En un piquet

—Doncs jo no pensava baixar.
—Ja.
—Estava en pijama fins que t’he vist.
—Quina fila que feies.
—Tenia pensat fer el gos tot el dia.
—Jo és que sóc un rellotge. A les set estic alçada.
—I el cap de setmana?
—També.
—I quan descanses?
—Sóc de poc dormir.
—Hòstia, aquí parem?
—És clar, tenen obert.
—Ui, aquí hi vinc molt.
—Avui com ahir…
—El cafè és boníssim, aquí.
—La lluita és el camí!
—… és el camí!
—Jo no prenc cafè.
—No dorms, no prens cafè… Ets un robot?
—I no tolerarem…!
—…cap més desnonament!
—La de l’altaveu s’està quedant afònica.
—Des de quina hora crida?
—Ens hem trobat a les sis.
—Tu a les sis ja hi eres?
—Esquirols! Esquirols!
—Ai, no, que surt el del bar.
—Vergoooonya!
—Tu creus que m’ha vist?
—Jo aquí no hi torno!
—Ah, tu també hi anaves?
—No, però ja m’han vist prou.
—Espero que no m’hagi vist.
—Volem el que falta!
—Aquesta no me la sé.
—Aigua, llum i sostre!
—Ui, rima pels pèls.
—El de la samarreta de “Defensem les biblios” és veí meu.
—És mono.
—No pensava trobar-me’l aquí.
—Ni a mi tampoc, oi?
—A tu no t’hi he trobat.
—Eh?
—T’hi he fet venir.
—Ja, bé… És que vaig petada. Al matí, l’uni i a la tarda la feina.
—Com totes.
—Al final he baixat.
—Mira, ja tanca, el teu cafè.
—És clar, l’heu obligat!
—Heu?
—Hem, però ja m’entens.
—És una vaga general.
—Però hi ha serveis mínims.
—De chai latte?
—El veí, que ve.
—Què dius.
—No et giris.
—No te’n vagis, eh?
—No, no, jo no m’ho perdo.
—Ei.
—Ei.
—Et presento la S, estudiem juntes.
—Hola!
—Ell és el…
—T.
—Ah, és que no sabia com et deies.
—Ni jo com et dius tu.
—Ella es diu M.
—Encantat. Pobre, el del cafè, jo hi anava.
—Hi anaves?
—No hi penso tornar. S’ha resistit molt.
—Però el cafè és…
—Ja, dels més bons del barri.
—I no és fàcil.
—Bé, vaig cap allà que hi ha uns col·legues.
—Fins ara!
—Tia, m’encanta.
—El què?
—És molt mono.
—Pse.
—És bibliotecari? Que sexi.
—Qui ho diu, que ho és?
—La samarreta, no?
—Potser se l’ha comprada només per donar suport.
—Que mono.
—Tot teu.
—Gràcies a mi saps com es diu.
—Podeu quedar al cafè aquest que dieu que és tan bo.
—Molt graciosa.
—Mira, la de les flors té obert.
—Ja en són ganes.
—A aquesta la fem tancar segur.
—Vaga! Vaga! Vaga general!
—Mira-la, està trucant pel mòbil.
—Al seu cap, segur.
—Pobra tia.
—Vaga! Vaga! Vaga general!
—Tia, 28 euros un ram de flors?
—Serveis mínims, saps?
—Contra el rendisme!
—Lluita de classes!
—No tanca, tu.
—Entrem a ocupar-li la botiga.
—Vols dir?
—Això és un piquet.
—Jo us faig fotos.
—No facis fotos!
—Després les envio a la N, que treballa al digital aquell.
—Tu no veus que tots portem caputxes?
—Que exagerada.
—No. Facis. Fotos.
—Hòstia, com li han deixat el vidre.
—S’hi ha resistit.
—I fins a quina hora, així?
—Pots marxar quan vulguis, però la vaga és tot el dia.
—I això servirà?
—Ja serveix.
—Ja?
—Mira: hi ha famílies, hi ha gent gran, els veïns ens aplaudeixen des dels balcons…
—No volia dir això…
—Ja sé què volies dir.
—Doncs…?
—Que no ho sé. Que és una lluita. No és d’un dia per l’altre.
—La de les flors, tia.
—Què?
—Mira, que se’ns uneix.
—Ploraré.
—Això és la son. Estem a prop de casa meva un altre cop. Pugem i fem un cafè?
—Què passa, què passa…!
—Que ens fan fora de casa!
—Veus com serveix?
—I això que no ens movem de l’illa des de fa estona…
—Cada piquet fa una zona. S’ha d’insistir.
—Pugem un moment. Tinc cafè fet.
—Jo el que tinc és pipí.
—Va…
—Però baixem de seguida, eh.
—Sí. Què fas? Per què et poses la caputxa per entrar?
—Em fa vergonya…
—Qui sembra misèria…!
—Va, obre. Recull la ràbia! Ràbia! Ràbia! Ràbia!
—No cridis aquí dins. Que tinc veïns fatxes.
—Només tu, saps?
—No vull problemes.
—Pipí, cafè i baixem, eh?
—No dius que no en prens?
—Ara el necessito, que tinc son.
—Doncs vaig comprar una xocolata 85% que…
—Estem de piquet. Això és avituallament.
—Enteeesos.
—Hòstia, és que em pixava molt, eh.
—Té, beu.
—Què fots amb la meva pancarta?
—Eh?
—T’has fet fotos?
—Eh? Nooo, no, no. És que me la vull fer igual.
—És fàcil de retenir: FORA RENDISTES.
—Són retoladors d’aquells de lettering? Els que són com pinzells, no? T’han quedat molt bé les esses.