La Risiera di San Sabba, el camp d’extermini nazi a Itàlia

“… Les cendres i els ossos de les víctimes incinerades van acabar a la mar, abocats des de sacs que es buidaven a la costa, prop del barri de San Sabba, on es troba la Risiera. Es desconeix el nombre exacte de persones que van passar per la Risiera –en part, perquè els jueus, per exemple, eren enviats majoritàriament a Auschwitz per morir-hi, però les estimacions oscil·len entre dos mil i quatre mil presoners, i algunes fonts citen la xifra de cinc mil. També hi ha versions contradictòries sobre els mètodes utilitzats per matar els detinguts; si bé sembla que es feien servir gasos d’escapament de vehicles tancats al pavelló, el mètode més bàrbar –que comportava el risc de cremar un cos que encara era viu– consistia a colpejar el clatell amb una barra de ferro. Hi ha testimonis esfereïdors sobre els mètodes d’interrogatori emprats al camp, un testimoni va veure fugaçment una jove a qui un gos li esquinçava l’abdomen, i es diu que el primer soldat que va entrar a la Risiera quan fou alliberada es va trobar un cos penjat d’un ganxo, tal com es fa en una carnisseria. En qualsevol cas, els presoners van deixar proves a les cel·les de les tortures que havien sofert…”

És el testimoni de l’escriptor eslovè Boris Pahor al seu llibre Triangoli rossi (Bompiani, 2015), que pel seu valor em permeto de traduir improvisadament de l’italià. Pahor és un dels grans escriptors europeus supervivents dels camps nazis que, com Primo Levi, Elie Wiesel o Imre Kertész, més bé han sabut transmetre’ns l’horror de la maquinària d’extermini nazi. Ho ha fet en obres com La pira al port (Periscopi), de la qual ja vaig parlar aquí, Necròpoli (Pagès Editors) o Triangoli rossi (Bompiani).

Boris Pahor va ser un triangle roig, la marca que en l’univers carcerari nazi identificava els presoners polítics per diferenciar-los dels jueus, els gitanos o els homosexuals. Pahor, que de nen havia presenciat l’incendi del Narodni Dom, la casa de cultura eslovena a Trieste, provocat pels camises negres, els feixistes italians –una imatge que el marcà profundament tota la vida–, l’any 1943, quan els nazis van ocupar Itàlia, va ingressar en la clandestina Resistència Eslovena, els partisans iugoslaus.

Fou perseguit per ser eslovè i antifeixista, fins que el 1944 va ser detingut per la Gestapo víctima d’una delació. De la comissaria central de Trieste, l’enviaren al camp de la Risiera di San Sabba, des d’on fou transferit en tren als camps de Struthof-Natzweiler, Dachau, Dora, Bergen-Belsen i Buchenwald. Posteriorment, fou proscrit a la Iugoslàvia de Tito. Pahor, que morí a Trieste l’any 2022 a 108 anys, és un dels grans tresors de la literatura europea contemporània i un resistent de la cultura i la llengua eslovena en els anys més foscos del segle XX.

On el temps no guareix les ferides

Recordo les paraules de Claudio Magris: “Trieste és com un collage en què el temps no guareix les ferides.” La victòria electoral aquests dies a Saxònia-Anhalt dels neonazis d’Alternativa per Alemanya (AfD) en reobre unes quantes. Eufòria neonazi, amplificada per l’alegria dels ultradretans espanyols i catalans de Vox i d’Aliança Catalana.

Sóc a Trieste, la ciutat melancòlica on sempre és present la crueltat de la història. En record a les víctimes dels nazis, visito La Risiera di San Sabba, l’únic camp d’extermini nazi fora d’Alemanya. Avui és monument nacional.

Trieste va ser el primer port comercial de l’imperi austrohongarès que, després de la Primera Guerra Mundial, va passar a ser del Regne d’Itàlia. Fou escenari de les neteges ètniques dels feixistes italians contra els jueus i els eslovens i més pobles balcànics. Aquí, l’any 1938, des del balcó de l’ajuntament a la plaça de la Unitat d’Itàlia, Mussolini va proclamar les lleis racials feixistes que donaren principi a la persecució dels jueus i altres minories.

