. Llavors vaig veure que el problema no em feia mal a mi i prou, que era general i que no estava sola.

—També els seguidors us conten casos de fora de València.
—Torrent o Benimàmet, per exemple, reclamaven el metro per a anar a treballar, per a anar a València. I el metro, que havia estat una alegria, ara és la creu, perquè al turista li diuen: estàs en un poble, però en vint minuts et plantes en el centre de València, i ho troba perfecte. I ens trobem que creixen els habitatges turístics a la perifèria, a Paiporta, Torrent, Benimàmet… I la turistificació ja no afecta València, sinó també la perifèria.

Podeu comprar el Manual d’autodefensa contra la turistificació a la Botiga VilaWeb

—Us heu arribat a encadenar a les obres que feien a la terrassa de casa vostra. Quin cost personal té tot això?
—He estat de baixa. El psicòleg em deia: si ho escrius, et sentiràs millor perquè trauràs coses. I jo li deia que d’acord, però no ho feia. Ara, gràcies a Bromera, he pogut analitzar això i ha estat un procés catàrtic. Al llibre parle de sociologia, de la part de normativa i pràctica, però ho he aprofitat també per contar la meua història. En els capítols titulats “Diari de la Mataobres” conte les coses de què tinc proves. Per a mi ha estat un procés sanador.

—Llegint “El diari de la Mataobres”, veiem una lluita de David contra Goliat, i que Goliat no és tan sols l’empresa que fa les obres, sinó també l’Ajuntament de València que li fa costat, tot i que no compleix la normativa, o que obraven sense llicència.
—No m’ha passat només a mi. Tenim l’exemple de Benicalap, on fan unes finestres i fan malbé les façanes. També ha passat a Safranar, per exemple. L’ajuntament diu al veïnat que hem d’anar per la via civil. Ens diuen que denunciem, i Urbanisme de l’ajuntament mira si el projecte és viable o no. Si és viable, endavant. I si la comunitat de propietaris no hi està favor, ha de denunciar, buscar un advocat. L’ajuntament se’n renta les mans.

—El títol del llibre parla d’autodefensa, però també és un relat que fomenta la resistència veïnal.
—Evidentment. És una resistència a ultrança. A la manera de la “resistence” francesa. Tenim una guerra oberta i ens fan fora de casa. És un desnonament silenciós. No és com quan ve la policia, però tu et sents desnonada, et sents obligada a anar-te’n. Ja siga perquè no arribes a pagar el lloguer, o perquè viure al teu barri ja és inassumible. Ja no tens comerç de proximitat, el soroll ja no et permet tenir un descans correcte… D’alguna marera, et veus empès a anar-te’n.

—Una de les receptes primeres que doneu en el llibre és que les comunitats de propietaris canvien els estatuts per prohibir que s’hi facen habitatges turístics. Això és eficaç?
—Sí que ho és, però vull distingir molt clarament entre habitatges turístics i allotjaments turístics. L’habitatge turístic és el típic Airbnb, l’allotjament turístic és una pensió, un hotel… I faig la distinció perquè ara aquesta gent, com que saben que ens podem defensar dels habitatges turístics, fan pensions, per exemple. Feta la llei, feta la trampa. Ha passat en ma casa. Hem prohibit els habitatges turístics i ens volen fer una pensió. Cal prohibir, si pots, perquè cal unanimitat, els allotjaments turístics, siguen de la classe que siguen.

—Parleu de la turistificació com el gran mal, i com la gran causa de la falta d’habitatge. No n’hi ha més?
—La turistificació no és l’únic problema del preu de l’habitatge. Tenim els fons voltor. Tenim els expats. Em fa molta gràcia aquest nom, perquè són emigrants del nord global que no volen dir-se a si mateixos emigrants, i s’han inventat el nom d’expat. Tenim molts fronts oberts, però la turistificació sí que n’és un. I això no és la meua opinió. Hi ha un estudi de la Universitat de Màlaga que diu que la turistificació fa pujar una mitjana del 33% el preu de l’habitatge.

—Creieu que és compatible un model de ciutat turística com poden ser València o Barcelona i preservar el dret a l’habitatge de la gent?
—No existeixen les ciutats turístiques. Les ciutats són de les persones, del veïnat. La ciutat es fa gràcies a la gent que hi viu. Si és una ciutat turística, què és? Disneyland? Un parc temàtic? En tot cas, parlem de ciutats turistificades, però no hi ha una ciutat turística.

—Refaig la pregunta. És possible i compatible una ciutat turistificada amb la preservació del dret a l’habitatge?
—No. No ho crec. En primer lloc, per la pujada de preus. Després, per la manera com desapareix l’habitatge. Perquè sí, ara tenim una normativa que diu que només es poden fer allotjaments turístics als baixos i a les primeres plantes, però tenim casos com el del carrer del Túria, on s’han desnonat famílies per buidar edificis sencers i fer-hi un hotel. No crec que siga compatible. I, més enllà, encara que hi haja gent que s’hi puga quedar, no és compatible amb el fet que un turista estiga de vacances i tant li faça que siga dimarts o dissabte, perquè no ha de matinar. No és compatible que tu isques i vulgues prendre una camamil·la i que et coste un euro o un euro i mig, o que hages de prendre un cafe-latte perquè ja no hi ha camamil·la i que et coste tres euros i mig. A més, les ciutats més turistificades són les més empobrides. S’hi pot viure? Sí, però hi viuràs malament.

