Un culpable massa fàcil

Quan els problemes són complexos, trobar-ne un culpable és reconfortant. Si l’habitatge és inaccessible, els serveis públics estan tensionats, augmenta la sensació d’inseguretat o tenim la impressió que el nostre barri ja no és el que era, resulta temptador pensar que tots aquests fenòmens tenen una mateixa causa. I encara més si aquesta causa és visible, té rostre i la podem distingir fàcilment de “nosaltres”.

La immigració ofereix aquesta possibilitat. En l’article anterior defensava que hem de poder parlar sense complexos dels problemes relacionats amb un augment intens de la immigració. Però prendre’s seriosament un problema exigeix alguna cosa més que reconèixer-lo: cal intentar d’explicar-lo. I és aquí on apareix una de les temptacions més poderoses del discurs populista: convertir una realitat complexa en una història senzilla.

Pensem en la inseguretat. Si es produeix un delicte greu i l’autor és immigrant, la nacionalitat o l’origen es poden convertir immediatament en una part central de la notícia i del debat que l’acompanya. Si l’autor és autòcton, en canvi, rarament ens preguntem què ens diu aquell delicte sobre “els catalans”. En un cas individualitzem; en l’altre ens podem sentir temptats a generalitzar. Aquesta asimetria és significativa, perquè el pas de dir “aquesta persona ha comès un delicte” a sostenir “la immigració és causa d’inseguretat” exigeix una explicació que el cas particular, per impactant que sigui, no pot proporcionar.

La cosa interessant d’aquest mecanisme no és determinar ara si la immigració té incidència o no en problemes com el de la inseguretat, el deteriorament dels serveis públics o l’impacte cultural. Allò que importa és observar el salt que es produeix quan deixem d’investigar les causes de cada fenomen perquè ja disposem d’una explicació general de bell antuvi: nosaltres tenim un problema perquè ells han vingut.

El pas següent consisteix a donar identitat als dos costats d’aquesta explicació: qui som “nosaltres” i qui són “ells”. Aquí hi ha alguna cosa més que una explicació causal deficient. Comença a dibuixar-se una determinada manera d’entendre la societat. D’una banda, hi ha un “nosaltres”, format pels qui pertanyen autènticament a la comunitat; d’una altra, un “ells”, els qui han arribat de fora i en poden alterar la continuïtat.

No ens enganyem: tothom distingeix entre “nosaltres” i “ells”. Totes les comunitats polítiques necessiten algun criteri de pertinença. El problema no és aquest. El salt populista es produeix quan el “nosaltres” deixa de designar el conjunt plural de persones que formen la societat i passa a identificar un poble autèntic, homogeni i posseïdor d’una identitat que alguns dels qui viuen entre nosaltres no poden compartir plenament.

Catalunya és una nació i, com a tal, té una identitat col·lectiva: una llengua pròpia, una història, institucions, tradicions i una determinada consciència de continuïtat com a comunitat política. Però una cosa és afirmar que existeix una identitat catalana i una altra imaginar que hi ha una manera autèntica i immutable de ser català. Si acceptéssim això últim, sorgirien immediatament interrogants inquietants: què és decisiu per a formar part del poble autèntic? El lloc de naixement? Els cognoms? La llengua familiar? La religió? El nombre de generacions de la família al país?

Catalunya és un lloc especialment poc indicat per a donar respostes simples a aquestes preguntes. Una part molt important de la Catalunya actual és el resultat d’onades migratòries successives. Persones que en algun moment eren “els qui venien de fora” i els seus descendents formen avui, indiscutiblement, part del nosaltres. Això no significa que qualsevol transformació cultural hagi de ser indiferent ni que una societat no pugui voler preservar determinats elements de la seva identitat. La pregunta pertinent és una altra: podem preservar una identitat compartida sense convertir-la en un instrument d’exclusió?

El populisme tendeix a respondre-hi mitjançant la por. La immigració ja no és aleshores un fenomen que presenta avantatges, costs i problemes que cal governar, sinó una amenaça a la supervivència del grup. El vocabulari canvia. Ja no ens preguntem principalment com integrem els qui arriben, sinó com ens en defensem. I el canvi de pregunta modifica les respostes que ens semblen admissibles. Si tenim davant un problema polític, podem discutir quants immigrants pot assumir una societat en un període determinat, quins criteris d’entrada són raonables, quines obligacions d’integració podem exigir o com evitem la formació de comunitats segregades. Si tenim davant una amenaça existencial, en canvi, les alternatives es redueixen: exclusió o assimilació.

És aleshores quan apareix una conseqüència més profunda. Si està en joc la supervivència del poble, els tribunals que protegeixen drets, les garanties constitucionals o les institucions que limiten el poder de la majoria poden començar a semblar obstacles a la voluntat popular. Per això és difícil la relació del populisme amb la democràcia liberal: no perquè necessàriament refusi les eleccions, sinó perquè no consisteix solament a comptar vots. Parteix també de la pluralitat de la societat i estableix drets i límits que ni tan sols una majoria pot ignorar.

Per això convé d’utilitzar amb cura la paraula populista. No és necessàriament populista qui defensa una política migratòria més restrictiva. No ho és qui demana més exigències d’integració. Ni tampoc qui pensa que cal reforçar el català com a llengua comuna o manifesta preocupació per determinades transformacions culturals. Si anomenem populista qualsevol d’aquestes posicions, tornarem a cometre l’error que criticàvem en l’article anterior: expulsem del debat democràtic qüestions perfectament legítimes. El problema apareix quan deixem d’intentar de comprendre una realitat complexa i construïm una explicació que ho ordena tot entorn d’una divisió elemental: un poble autèntic i els qui l’amenacen. Nosaltres i ells.

És una explicació políticament molt poderosa. Dóna sentit a problemes diferents, identifica un responsable i ofereix una comunitat a la qual aferrar-se. Té només un inconvenient: les societats reals són molt més complicades. Governar democràticament la immigració exigeix d’acceptar aquesta complexitat, encara que les explicacions senzilles resultin més reconfortants. Perquè hi ha una diferència decisiva entre intentar de resoldre un problema i necessitar un enemic. I una democràcia liberal, oimés a Catalunya, l’hauria de saber reconèixer.

[Aquest és el segon d’una sèrie de quatre articles del mateix autors que VilaWeb publicarà en diumenge. El primer: El debat que no fem]