Josep Vila: “Si esperem que arribi sant Jordi i faci la independència, continuarem en decadència”

Josep Vila Boix (la Cellera de Ter, 1959), pedagog de formació, va ser professor de matemàtiques i director de l’institut de Celrà, a més de síndic de la Universitat de Girona. D’ençà de l’abril és president de l’Assemblea Nacional Catalana, en substitució de Lluís Llach, i ara encara la primera manifestació de la Diada al capdavant de l’entitat. Enguany, la manifestació de l’Onze de Setembre tornarà a ser descentralitzada: n’hi haurà a Barcelona, Girona i Amposta, amb la participació d’Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. En aquesta entrevista, li demanem en quin punt veu l’independentisme, quin objectiu té la protesta d’enguany i quina relació hi han de tenir els partits polítics, entre més qüestions.

—Comencem a sortir del dol, dèieu.
—Hi va haver uns quants anys de moltíssima il·lusió. Vam fer una trajectòria molt potent, però no vam arribar a port, i això és una frustració. Les frustracions volen un temps de dol. En el temps de dol de l’independentisme hi ha hagut molts retrets, moltes acusacions, moltes suspicàcies dels uns amb els altres… De tot això, ja n’ha fet nou anys, i es comença a veure un punt d’inflexió. Ara cal donar el dol per acomiadat. Hem de convertir els errors en aprenentatges i obrir una nova etapa.

—Del dol, se’n surt amb el pas del temps o hem de fer activament alguna cosa per deixar-lo enrere?
—Totes dues coses. Hi ha molts indicadors que apunten que sortim del dol. No sé si podem dir amb la boca ben oberta que ja n’hem sortit. La gent, les entitats i els partits són en fases una mica diferents, però els motius per a obrir una nova etapa són cada vegada més evidents.

—D’ençà de l’abril que sou president de l’ANC. Deveu haver recorregut una mica el país. Quin estat d’ànim hi respireu?
—Venim d’un moment molt baix i caïnita que ha comportat desmobilització i desmotivació, però ara som en un moment molt singular. El país expressa com mai molts malestars en uns quants sectors, i tots tenen un denominador comú: el maltractament que Catalunya rep de l’estat espanyol. La colonització, l’espoliació, la impossibilitat de disposar de tots els recursos propis. Tot això ens situa en un estat decadent, sí, però ara el país hi reacciona. La gent no es queda amb els braços plegats, comença a activar lluites: es queixa, s’expressa. Ara són lluites disperses, però creiem que acabaran confluint en un nou moment de lluita per a guanyar la sobirania que aquest país es mereix.

—En aquest context, quina funció té la manifestació de l’Onze de Setembre?
—Volem marcar un horitzó d’esperança. L’eina més potent que tenim per a fer-ho és la gent. La gent, decidida i organitzada, ho pot canviar tot. L’Onze de Setembre és el moment de la gent, d’una munió de gent que reclama sortir d’aquest estat de decadència accelerada a què ens porten el govern espanyol i el govern espanyolista que tenim a la Generalitat.

—Quina és l’emoció que ha de fer de motor, aquesta Diada?
—Som en un moment d’una decadència accentuada. L’emoció que ens ha de mobilitzar ha de ser la voluntat de la gent de no resignar-s’hi. No ens resignarem a la decadència. A l’inrevés: en prenem consciència i sortim a cridar per expressar, de sectors ben diferents, que tot el malestar té una sortida positiva, la independència.

—Ho dic perquè no és el mateix un moment de resistència que un moment d’esperança.
—La presa de consciència de tots aquests malestars ens ha de generar el desig de construir una societat absolutament diferent. Hem de posar tot l’esforç a sortir d’aquesta decadència, i l’ANC té claríssim que l’única sortida és la independència.

—Les últimes diades hi ha hagut esments explícits als problemes de l’habitatge, la llengua, la mobilitat i el canvi climàtic. Com es reflectirà això, enguany?
—Enguany hi ha dues columnes que es retroben. La del present que volem superar, ple de malestars que tenim el compromís de deixar enrere, i la del futur, que dibuixa clarament el nou país que volem construir. El pont entre el present decadent i el futur que volem és la independència. L’objectiu de l’ANC és construir una majoria social en favor de la independència.

—Aquests últims anys, molta gent ha estat esperant un revulsiu: el sorgiment d’un nou líder, la tornada del president Puigdemont, un govern del PP i Vox que comporti de retruc una onada de resposta… L’hem d’esperar, aquest revulsiu?
—És veritat: hem estat esperant un momentum, finestres d’oportunitat. Partim de la base que l’element clau és la gent. Si la gent roman asseguda al sofà esperant que arribi un sant Jordi, un líder extraordinari que ens condueixi a la independència, continuarem en aquesta decadència accelerada. L’element fonamental per a anar endavant és la gent. Com a entitat, hem de treballar per posar tota l’esperança en aquest nucli principal que és la gent.

—Us agradaria que us rebés el president de la Generalitat, Salvador Illa, després de la manifestació?
—Ens agradaria que la manifestació servís perquè l’independentisme guanyés molta més força. No esperem que ens rebi el president de la Generalitat. Fem una crida a la gent perquè es manifesti i que això serveixi per a tenir molta més força per a lluitar contra l’estat i contra un govern de la Generalitat que considerem espanyolista i protector dels interessos colonials de l’estat.

—Però si us rebés, tindríeu res a dir-li?
—La primera cosa que li hauríem d’exigir és respectar els drets de Catalunya com a nació. És un president que ens nega el dret de l’autodeterminació. Ja no com a catalans, sinó com a ciutadans universals, li hauríem de recordar que el dret de l’autodeterminació és un dels drets humans fonamentals. Li diríem que no ens representa un president que ens nega un dret fonamental reconegut internacionalment.

