Jordi Graupera: “Nosaltres no hem de servir per a salvar Espanya de Vox”

Jordi Graupera, president d’Alhora, explica els motius pels quals el partit ha decidit de presentar-se a les eleccions espanyoles amb l’objectiu de portar-hi una veu netament independentista i trencar amb l’estratègia de pactes amb l’estat. La formació treballa ara per aconseguir els 8.000 avals necessaris per a concórrer als comicis i vol aprofitar la candidatura per reconstruir l’independentisme i obrir un nou cicle polític a Catalunya. De moment, no té clar qui seran els candidats, perquè no n’ha configurat les llistes. Però Graupera no descarta presentar-s’hi com a candidat, encara que farà el que més convingui a la formació.

—Per què Alhora ara es vol presentar a les eleccions?
—Perquè els militants d’Alhora així ho han volgut. Per mi, és la raó més important, en realitat. Perquè al nostre congrés vam acordar que aquesta seria una decisió que prendrien els militants en cada moment segons la circumstància. I hi va haver una assemblea, en què van participar més de dues-centes persones. I, amb uns debats supermadurs i molta profunditat, amb discrepàncies obertes sense problema, es va fer una votació en què va guanyar l’opció de presentar-nos-hi amb dos terços de vots a favor.

—Però entenc que hi ha més motius més enllà d’això…
—És clar, ens presentem perquè són les primeres eleccions que vénen, i Catalunya no es pot permetre el luxe de deixar cap espai de poder als altres. A Madrid, no s’hi pot anar a pactar res. Amb els espanyols no es pot pactar res i no perquè siguin espanyols, sinó perquè no hi ha cap pacte real entre els partits espanyols i els catalans.

—Per què?
—Un pacte vol dir l’obligació de complir una cosa, i això no existeix. Per tant, els pactes no existeixen. I no s’ha de pactar res. Des d’Alhora sabem quines són les contradiccions típiques dels polítics catalans que van a Madrid. Hi van, lloguen una habitació en un pis o en un hotel, volen caure bé als de Podemos, se’n van a fer canyes, i, no saps ben bé què passa, però hi ha alguna mena de procés de transformació Pokémon i acaben tots sent Duran i Lleida. És veritat, això passa. I, per tant, no som ignorants d’aquest risc, però també pensem que no hi ha hagut mai, o gairebé mai, una força veritablement independentista que hagi fet independentisme al congrés espanyol. És a dir, impedir o inutilitzar la interferència de la política espanyola a la política catalana, que és constant.

—Però això com es fa? Dieu que no n’hi ha hagut mai cap. Però ara em ve al cap la campanya de la CUP del 2019, ingovernables, que venia a dir una cosa semblant… O Miriam Nogueras dient que no faria Pedro Sánchez president, que no es podia pactar. Després passen coses, i tot es complica…
—Crec que és un dels problemes més grans que té la política catalana. La distància entre el que les forces que es diuen independentistes diuen en campanya i el que fan quan acaben és potser de les més grans del món occidental. No compleixen mai la seva paraula. No la van complir el 2017 i, d’aleshores ençà, tampoc no ho han fet. Aquesta és la raó per la qual existeix Alhora, perquè els partits no han complert la seva paraula.

—Però creieu que és més senzill del que diuen? No us podeu trobar en la mateixa situació?
—Els polítics són molt hàbils a l’hora d’introduir una idea molt tòxica que és que, si no han fet una cosa, és perquè aquella cosa és impossible. Pot ser veritat que alguna cosa és impossible. Però totes les coses que no han fet, no les han fet perquè són impossibles? Algú creu a Catalunya, fins i tot els votants més apassionats dels partits del procés, que tot el que han fet aquests partits era tot el que es podia fer? Era el màxim que es podia fer? Segur que no. La mera existència d’un partit com el nostre, que va a les eleccions amb un esperit netament independentista i antiespanyol i amb el mandat explícit de no acordar res –res que no sigui la independència de Catalunya–, ja empeny tota la política catalana cap a una actitud independentista de veritat.

