A Perpinyà, els estudiants planten cara: “L’única resposta que tenim és la policia”

D’una setmana ençà se senten, pels bulevards de Perpinyà, els ecos de les sirenes de la policia, tot el dia, contínuament. Ahir, 6 d’octubre, particularment. Durant una nova jornada de mobilització estudiantil a l’estat francès, els estudiants de la Universitat de Perpinyà van afegir-se a les reivindicacions dels de liceu (batxillerat). També van comptar amb el suport de síndics professionals, com la FSU, els professors d’institut, la Confederació General del Treball (CGT) i les federacions de pares d’alumnes. La cita va ser convocada per la Unió Progressista, el moviment que porta la reivindicació estudiantil a Catalunya Nord. A la vigília, el president de la universitat va decidir de tancar tot el campus durant jornada de mobilització i va prohibir, fins i tot, les classes en línia.

Les protestes van començar a les 9.30, quan els estudiants es van començar a desplaçar cap al centre de la ciutat, acomboiats per pares d’alumnes, professors i treballadors socials, i acompanyats per la policia estatal. Fred, una professora de col·legi, deia que entenia perfectament el moviment estudiantil: “El nostre paper com a professors és acompanyar el jovent, a les aules i a la vida ciutadana.”

Entre la policia i els estudiants, els adults van provar de crear un cordó de protecció. A banda les imatges de violència a tot l’estat, tres dies abans, a la ciutat s’ha fet viral un vídeo del diari Made In Perpignan on es veia un policia emmascarat, amb equipament antiavalots. Portava uns escuts i símbols d’extrema dreta i deia frases fora de to a una ensenyant del liceu Maillol: “Si demà ets agredida per gentussa, moros o merdes que et volen violar, i els gasem, diràs això mateix?” Malgrat que el prefecte, dilluns, va declarar que obriria una investigació administrativa, ahir la tensió entre les forces de policia i els manifestants encara era viva.

Durant les primeres mobilitzacions de la setmana passada, la policia estatal ja va respondre brutalment a les concentracions davant els liceus de Perpinyà. En Nael, que té quinze anys i és representant d’estudiants al liceu Maillol, ho va comprovar personalment: “Tot va començar dijous passat durant el primer blocatge al liceu. Malgrat que nosaltres teníem les autoritzacions oficials de la prefectura per a manifestar-nos, dijous, quan ens vam reunir davant el liceu, de seguida tot es va complicar. Vaig prendre la paraula per fer públiques les nostres reivindicacions i explicar que la policia no tenia cap dret a ser violenta si nosaltres ens manteníem pacífics. Però molt ràpidament la policia em va fer identificar. Vaig veure que no m’apreciaven gaire . Em van designar organitzador del blocatge. Jo només volia explicar el perquè de la nostra mobilització. Va ser llavors quan, ràpidament, tot va esdevenir violent. Alguns van llançar pedres contra la policia, que disparava trets de morter. La policia em va venir a explicar que tot això ho pagaria jo personalment, perquè n’era l’organitzador. Em van pressionar tot el dia.”

A Perpinyà, com arreu de l’estat francès, la policia no respecta els reglaments d’identificació obligatoris, com s’ha pogut veure en les imatges que circulen a les xarxes socials: “Era policia estatal, però vestida de civil. No duien sempre la bandera d’identificació que han de portar al braç. Tenien, de vegades, només una placa taronja.”

Davant el liceu Maillol, dijous passat, la tensió va esclatar ràpidament. En Nael i desenes d’estudiants van ser detinguts. “La primera vegada em van detenir per incitació d’aldarulls” ens explica en Nael. I afegeix: “Em van detenir només quatre hores. Vaig haver d’esperar que els meus pares em vinguessin a buscar a la comissaria. Durant quatre hores em van pressionar, dient-me que no havia d’anar més a les manifestacions. Però jo sé que hi tinc dret com a ciutadà.” En Nael, lluny de callar, l’endemà va tornar al blocatge de Maillol, i va tornar a prendre la paraula, sempre pacíficament, de vegades al costat de la policia. “Fins i tot jo vaig rebre pedres. Vaig fer una crida a la calma, però vaig ser expulsat per la policia de davant del liceu, i ens vam trobar al mig de l’avinguda Joffre. Allà, tot va esdevenir molt violent. Una desena vam sortir del seguici de la manifestació per un carrer perpendicular. I un policia em va reconèixer i em va dir: ‘Has tornat, malgrat això que t’hem dit.’ I em van detenir. Em van detenir pel mateix motiu, per incitació d’aldarulls, però aquesta vegada va durar vint-i-quatre hores.”

