Deu propostes literàries d’abans de la guerra del 1936-1939 que heu de llegir

El llarg debat sobre què havia de produir Catalunya –i, per extensió, els Països Catalans– en matèria literària en temps de la Mancomunitat, va aconseguir que la poesia es veiés com el gran gènere literari de l’època. Amb aquesta concepció impulsada pel poder, la nostra literatura va experimentar un retrocés quant a la creació en narrativa, i això malgrat que veníem d’un bon esclat narratiu amb el modernisme. Però va ser realment així? Ja fa molts anys, Alan Yates va publicar un estudi molt valuós, Una generació sense novel·la?, que partia d’una frase de Carles Riba en què el poeta s’interrogava per la narrativa dels seus contemporanis. I, és clar, Yates demostrava que sí que n’havíem tinguda, i força, de ficció en prosa.

Sigui com sigui, no tornarem a obrir el tema, sinó que avui us proposarem deu obres de narrativa publicades abans de la guerra del 1936-1939 que mostren fins a quin punt era variada i interessant la producció en català (malgrat els intents de mandarinatge cultural) i què va representar la sotragada de la guerra, l’exili i els primers anys de la dictadura franquista. Perquè tot això sí que va ser un bon trasbals que va estroncar un moment molt interessant de la producció cultural del país.

Aquest article que avui us lliurem s’afegeix a les propostes literàries que hem anat publicant cada dimecres dels mesos de juliol i agost: poetes de menys de cinquanta anys, novel·les per a entendre Mallorca, autors andorrans que cal descobrir, editorials independents del País Valencià, narratives no realistes, obres que calia recuperar i llibres que van originar algun escàndol. L’endrecem no per cap mena d’importància, sinó per any de publicació; i sí, una vegada més som conscients que això de seleccionar és una tasca molt complicada, perquè deixes molts texts fora de la llista que mereixerien també la nostra atenció.

La febre d’or, de Narcís Oller (1846-1930), és una de les grans novel·les finiseculars (del XIX) de la literatura catalana i una de les obres majúscules de l’autor. Es va publicar en tres volums entre el 1890 i el 1892, és a dir, molt poc després de la primera Exposició Universal de Barcelona del 1888, i s’hi descriu la societat barcelonina contemporània, la de la coneguda com a Febre d’Or, que és d’on pren el nom el llibre. Però Oller no es limita a descriure i a mostrar les classes benestants, sinó que també hi tenen un protagonisme important els treballadors, per la qual cosa és considerada una obra coral que vol mostrar la totalitat de la societat que retrata. S’inclou en el gènere costumista. Això ens permet d’observar, als lectors, el pas de la Catalunya rural a la Barcelona ciutat, amb la indústria com a motor principal, i també la febre de la borsa dels anys 1880 i 1881, que són una font d’inspiració. Com no podia ser d’una altra manera, Oller escriu la novel·la amb un prisma doble: d’una banda, l’ascens vertiginós de Gil i Foix de la menestralia fins a l’alta burgesia; i, d’una altra, la caiguda posterior. Una gran col·lecció de personatges secundaris, el gust pels detalls, una trama sòlida i una estructura ben treballada converteixen La febre d’or en un dels títols de la nostra llista. Ha tingut adaptacions cinematogràfiques i en sèrie breu de televisió.