—Però posem-nos en un cas concret… S’han de votar els decrets d’habitatge, què feu?
—Els decrets d’habitatge són un exemple perfecte. Han servit per a alguna cosa relacionada amb l’habitatge o han servit perquè Pedro Sánchez es pugui menjar els seus socis? Han servit perquè Espanya pugui dominar el debat a Catalunya i estiguem parlant de Pedro Sánchez o de Vox, en lloc de posar alguna proposta d’habitatge realment sobre la taula?

—Doncs posem un altre exemple… Si està en joc la cessió de competències a la Generalitat de Catalunya?
—Quina cessió de competències? La de les beques, que no ha arribat mai a la universitat? El traspàs de Rodalia? Recordo que es va aprovar l’any 2010 al congrés espanyol i que fa dos anys Esquerra Republicana, al pacte d’investidura actual de Pedro Sánchez, va pactar una transferència de Rodalia a Catalunya. Senyors, la competència és nostra de fa setze anys i no s’ha activat mai. N’hi hauria prou que el Parlament de Catalunya digués que això ho gestionarà Ferrocarrils. No, pacten a canvi de la investidura un traspàs de Rodalia i el que fan és una empresa mixta que se la queda Foment. I això impedeix qualsevol traspàs durant anys vinents. Votar a favor d’això? Sempre s’ha de votar en contra de l’estabilitat espanyola. Sempre s’ha de votar en contra del que el govern espanyol necessita per a pacificar. I vull explicitar una cosa que potser és un canvi de mentalitat…

—Digueu…
—Aquest canvi de mentalitat és el que necessita la política catalana. El conflicte existeix. El conflicte no és si les declaracions que fa Pedro Sánchez o tal ministre són més pujades de to o menys. El conflicte no és que jo surti a dir: “Puta Espanya.” Això no és el conflicte. El conflicte és que tu vas al jutge i, si parles en català, la sentència té més probabilitats de sortir-te en contra. Això és el conflicte. El conflicte és que tu portis els teus fills a l’escola i et tornin a parlar en castellà en lloc de parlar en català. Això és el conflicte de cada dia. La missió dels polítics és portar el conflicte a l’esfera pública, a l’esfera política, no que la gent el visqui a la seva vida privada. Aleshores, tu has d’anar allà a incendiar allò, a fer que l’incendi sigui allà i no sigui a casa nostra, als nostres cors, als nostres jutjats, a la nostra psicologia. Has d’anar allà. I el primer que necessita la política catalana és algú que representi aquesta idea, que vagi allà a dir: “Ni parlar-ne”, si no hi ha res a pactar, perquè no hi ha res a complir. És impossible. No pot ser que els polítics i partits catalans facin veure que els vots que reben tenen algun valor a Madrid. És mentida. Els vots que contradiuen el que volen Madrid són ignorats. Els únics vots que s’accepten són els que donen la raó al que ja vol el govern de Madrid. La pregunta que sempre et fa en una negociació un govern de Madrid, sigui quin sigui, és: “Això ens ho dones o t’ho prenem per la força?” No és que jo estigui en contra dels acords i dels pactes de la gent, en general. És que no hi ha res a pactar.

—Res de res?
—Si ells fessin alguna cosa unilateralment per a demostrar que són gent que té paraula. Per exemple: si diguessin, jo què sé, que demà aboleixen l’Audiència Nacional o que la competència de referèndums pertany al Parlament de Catalunya i el dret d’autodeterminació està reconegut. Jo no penso negociar mai això, però, si ells volen fer això, això enviaria el senyal que tenen límits en allò que pretenen fer-nos. Però fora d’això, és una pallassada.