“A la comissaria, hi havia cel·les saturades: tot era ple de menors. Érem quatre en una cel·la pensades per a dos. No hi havia més matalassos. Durant tota la detenció, la policia va continuar a pressionar-me a no tornar als blocatges i em van prohibir de tornar a menys d’un quilòmetre del liceu. Em van amenaçar de detenir-me de nou. El problema és que visc a menys d’un quilòmetre del liceu.” A més, la policia no té cap competència ni dret legal per a prohibir arbitràriament l’accés a una zona. Només un jutge pot sentenciar, formalment. L’expedient d’en Nael, sense proves d’incitació d’aldarulls, es va arxivar.

“És incomprensible. Per què detenen menors que s’expressen lliurement, mentre una desena d’avalotadors emmascarats disparaven amb morters? Són aquests que haurien hagut de ser detinguts. No els qui es manifesten pacíficament.” Segons en Martí, que té disset anys i també és estudiant al liceu Maillol, són molt sovint joves vinguts d’altres liceus. I insisteix: “Volem recordar sempre que el nostre moviment és una manifestació, no una zona de combat. No prediquem la violència. Només volem reclamar més bones condicions d’ensenyament.” I continua: “Divendres ens trobàvem a l’interior del liceu. Va haver-hi tensió quan la policia es va començar a equipar davant nostre: van sortir cascos i porres, van llançar gasos lacrimògens… Però nosaltres som menors i som un moviment pacífic. Vam ser finalment evacuats, però una de les nostres camarades va tenir una crisi d’epilèpsia al pàrquing dels professors. És inconcebible que ens tractin així.”

Aquestes mobilitzacions són fruit de la inflexibilitat del Ministeri d’Educació francès. En Nael i en Martí expliquen que demanen més atenció i recursos per als estudiants. Reclamen coses tan bàsiques com més professors. “Aquest any tenim les proves del batxillerat. En un mes ja hem tingut el professor de matemàtiques absent durant una setmana. És a dir, quatre hores que no hem fet. És cert que el professorat i el director ens escolten. En realitat, reclamem millors condicions de treball per a ells, i millors condicions d’aprenentatge per a nosaltres. Quan les aules són a trenta-cinc graus tothom pateix.”

També en parlem amb en Margaux, que té quinze anys: “Tenim horaris de les 8.00 a les 19.00. Alguns alumnes que viuen als pobles se’n van de casa a les 5.30 i no hi tornen fins a les 20.00. Falten professors, i el sistema informàtic de postbatxillerat (Parcours Sup) ens deixa de vegades sense resposta fins al setembre, quan hauríem de començar els cursos a la universitat. A més, tot plegat enforteix les desigualtats d’accés a la universitat. I afegeix, indignat: “Davant d’això, s’atreveixen a dir que el problema és el mòbil a les aules.”

Ara sembla que les reivindicacions comencen a tenir un cert efecte. El ministre d’Educació ha declarat que vol col·laborar amb els estudiants per trobar una sortida a la crisi. A Perpinyà sembla que també es mou alguna cosa. Ahir el director va rebre una delegació de cinc alumnes i van poder debatre sobre les reivindicacions estudiantils una per una. “Un dels nostres èxits és que fins ara, als liceus, era el director que decidia totes les mesures. D’ara endavant serà un comitè format per cinc alumnes, cinc pares, cinc professors i gent de la direcció. Ells decidiran sobre el reglament interior, sobre la manera de vestir-se, les inversions o la climatització.

Els estudiants confessen, nogensmenys, enfrontar-se directament a la jerarquia administrativa: “El problema és que actualment la majoria de les decisions que ens interessen, com totes les reformes sobre l’ordenació dels establiments o la del sistema educatiu, són preses molt més amunt. I l’única resposta que tenim és la policia. La resposta mediàtica tampoc no ens satisfà, perquè només es tracta d’enfocar les mirades sobre els aldarulls i la violència.”

Entre liceus, el jovent es dóna suport. Ahir a la tarda, la mobilització va continuar més pacíficament, amb un centenar d’estudiants. Davant el liceu Aragó, els estudiants del liceu Maillol van demanar al director del d’Aragó de rebre, igualment, un comitè d’estudiants per escoltar les reivindicacions.” Margaux confessa estar contenta i orgullosa de veure que una majoria d’estudiants es mobilitzen. “Veiem que tots som compromesos, compartim els mateixos problemes, i res no es mou. D’altra banda, estic disgustada de veure com els polítics i els mitjans de comunicació desvien la base de la reivindicació, i ho prenen amb molta lleugeresa.” En Martí explica: “Tenim ara altres vies de comunicació com les xarxes socials. Demano a tots els estudiants de compartir-hi les seves reivindicacions.”

Ara com ara, els cursos se suspenen fins al cap de setmana. “Vista l’amplada estatal, tenim esperança per a una reforma”, conclou Margaux. Després del Maig del 68, vindrà l’Octubre del 26?