Trieste és un microcosmos del passat del feixisme a Europa. Després, va ser ocupada pel Tercer Reich. A diferència de la resta d’Itàlia, on els nazis col·laboraven amb les autoritats mussolinianes, a Trieste, per ordre de Hitler, els alemanys tenien tot el poder polític i administratiu. Era la frontera est del Reich. Aquí lluitaven contra dos dels seus enemics: el bolxevisme i el poble eslau. Per a tal fi, l’any 1943, el litoral Adriàtic es va declarar “Bandenkampfgebiet”, territori de guerra entre bandes, i es va concedir carta blanca a les SS i la Gestapo per a exercir-hi la repressió.

Després de la guerra, Trieste va ser ciutat-estat independent sota la protecció de les Nacions Unides fins el 1954, en què una part va passar a Itàlia i l’altra a Iugoslàvia, a l’Eslovènia i la Croàcia actuals.

Per la seva condició fronterera entre imperis i règims polítics fins avui, que és un lloc clau de la ruta balcànica dels migrants i refugiats, Trieste és, com diu Magris, un immens collage on el temps no guareix les ferides. I La Risiera di San Sabba, als afores de la ciutat, és un d’aquests llocs de memòria on es preserva el silenci i el dolor. On se sent el pes amarg de la història.

La Risiera di San Sabba

La Risiera di San Sabba era un antic molí d’arròs, on s’espellofava i s’emmagatzemava, amb grans naus i patis, la típica construcció industrial del segle XIX. Els camises negres italians el van convertir en centre de detenció, i els nazis, en camp de concentració i extermini, amb forn crematori inclòs. Va funcionar fins al darrer moment, en què els alemanys, en fugir, van fer esclatar els pavellons de la mort, el crematori i la xemeneia per no deixar proves.

El 1965 va ser declarat monument nacional, i el 1975, reestructurat com a espai de memòria i museu per l’arquitecte triestí Romano Boico, que va fer una feina excel·lent. Va substituir els murs de totxo enderrocats per contundents parets de formigó gris. A l’actual pati, on hi havia els pavellons d’execució i el crematori, hi va posar, a terra, un gran quadrat de planxes de ferro, que marca el lloc on mataven els presos. Tot és d’una sobrietat que, amb el contrast entre els murs antics de totxos i el formigó, colpeix el visitant.

L’entrada, un passadís entre parets molt altes de formigó, recorda certes dependències del Museu Jueu de Berlín. El fet que fos un molí d’arròs, amb unes quantes naus d’emmagatzematge i manipulació, reforça la idea de l’assassinat en massa industrial practicat pels nazis.

Durant el judici que es va fer a Trieste el 1976 per a jutjar els crims nazis a la Risiera, amb més de 174 testimonis, es va establir que hi havien passat entre 2.000 i 5.000 persones, de les quals 349 hi van morir. Tot i això, la destrucció per part dels alemanys de tota la documentació i proves a l’últim moment fa molt difícil d’establir les xifres exactes.

Les víctimes eren, principalment, membres de la Resistència (italians, eslovens i croats), ostatges detinguts en les batudes, civils sospitosos de col·laborar amb els partisans i jueus en trànsit cap a Auschwitz i més camps nazis. Per les declaracions en el judici, se sap que els assassinats els executaven les SS i els soldats ucraïnesos sota les seves ordres, amb diferents mètodes: penjament en forca, escamot d’afusellament, asfíxia per gas o pallisses amb barres de ferro.

Les execucions es feien de nit. Per dissimular els sorolls de portes i cadenes i els crits de les víctimes, les SS feien bordar els gossos i posaven música a tot volum. El que és segur és que, de les més de tres-centes víctimes, vint-i-cinc jueus van ser assassinats aquí perquè els van considerar incapaços de resistir la deportació, o perquè van ser acusats d’incompliment de les normes.

Entre les instal·lacions que avui es poden visitar, hi ha la cel·la de la mort, on passaven les darreres hores els condemnats, molts dels quals, torturats, morien allà mateix. Hi ha les disset mini cel·les construïdes pels nazis, d’1,20 metres de llarg i 2 metres d’alt, on arribaven a encabir-se fins a sis presoners, dies, setmanes o mesos. Dues estaven destinades exclusivament a torturar-los. Aquí tancaven bàsicament els presos polítics, els del triangle roig, partisans i antifeixistes. Molts d’ells no van sortir vius de les cel·les.