—Però això significa votar sempre que no?
—No, depèn. Què molesta més en cada cas? Què és el que produeix més inestabilitat? Què és el que els fa sentir més atrapats en les nostres decisions? Ja està. És fer valer el teu poder allà, incendiar allà, com ells fan aquí. O és que no ho fan constantment per mitjà de sentències judicials o endarreriments de sentències? Pensava l’altre dia que ara tornaran en Toni Comín i el president Puigdemont. Al principi de la legislatura, quan es va pactar l’amnistia, que és l’única cosa que s’ha pactat, tots sabíem que l’incentiu per al PSOE era que això no es resolgués fins al darrer minut de la legislatura. Perquè, en la mesura en què fossin a l’exili, els podien fer negociar a la baixa qualsevol cosa i tenir els seus vols de franc. Doncs mira si ha estat així que el darrer minut és literal. El darrer minut de la legislatura ho han solucionat. De cop i volta hi ha sentències als tribunals que ajuden el govern a gestionar la seva política parlamentària, però això què és? Això no és una negociació, això no és un pacte, això no és una concessió… Això és que, quan a l’estat li interessa que siguis aquí per pacificar la situació, et deixa entrar, en el moment en què li convé. I quan no, no. Ja està. Ja n’hi ha prou, d’aquesta pel·lícula.

—Si a Alhora us trobéssiu en la situació que els vostres vots decideixen si governar el PSOE o el PP, què faríeu?
—Repetim eleccions. No pot ser que la realitat política, social, econòmica de Catalunya sigui en constant caos. L’estat espanyol té un interès a mantenir-nos una hora i mitja en una andana, esperant un tren, o amb els serveis públics degradats, o que els nostres diners no serveixin per a invertir en els nostres serveis públics, o empobrint la nostra vida personal, lingüística, cultural, econòmica. No pot ser que això sigui així, i que tu vagis allà a facilitar la vida i que els espanyols continuïn fent això. És com si hi hagués una persona repartint verí i haguessis d’anar allà a investir-la perquè continuï repartint verí. No, primer que deixi de repartir verí. I, després, ja parlarem si hi ha alguna cosa a pactar, com ara, com hem de marxar. És molt important entendre això. Tot el marc del pacte o de les investidures, és un marc en què no hi ha victòria possible. No existeix el resultat d’una investidura en què tu guanyis alguna cosa. Fins que no ens fiquem això al cap, els partits catalans –inclosos nosaltres– no aniran a Madrid amb la força necessària per a dir prou i assenyalar el que està passant. En el faristol, tu hauries d’informar els catalans del que està passant. Pots informar en cada plenari d’allò que s’està aprovant, que és un robatori a la nostra economia o a la nostra llengua. Perquè el que t’interessa és fer del conflicte l’única conversa del país, perquè és l’única conversa que ens pot ajudar a sortir de la situació en què ens trobem. Pretendre que el conflicte no hi és, pacificar la situació, continuar amb els acords de pacificació que fan cada dia aquests partits, és anar avançant a gran velocitat cap a la desaparició del país, i, això, ho hem de frenar ja.

—Sembla que tothom vol que aquestes eleccions vagin de si mana l’extrema dreta o l’esquerra. I, per tant, hi ha gent que pensa que la vostra posició fa que acabi governant l’extrema dreta.
—Els escons que nosaltres traiem són escons que no trauran el PP i Vox. Si a la gent li preocupa això? El vot útil, de veritat, perquè no hi hagi escons de Catalunya que vagin al PP ni a Vox, és el nostre. Si s’abstenen, en canvi, rebaixen el cost dels escons i, per tant, li faciliten la vida. Dificultem-los la vida. Després, nosaltres no hem de servir per a salvar Espanya de Vox. Espanya vol el PP i Vox. Recordem que Pedro Sánchez va perdre les darreres eleccions. L’única raó per la qual governa és perquè tenia Puigdemont a l’exili i Junqueras, inhabilitat. I, per tant, els pot fer xantatge i tenir els seus vots per a governar. Els vots dels catalans són a la presó i els poden fer servir per a allò que els doni la gana. Per això incompleixen tots els pactes. La pregunta que ens hem de fer no és com evitem que Vox sigui a les institucions, sinó com combatem el que vol Vox, el que vol el PP i el que vol el PSOE. Vox és el nostre principal adversari. I no n’hi haurà prou que li donem barra lliure a Pedro Sánchez per a castellanitzar les escoles, castellanitzar les aules d’acollida, continuar castellanitzant el sistema judicial. Què estem fent? Triar l’eutanàsia abans que el suïcidi?