—Hi ha un partit independentista, ERC, que dóna suport a aquest govern que considereu espanyolista. Què en pensa, l’ANC?
—No volem que els protagonistes de l’Onze de Setembre siguin els partits. Ens volem adreçar a la gent. No és moment de parlar dels partits ni de subratllar què diem a un partit o què diem a l’altre. 

—Però en uns quants moments de la història, l’ANC ha tingut una relació explícita amb els partits, per a esperonar-los, fiscalitzar-los o impugnar-los.
—És evident que volem incidir en tots els partits per demanar-los que posin la independència al centre dels seus programes, i que facin una regeneració democràtica perquè hi ha una falta de credibilitat i de confiança molt important entre els partits i la gent. Ho fem constantment. Però som una entitat de la societat civil i sobretot ens adrecem a la gent, encara més en un moment com l’Onze de Setembre.

—No és fàcil destriar una cosa de l’altra. La gent té opinió sobre el fet que Junts decidís d’investir Pedro Sánchez o que ERC mantingui Salvador Illa…
—L’ANC mai no aplaudirà les actuacions per a consolidar governs que mantenen l’espoliació escandalosa que sofrim. Això és evident.

—En l’última entrevista que us vam fer, dèieu que encara no havíeu decidit si parlaríeu amb Sílvia Orriols. Hi heu parlat?
—Estem absolutament centrats en els nostres projectes, no pas en el diàleg amb els partits. Ara mateix elaborem els nostres projectes i les noves propostes. La nostra missió no ha de venir mediatitzada sempre pels partits. Els mitjans doneu molta centralitat a la nostra relació amb els partits, i nosaltres reclamem que el nostre terreny de joc propi és la societat civil.

—Però hi ha un debat obert: hi ha una part de l’independentisme que considera que Aliança no hauria de ser ben rebuda a la manifestació de la Diada. Suposo que l’ANC en deu tenir una opinió.
—No volem col·locar al centre de la notícia de l’Onze de Setembre cap líder polític ni cap espai polític. Si jo, la vigília de l’Onze de Setembre, et responc aquesta pregunta, situo la qüestió al centre. No ho vull fer, no ho volem fer, molt a consciència. Fem una crida a tothom a participar en la manifestació, d’un àmbit de respecte als drets humans. No volem regalar protagonisme a cap formació política. No toca. El protagonisme, l’ha de tenir la gent.

—Un partit xenòfob no sé si respecta gaire els drets humans.
—L’ANC es posiciona absolutament en contra de qualsevol reacció xenòfoba. Tant si és xenofòbia adreçada als catalans, que en rebem, com si és xenofòbia adreçada a gent d’unes altres llengües i uns altres orígens. Però la nostra feina no és analitzar, ni etiquetar ni vetar.

—Abans dèieu que som en un moment de reacció contra la decadència del país. No és el mateix si, en el camp polític, aquesta reacció la capitaneja Aliança que si la capitaneja la CUP, posem per cas. L’ANC té un criteri de preferència, avui?
—No hem d’assenyalar nosaltres quina força ha d’encapçalar el procés. El context en què ens movem és el d’una democràcia que ens agradaria que fos molt més avançada i més participativa que no pas la que tenim. Voldríem que els representants polítics tinguessin un lligam amb els electors molt més gran, que hi hagués un respecte i un compromís molt més gran amb els drets humans. Ens movem en aquestes coordenades.

—Bé que hi deu haver un límit…
—Nosaltres no estem per construir un país amb òptiques xenòfobes, que no respectin els drets humans. Ho tenim claríssim, ho tenim als estatuts. Volem que els partits que construeixin el moviment d’alliberament nacional abracin el marc dels drets humans. 

—En què ha de fer autocrítica, l’ANC?
—Totes les entitats n’hem de fer i en fem. En l’etapa de dol, els errors sovint eren motiu de recel i d’acusacions. Ho hem de superar, això. Hem d’identificar els errors i convertir-los en aprenentatges. Un exemple: el 20 de setembre de 2017, davant el Departament d’Economia a Barcelona, hi havia una revolta popular importantíssima al carrer. Nosaltres, com a entitat, vam contribuir a desmobilitzar aquella desconcentració. Va ser un error. No ho havíem d’haver fet. Un procés d’independència és un procés de rebel·lió i de mobilització sostinguda i potent. Vist amb perspectiva, va ser un error. N’hem de prendre nota i no tornar-ho a repetir. Ara, és evident que la perspectiva del temps et permet d’analitzar molt millor situacions que en calent són més difícils de llegir. També n’hem de ser conscients.

—I després del 2017?
—Tots els moments, els hem de passar per aquest sedàs d’autocrítica, però no m’hi voldria recrear, perquè massa sovint ens hi recreem. Vam fer unes mobilitzacions importantíssimes i vam posar la lluita per la independència al centre de l’atenció mundial. Es van fer coses molt ben fetes i durant tots aquests anys gairebé només hem subratllat allò que es va fer malament.

—Abans d’arribar a la presidència de l’ANC, éreu al capdavant de la sectorial de Girona. Això us aporta una mirada diferent?
—No ho sé [riu]. En tot cas, estic content de venir dels nuclis més bàsics, d’haver-me arromangat a la base de l’entitat. Això és bo, quan t’encomanen de portar-ne la reacció. Segur que té inconvenients: no sóc una persona mediàtica, vinc de picar pedra, de l’anonimat. Em fa molta il·lusió que els companys m’hagin demanat que fes un pas més i n’assumís la representació.