El 1901 és l’any de publicació d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1855-1910), considerada per la crítica la primera novel·la llarga modernista. En aquesta obra ens trobem un capellà, mossèn Llàtzer, a qui han castigat enviant-lo a una parròquia rural, Sant Pau de Montmany o els Sots Feréstecs. El seu pecat? Haver reivindicat filòsofs que no són en l’ordre canònic més conservador del moment. L’home assumeix la penitència i hi arriba amb la intenció de fer la feina parroquial i de treballar per millorar la situació de la contrada. Però tots aquests bons propòsits topen de cara amb la realitat dels pagesos, que en desconfien profundament. El mossèn intenta de fer millores a l’església, però ningú no l’ajuda, i per acabar de complicar-ho tot, a l’ermita de Puiggraciós hi ha arribat la Rodasoques, una prostituta amb bastant més predicament entre els pagesos que no pas el capellà. Per saber com es produeix i, sobretot, com es resol l’enfrontament entre aquests dos personatges tan marcats i antagònics haureu de llegir el llibre. No sols us ho passareu molt bé, sinó que a més també gaudireu de tot un conjunt de recursos lingüístics que us faran reconciliar amb la llengua en tota la seva esplendor. Això sí, als intel·lectuals de l’època no els va acabar d’agradar i el van qualificar de barroer. Pell massa fina, petita burgesia ciutadana que ara sospiraria per sentir parlar així a l’agroturisme on passa una setmaneta de vacances. Una lectura molt més que recomanable.

Joaquim Ruyra (1858-1939) va publicar el 1903 Marines i boscatges, el llibre que el 1920 es va convertir en Pinya de rosa. Aquesta obra li va valdre el reconeixement dels coetanis, però també d’escriptors de generacions posteriors com ara Josep Pla, que el va reconèixer com un dels seus mestres. L’obra és ben curiosa perquè hi ha narracions diverses i de llargades diferents. Per exemple, dins el conjunt podem trobar la novel·la curta El rem de trenta-quatre, que ben sovint s’ha editat separadament. Semblant a aquesta hi ha En Garet en l’enramada, La fineta i Jacobé. Ruyra es va destacar per les observacions de la realitat i per incorporar l’entorn immediat i ben conegut de Blanes a les seves narracions. L’aspecte més notable –a banda el vivíssim model que emanava del paisatge i de la vida marinera del poble costaner– és la capacitat estilística de l’autor, que es va convertir en un model de referència per a molts escriptors. Llegides avui, les narracions de Ruyra continuen essent un prodigi lingüístic.

És ben possible que es pugui discutir la inclusió de La fabricanta, del 1904, en aquesta llista de recomanacions literàries. Però, al nostre entendre, la novel·la de Dolors Monserdà hi ha de ser. I hi ha de ser sobretot perquè ens explica, d’una perspectiva femenina com a autora i d’una perspectiva femenina com a protagonista, el procés d’industrialització català del segle XIX. L’Antonieta és la protagonista d’aquesta novel·la en què ella, d’origen menestral, es casa amb un obrer i gràcies a tots els esforços imaginables arriba a ser una de les fabricants més sòlides de la indústria tèxtil i membre de la burgesia de final de segle. És cert que l’obra es va publicar en el moment en què el modernisme s’imposava, però aquesta novel·la se n’allunya per alliçonar-nos sobre la Barcelona coetània i sobretot per parlar del mite del progrés a la ciutat. Un llibre força desconegut i diferent que cal afegir a la nostra llista.

El 1906 és l’any que es va publicar Solitud, de Caterina Albert (1869-1966), amb el pseudònim de Víctor Català. En realitat, la novel·la s’havia anat publicant de manera fragmentada durant els dos anys anteriors, el 1904 i el 1905, a la revista Joventut, i havia tingut els lectors atrapats durant quasi un any, del maig del 1904 a l’abril del 1905. Per tant, la publicació completa es va acabar el 1905, però en un sol volum no va arribar fins l’any següent. Com la majoria de lectors ja saben, la història que explica Caterina Albert és la de la Mila, una dona que haurà de fer un llarg procés d’autoconeixement i d’assumpció de la solitud com la millor manera de refer la vida després d’un matrimoni que la va condemnar a viure en una ermita d’una muntanya abrupta i deixada de la mà de Déu. Les relacions amb els altres personatges masculins també són complicades, excepte amb el pastor Gaietà, que esdevé un guia important, i la Mila comprendrà que és amb ella mateixa que ha d’estar bé. No sols són complicades les relacions amb els altres, sinó també amb l’entorn, amb aquesta muntanya que també esdevé protagonista. Inclosa en el moviment modernista, Solitud es destaca pels nombrosos simbolismes que s’hi poden trobar i per les eleccions lingüístiques d’Albert, que empra una gran varietat de registres per a caracteritzar els personatges i la parla de cada un. El llibre és segurament l’obra mestra de l’autora i un dels èxits internacionals més grans de la literatura catalana amb traduccions a l’alemany, l’anglès, el castellà, l’eslovè, l’esperanto, el flamenc, el francès, l’italià, el neerlandès, l’occità, el romanès i el txec. Així doncs, un títol inqüestionable de la narrativa anterior a la guerra.