—Per tant, creieu que aquestes eleccions espanyoles poden representar un canvi en la política catalana?
—Si nosaltres som capaços d’explicar i de fer que els catalans vagin a Madrid a trencar aquests acords de pacificació, això és un canvi de cicle. Després de deu anys de postprocés, de decadència, de depressió, si aconseguim fer entrar una veu al parlament de Madrid i fer el que dic, ens permetrà el canvi de cicle. Llavors pot venir Vox o qui vulgui. Si els espanyols volen Vox és perquè ens volen aniquilar. Tu no pots pretendre que això ho arregli Pedro Sánchez, perquè a ell, a més, el fet d’aniquilar-nos ja li sembla bé. L’única cosa que vol és repartir-ho entre els seus amics i que les seves polítiques d’habitatge li permetin d’anar pel món fent veure que és d’esquerres. El que has de fer és preparar-te. I preparar-te vol dir aixecar el país. I aixecar el país vol dir tenir veu a Madrid, vol dir guanyar les municipals, vol dir anar al Parlament de Catalunya, vol dir fer fora els socialistes de tot arreu i vol dir fer la independència del país. Treure del cap de la gent que la independència és impossible perquè, si no, vindrà l’home del sac. L’home del sac ja és aquí i ja ens vol aniquilar. Per tant, despertem-nos.

—Estem parlant com si Alhora entrés al congrés dels diputats. Però això és un camí llarg, complicat, i s’ha de fer de pressa. El primer pas és aconseguir 8.000 avals, signatures.
—Sí, ja hem començat. Hem après les lliçons del 2024, que ja les vam haver d’aconseguir, i el que hem fet és fer una gestió descentralitzada al màxim, que és el nostre model per a tot. Aleshores el que tenim són cinc-centes persones repartides per tot el país que funcionen com a nuclis de recollida de signatures. Aleshores, per una banda, ells organitzen recollides entre familiars, amics o coneguts, i, per una altra, hi ha llocs concrets on es pot anar a portar les signatures. També fem anuncis per a dir on serem per a recollir signatures. Això fa una piràmide fins que arriben les signatures a la destinació. Hem fet una pàgina web (foraespanya.cat), on es pot trobar tota la informació. És molt senzill. Durant els primers cinc dies hem superat el 50% de les signatures necessàries.

—Després ve un altre procés que també ha de ser ràpid, que és que el 26 d’octubre hi ha d’haver unes candidatures. En quin punt sou?
—Ens agafa una mica a contrapeu. A nosaltres ens agrada fer primàries, el que no ens agrada és fer veure que fem primàries, com fan alguns partits. Llavors, prendrem una decisió interna sobre qui ha de ser la persona que encapçalarà les llistes. No puc dir res més. Ara estem escoltant opinions dins el partit i l’assemblea s’ha d’expressar. Hi ha gent amb ganes de fer una passa endavant. Nosaltres ens vam comprometre amb els militants que faríem el màxim possible per a obrir el partit a un bloc independentista transversal.

—Què voleu dir?
—Volem acollir gent de la base independentista, dels CDR, de l’assemblea, d’Òmnium, de Mantinc el català, d’assemblea de famílies… Els darrers dos anys, durant els quals hem fet molts actes al país, per Fora Renfe o la doble xarxa, hem tingut molt de contacte amb la gent que no s’ha rendit. I per això ara fem una crida a obrir les nostres llistes a aquests independentistes. No hem estat a temps de poder fer cap coalició. A més, creiem que és una cosa que no es pot improvisar, però sí que creiem que s’hi poden afegir persones. Els candidats seran importants, sempre ho són, sabem com funciona el joc de la política, però el que ens interessa sobretot és la candidatura. No és el moment de fer una coalició, però crec que ara hi ha una bona oportunitat de reconstruir l’independentisme dur i democràtic.