—Us heu convertit en una de les capdavanteres del moviment per l’habitatge digne de València. Com veieu el moviment de les acampades?
—Amb molta alegria. Hi ha un estudi que diu que un terç de la població vol castigar. I qui castigues? El pobre, l’immigrant. Hi ha dos terços que és tot el contrari. M’ha fet molt de goig veure la gent que treballa per un bé comú, que ix al carrer, que omple les places, que posa damunt la taula un problema.

—Els demonitzen, els acampats. Diuen que són uns ganduls, que embruten la plaça…
—El terç de què he parlat abans. És parlar per parlar, perquè la plaça és més neta que mai. Parles amb la gent i no són ganduls. Hi ha qui estudia un màster, qui va a la facultat, qui treballa no sé on. Jo mateixa tinc una tenda a la plaça, sóc treballadora social i tinc una feina. I també és lícit que, si no tens feina, lluites per tenir un lloguer just i una societat més justa per a tots.

—Parleu de racisme immobiliari. Gent que, a desgrat de tenir nòmina, no troba ningú que li llogue el pis.
—En el meu treball en tinc un cas. És un xic senegalès amb contracte indefinit. Guanya vora uns 2.000 euros cada mes. No trobem ni casa ni tan sols habitació per a ell. Amb un contracte indefinit, guanyant 2.000 euros… no podem pensar res més que és pel seu color de pell. També hi ha el cas de gent que telefona amb un accent espanyol i quan arriba i li veuen el color de pell, passa igual: li diuen que no. O el cas de quan jo toque per telèfon i em diuen que sí que està disponible, i quan toca un xic amb un accent del Marroc li diuen que no. Racisme immobiliari, n’hi ha. Si per a nosaltres és difícil trobar un lloguer, per a una persona immigrant i racialitzada, és pràcticament impossible.

—Què passa quan els voltors i les plataformes immobiliàries tenen més poder que els polítics?
—La ciutat deixa de ser nostra. La ciutat no és dels polítics, és del veïnat, però qui pren les decisions de com volem la ciutat no és el veïnat, sinó persones que tenen uns interessos mercantilistes, que veuen la ciutat com un lloc on poden traure beneficis i no un lloc per a viure. La ciutat és totalment deshumanitzada, és un decorat o un tauler del Monopoly d’on pots traure benefici sense importar la gent que hi viu. Més ben dit, sí que els importa la gent que hi viu, però la veuen com una molèstia. Jo no parle de turismofòbia, parle de fòbia al veïnat perquè pareix que som nosaltres els qui molestem perquè alguns vinguen a fer negoci.

—Heu tingut moltes amenaces a les xarxes socials arran del compte d’Instagram?
—Vaig començar a la Mataobres el novembre del 2023. I al desembre ja hi havia pàgines on deien “mata la Mataobres”. A banda d’això, vaig rebre amenaces a les xarxes. Vaig anar a la policia i em van dir que no tenia importància, perquè no eren gran cosa. No ho vaig denunciar. Però després vaig rebre unes quantes amenaces pel carrer i vàrem agafar la matrícula del cotxe. La policia va detenir una persona que ara és a Picassent perquè tenia antecedents. Jo m’ho prenc que és perquè faig les coses ben fetes.

—En el vostre cas, el problema amb el vostre pis ha esdevingut un problema de salut.
—El problema de l’habitatge és un problema de salut mental. Després ho somatitzes. No parlem de cases, parlem de llars. Jo quan vaig a ta casa, vaig a ta casa, però no vaig a la meua llar. La llar és el lloc on arribes i tens un espai on estar tranquil, on desenvolupes la teua vida. És una extensió de la teua vida. I quan això es trenca estàs totalment desemparat i qui t’ha de protegir no et protegeix. Eixa impotència et du a una situació mental de desprotecció. Et sents malament. Et sents vulnerable i és clar que et repercuteix físicament. L’habitatge és un dret humà i hem de lluitar. No demanem que regalen cases, demanem poder pagar les cases.

—Voleu afegir res?
—Per a mi, la part més important del llibre són els QR. Jo volia que el llibre fóra pràctic, no volia només plorar, sinó ajudar la gent. Des del sofà de ta casa, amb el mòbil pots denunciar habitatges turístics, pots mirar si tenen llicència o no. O les càmeres que graven el carrer, que no haurien de gravar… El llibre ha de ser pràctic. Si no el llegeixes, mira, agafa el mòbil i passa a l’acció.