El 1906 l’hem de considerar un any especialment important per a la literatura catalana. A la publicació de Solitud, hi hem d’afegir la de Josafat, de Prudenci Bertrana (1867-1941), la novel·la que ha fet que un munt de generacions hagin mirat el campanar de la catedral de Girona amb força inquietud. Aquesta novel·la és un dels cims de la literatura modernista i probablement l’obra més coneguda de l’autor, i també ha tingut algunes adaptacions teatrals. Tot comença quan Josafat, que fa de pagès, arriba a la ciutat atret per la vocació religiosa, d’allò més tridentina i irada. Els seus caps, quan veuen tal predisposició, creuen que el lloc més adequat que pot ocupar és el de campaner, ofici que acabarà exercint sol després de la mort del seu company. Però tot es complicarà amb l’arribada de dues prostitutes, la Pepona i la Fineta. Aquesta darrera quedarà fascinada per la salvatgia del campaner i tindran una aventura sexual clau en la trama del llibre. Acaba bé? Per descomptat que no, no fos cosa. A partir d’aquí es desenvoluparà la part més tenebrosa de l’obra que, si l’heu llegida, ja coneixeu; si no, ja la descobrireu. Evidentment, el talent literari de Bertrana fa la resta i llegir o rellegir Josafat és un gran plaer.

Fem un petit exercici d’imaginació. O gran, en realitat. Imagineu Mallorca sense els quasi vint milions de turistes que la visiten anualment, amb camins de carro i pobles eminentment rurals. Del turisme, no se’n cantava ni gall ni gallina, i els viatges amb vaixell a Barcelona eren tota una odissea. Malgrat això, en aquesta illa niava una bona caterva d’escriptors, sobretot poetes. Salvador Galmés (1876-1951), de Sant Llorenç des Cardassar, capellà, tenia clar que volia escriure narrativa i especialment novel·la. Les narracions més breus encara tenien un petit recorregut a la premsa. El públic lector no era gens nombrós. La novel·la ho tenia molt més complicat, però, tot i això, el 1911 va donar a conèixer Flor de card, un text molt interessant que volia acostar el modernisme rural a Mallorca. I què ens hi explica? Doncs l’amor entre un al·lot i una al·lota de Sant Llorenç que acaba fatal, perquè ella no avança en la relació i ell mor en la guerra colonial. Un autèntic drama tràgic que fa d’aquesta obra una novel·la psicològica molt interessant i alhora antibel·licista. La contraposició entre món rural i ciutat és molt marcada, amb la ciutat com a font de tots els mals. Ara potser podríem dir que prové de l’aeroport de Son Santjoan.