A la Sala de les Creus, un gran magatzem de diverses plantes, del qual només es conserven les columnes i les bigues, que fan l’efecte de creus, s’hi tacaven els jueus i els presos polítics en trànsit de deportació. En un dels pisos hi havia tallers de sabateria i roba, on treballaven com esclaus molts presoners per satisfer les necessitats dels seus carcellers. En el decurs de les obres de restauració es van recuperar objectes personals dels jueus que els nazis havien pres quan els saquejaren les llars al gueto de Trieste.

El crematori va ser construït expressament per Edwein Lambert, membre de l’Eisatzkommando Reinhard-EKR, que ja havia fet uns altres forns crematoris en els camps d’extermini nazi de Polònia. Les cendres de les víctimes s’escombraven, s’amuntegaven, es carregaven en sacs i es llençaven a la mar, des del moll de la refineria de San Sabba, prop del camp. En un dels reportatges del museu, es veu com un dels primers visitants supervivents troba fragments d’ossos humans esmicolats a la riba del port.

També s’hi recull, entre més, el testimoni de la supervivent del camp Marija Barut Cherma. “Cada dia, particularment l’abril del 1945, sentíem els crits i els gemecs terribles de les víctimes a la nit. Pensàvem que mataven els nostres companys i els llençaven al crematori. Els nostres pitjors pensaments es confirmaven quan havíem de fer torns per rentar les mantes ensangonades.”

Després de la guerra, les instal·lacions es van readaptar per a uns altres usos: camp de refugiats, lloc de trànsit de l’èxode en massa de soldats iugoslaus fidels al seu rei, en l’època de Tito, i, més tard, pels italians que fugien de la Iugoslàvia socialista.

Resultats d’un judici tardà

Els crims nazis de La Risiera di San Sabba no es van poder jutjar fins el 1976, més de trenta anys després dels fets. Això, sense dubte, va afectar els resultats. Sis dels homes acusats de l’Eisatzkommando Reinhart ja havien mort. Dos oficials de la unitat encara vius van ser acusats de “assassinat en massa continuat amb circumstàncies agreujants per haver mort un nombre  imprecisable però gran de persones”. Eren el comandant August Dietrich Allers, que va morir durant el processament, i l’oficial de les SS Josef Oberhauser (que no va comparèixer, a Munic). El judici va condemnar in absentia Oberhauser a cadena perpètua, pena que no va complir mai, perquè les autoritats alemanyes no estaven obligades a lliurar-lo a les italianes, segons un acord bilateral signat el 1942.

Alemanya va protegir el criminal nazi l’any 1976. Trenta-un anys després de la fi de la guerra.

Si més no, el judici de Trieste va rectificar la benevolència que havien tingut amb ell els tribunals alemanys fins aleshores. Josef Oberhauser havia estat condemnat per la justícia alemanya a quinze anys el 1948 a Magdeburg pel seu rol en l’assassinat de persones discapacitades per Aktion T4, la unitat d’eutanàsia involuntària aplicada a discapacitats i malalts mentals. I el 1965 a Munic va ser condemnat a quatre anys i mig (només en va complir dos) per la seva participació en l’assassinat de 375.000 jueus, pel cap baix, al camp d’extermini de Belzec.

Josef Oberhauser servia cerveses en un bar de Munic quan el cineasta francès Claude Lanzmann el va localitzar i abordar durant el rodatge de Shoa. A la pregunta “per què ocultes la cara?” ell va respondre: “Tinc les meves raons.”

Ho podeu veure aquí, en els arxius del Museu en Memòria de l’Holocaust dels Estats Units, on Lanzmann va dipositar els originals del rodatge de l’històric documentari de deu hores Shoa, estrenat el 1985.

Josef Oberhauser va morir a Munic l’any 1979 ben tranquil i protegit per l’estat alemany. No va complir mai ni un sol dia de la condemna a perpetuïtat pels seus crims contra la humanitat a La Risiera di San Sabba.