Els trens no passen, però ells continuen signant, somrients

Hi ha països on el tren arriba tard i països on el tren no arriba. El nostre té la particularitat –que li reconec com un mèrit de bon observador, i ja em perdonareu la ironia– de saber-ho combinar: passa tard, o passa gens, segons el dia i la línia, i amb una dosi d’imprevisió –a més– que fa del viatger quotidià una mena de jugador de loteria dels que no guanyen mai.

Aquesta setmana, el sorteig ha estat especialment generós. Dissabte i diumenge, retards de dues hores a la R1. Dilluns, gairebé tota la xarxa fora d’horari i una línia, la R7, directament desapareguda. I a hores d’ara, quan ja semblava que amb la vaga desconvocada tot tornaria al seu pas natural –que és el pas lent i imprevisible–, aquest matí encara hi havia fins a una hora de demora a la R4. RENFE ho explica amb una elegància que voldria per a mi: “Els combois no s’han pogut situar a les estacions de capçalera.” Traduint: els trens són en algun lloc, però no pas on haurien de ser, com tantes altres coses en aquest país.

Dijous al punt de migdia, mentrestant, al Palau de la Generalitat es reunia la famosa comissió bilateral Generalitat-estat espanyol. Anoteu-ne, si us plau, l’hora, perquè és interessant: es reunia a les dotze del migdia. Quan hi ha moltíssima gent que ha arribat a la feina, després de perdre dues hores d’espera en una andana, aquesta gent comença la jornada seriosa a migdia amb una reunió en una sala amb parquet. Són dues geografies d’un mateix país. 

Va presidir la reunió el conseller Dalmau, acompanyat de la secretària d’estat de Política Territorial, i tots dos van concloure –ho escric i no puc evitar de riure– que Rodalia i Regionals rebran 1.148 milions d’euros fins el 2028. Mil cent quaranta-vuit. Justos i rodons. La xifra, cal dir-ho, té aquella precisió que tan sols s’aconsegueix quan ningú no l’haurà de fer servir en realitat i en podies haver dit una altra qualsevol, perquè tant hi fa.

I hi ha més. S’amplia el conveni de la AP-7 i la AP-2, amb 75 milions per al paviment. Es crea un òrgan bilateral per parlar d’aeroports, que és una cosa que a un país li convé de tenir quan encara no té ni l’aeroport ni el tren que hi va. S’avança en el traspàs de la R1, i es “mantenen les inversions previstes”, que és la fórmula administrativa més sibil·lina que conec. Traduït, vol dir que allò que s’havia promès abans t’ho tornen a prometre ara sabent que no arribarà mai, però que omplirà titulars dòcils. Per això tot és planificació a llarg termini –com més llarg millor, perquè la planificació a llarg termini té una virtut insuperable: és més lluny que el pròxim tren.

Per a no destorbar la propaganda, en aquesta ocasió no hi va haver ni conferència de premsa, no fos cas que algú preguntés si creien res d’allò que ens deien. Arran de la protesta dels periodistes, ens van explicar que no hi havia conferència de premsa per un principi de neutralitat institucional, car al cap de poques hores començava la campanya. Caram, quina delicadesa tan admirable –i continue rient mentre escric. Quan es tracta de parlar i sotmetre’s a preguntes, el govern és neutral; en canvi, quan es tracta de repartir alegrement milions, el comunicat arriba a tothom a l’hora justa. Descaradament.

I jo em pregunte què en pensa, de tot això, la persona que aquest matí ha arribat tard a la feina per tercera o quarta vegada en una setmana.

Podem suposar que no pensa gaires coses, perquè molt probablement no ha llegit el comunicat ni els titulars dels diaris afins al govern. Deu haver llegit, més aviat, aquell plafó de l’estació, que és un text molt més breu i realista que diu “Retard”. Una sola paraula, sense subordinades, sense milions fantasiosos.

El retard que no viuran a palau. Car a ells els esperarà el cotxe oficial. En algun llibre –demane disculpes de no recordar on– vaig llegir que un país es coneix per la manera com es mouen els qui manen i per la manera com es mouen els qui obeeixen, i que quan les dues maneres no es troben mai, ni a l’andana ni a la carretera, hi ha una cosa que falla. I no és pas la catenària –això ja ho he afegit jo.

Tanmateix, hem arribat a un punt tan bèstia, en això dels trens, que l’ofensa més gran ja no és ni tan sols el retard, un retard a què ja ens hem acostumat tant que ni en fem notícia. La cosa més ofensiva és el to d’aquests polítics: aquella seguretat tranquil·la amb què s’anuncia el futur a gent que no sap si arribarà a temps al present. Ens parlen del 2028 però volem saber, simplement, si el tren de les 7.42 passarà o no passarà. I ens diuen que sí, que ho tenen previst, que hi ha un pla, que s’hi destinen recursos. I jo tan sols puc respondre que bé, que si se n’hi destinen no s’havia vist mai tanta planificació per a un servei que no arriba.

Evidentment, no tinc gens d’esperança, ja, però fóra bo que algun dia algú recordàs al Palau de la Generalitat que el tren, abans que ser una competència, és –simplement– una cosa que ha de passar. Ep! I a l’hora que toca.

PS. Demà, dissabte, farem a Perpinyà l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, a les onze del matí al Casal (avinguda del Liceu, 23). Aquests darrers anys ha crescut la tendència de lectors i subscriptors del nord del Principat, no solament de Catalunya Nord, que pugen a Perpinyà a fer l’assemblea, en compte de baixar a Barcelona. D’aquesta manera trenquen la frontera imposada i artificial i reconeixen la capitalitat de la ciutat. És un detall que m’emociona especialment i que espere que repetim demà també. Us hi espere a tots.