No ens hem cansat de reivindicar la importància de la cultura popular a l’hora de bastir una tradició sòlida. Per això mateix hem d’incloure Tombatossals, del 1930, entre les deu obres seleccionades anteriors a la guerra. El llibre de Josep Pascual Tirado (1884-1937) es basa en aquesta figura mitològica del gegant que va fundar la ciutat de Castelló per vindicar tant l’origen de la ciutat com, també, reivindicar la narrativa com a element de creació al País Valencià, després d’anys de poca presència del gènere i de molta influència del castellà, amb la gran figura d’èxit de Vicent Blasco Ibáñez, que va servir per a ocultar molts projectes en la nostra llengua. Aquest personatge és un referent fonamental de la mitologia castellonenca. En Tombatossals és fill de la Penyeta Roja i el Tossal Gros i té prou força per a alçar o ensorrar turons i muntanyes. Ell i els seus amics vivien ben tranquils en una cova, però els fills d’un rei els demanen ajut i… comença la gran aventura. Un llibre que no ens cansarem de reivindicar perquè, entre moltes més coses, posa un poc d’alegria entre tants drames literaris.

Sebastià Juan Arbó (1902-1984) és encara avui un escriptor força desconegut més enllà de les contrades ebrenques. Sovint l’ha denunciat l’escriptora Olga Xirinacs, aquest menyspreu o desconeixement del fet literari cultural del sud del Principat. El cas és que el 1932, l’autor va publicar un dels llibres capitals d’abans de la guerra, Terres de l’Ebre. Per no perdre el costum, torna a ser una novel·la dura, bastant tràgica, amb personatges marcats per la dissort com en Joan, llaurador dedicat al conreu d’arròs que perd la dona ofegada al riu. L’única sort, allò que el salva, és el seu fill Joanet, a qui es dedica en cos i ànima. Però viuen en un gran aïllament i una forta solitud, i la relació pare-fill tot sovint és feta de massa silencis. A la segona part del llibre aquest fill ja s’ha fet gran i intenta de campar a la seva, però totes les decisions i relacions amb els personatges femenins van pel pedregar i acabarà marxant del poble quan sàpiga que la Maria, la noia que li agrada, està embarassada d’en Martí, un noi molt més cretí que en Joanet. Amb aquesta obra i la continuació de la trilogia, formada per Camins de nit (1935) i Tino Costa (1947), Sebastià Juan Arbó va situar els pagesos de les terres de l’Ebre en l’epicentre de la narrativa catalana contemporània i també a ell mateix. Un autor i un llibre que cal redescobrir.

Mercè Rodoreda (1908-1983) va repudiar quasi totes les novel·les que havia escrit abans de la guerra del 1936-1939 perquè considerava que no tenien prou qualitat. Només se’n va salvar Aloma, la darrera de les nostres recomanacions. No és ben bé anterior a la guerra, sinó que es va publicar durant el conflicte, en concret el 1938, però sens dubte és un dels millors texts del període i una de les novel·les més conegudes de l’autora més reconeguda de la nostra literatura. Tot i això, la versió que en coneixem ara és la del 1968, que l’autora va revisar força. La novel·la és ambientada a la Barcelona del 1934 i segurament molts lectors ja l’han llegida. En resum, l’argument ens explica la història de l’Aloma, una noia molt jove i òrfena que, a més, ha viscut el suïcidi d’un germà. Viu amb l’altre, en Joan, la seva dona Anna i el fill. Tot canvia quan a la casa arriba en Robert, el germà de l’Anna, que torna d’Amèrica. A poc a poc, l’atracció entre tots dos és inevitable, però la situació cada vegada és més complicada també perquè en Joan, el germà, té una amant i perdrà la casa. L’Aloma haurà de madurar molt, sobretot quan es queda embarassada i ha de prendre decisions importants. És una de les millors novel·les psicològiques de l’autora i ens serveix per a tancar aquesta selecció.

Us hem mostrat deu texts narratius d’abans de la guerra del 1936-1939 que paga la pena de recuperar i de llegir o rellegir. No hi trobareu gaire optimisme, però sí una força literària que el mandarinatge cultural noucentista, d’una banda, i sobretot la guerra i la primera postguerra, van estroncar de manera notable. Ens hem deixat molts autors, però us convidem a anar ampliant la vostra biblioteca referencial. No ens l’acabarem pas, la literatura que tenim!