—Per què?
—Els partits que es presenten a les eleccions al parlament, fins i tot Aliança i la CUP, que no es presenten en aquestes eleccions, tenen un cert interès a fer prevaldre l’eix esquerra-dreta sobre l’eix nacional. Es poden definir com a independentistes, però l’interès electoral és clarament que prevalgui l’altre eix. I el fet que aquests dos partits no s’hi presentin i que els altres estiguin emmerdats en la política espanyola –els uns pel rufianisme podemita i els altres pel martapascalisme de la patronal–, ens obre una oportunitat per a retrobar-nos els que, en aquestes eleccions, volem tornar a posar l’eix nacional al centre dels nostres interessos i deixar de ser captius de les interferències de Madrid.

—Per tant, descarteu ser candidat?
—No ho descarto pas. Mai no descarto res. No tinc por de res. Tinc por que els meus fills es facin mal, però políticament ens hem de treure aquesta por. Si s’ha de fer una passa endavant, la faré. Però aquesta és una organització que necessita entendre’s a si mateixa com un motor de canvi de la política catalana. Per tant, el que hem de fer és el que convingui més per possibilitar la reconstrucció d’aquest espai. I, si ara la meva candidatura és el que permet que això passi, això és el que farem. Però si és un impediment, no tinc cap problema a no ser-hi.

—El plantejament és presentar-se a les quatre circumscripcions de Catalunya?
—Sí, en principi sí. Fins i tot si en alguna circumscripció tenim menys presència o menys força, és un compromís que té a veure amb la concepció que tenim del país.

—I al senat?
—Aquesta és una conversa que no hem tancat.

—El Front Republicà va aconseguir 113.000 vots, però no va arribar a la barrera del 3% dels vots i, per tant, no va aconseguir cap diputat. Vosaltres, en les eleccions al Parlament de Catalunya, a Barcelona, que és del que estem parlant, vau aconseguir 14.000 vots. En falten molts.
—Això és veritat. Si volem entrar al Parlament de Catalunya, també haurem de fer un 3% dels vots de la circumscripció. S’ha de dir que aquesta vegada crec que el 3% serà una mica menys, perquè l’any 2019 la gent era molt activa, i ara imagino que hi haurà menys participació. En les eleccions espanyoles necessites entre 57.000 i 120.000 vots per a entrar-hi, depenent de la mobilització que hi hagi. Per tant, amb 70.000 vots hi pots entrar. Però és veritat que nosaltres hem de passar  dels 13.800 vots originals als 90.000. És impossible? No! És difícil? Sí. Però l’oportunitat existeix, no com una cosa neutra, sinó que no hi ha cap veu a la política catalana que digui que s’ha d’anar a fer això que volem fer nosaltres. No hi ha ningú que vulgui anar a trencar els acords de pacificació vigents. Han dimitit d’aquesta batalla. Han dimitit de plantar cara a l’estat espanyol. També la CUP i Aliança. Nosaltres no hem dimitit: és el nostre deure. I, si fem avançar aquest espai polític en aquestes eleccions, aconseguim de trencar aquesta barrera. Volem un canvi de cicle. S’ha acabat aquesta farsa que vivim.

—Tindreu dificultat per a sortir als mitjans de comunicació…
—Això és una cosa que algun dia hauríem de parlar a fons, perquè la llei no diu això que fan. Però sí, som conscients d’això i, per tant, utilitzarem la màxima creativitat. Comptem amb l’ajuda de la gent. Quan va haver-hi les eleccions al Parlament de Catalunya, les van convocar quan feia sis dies que existíem, érem sis persones i es van convocar per al cap de sis setmanes. Sis, sis, sis. Van ser les eleccions del diable. Ens hi vam presentar sabent el que passaria, però ho vam fer perquè calia que la gent sabés que hi havia algú que no s’havia rendit. Ara som molt més forts. Ara som més de sis-cents militants, mil cinc-cents voluntaris, tenim cinc-cents recollidors de signatures… Som una organització implantada al territori. Hi ha més gent que ens coneix i, per tant, la possibilitat de fer aquest salt existeix a diferència de la situació de fa dos anys. I, si no ens en sortim, l’endemà tornarem a aixecar la persiana perquè el poble es desperti.