L’al·legoria de les bombetes màgiques

Fa unes quantes setmanes vaig comprar un parell de bombetes. I si començo així l’article d’avui és perquè poc em podia imaginar que la compra de dos objectes tan bàsics esdevindria la lliçó d’aquest mes d’agost, un petit aprenentatge de vida. M’agrada la claror i m’agrada el sol, però darrerament he desenvolupat una mena de fotofòbia o de sensibilitat lumínica a tota llum que no sigui natural. Els meus ulls han deixat de tolerar la blancor freda, apàtica i irritant dels fluorescents, que encapçalen la llista de llums que detesto: aquesta mena de llums em causen fatiga visual, em molesten, em generen dificultats per concertar-me, m’incomoden, m’irriten i em foten de mala llet. Així que, a partir de la meva neurosi lumínica, he començat a cercar desesperadament llums que imitin la claror del sol, idealment la llum de l’hora daurada, la meva hora estimada del dia, la meva resplendor preferida: aquella llum tèbia, melosa i delicada del sol abans de pondre’s.

Amb aquestes premisses vaig anar a comprar i vaig tornar a casa amb dues bombetes incandescents, com les d’abans, vintage en diuen ara; d’aquestes que mostren l’ànima, una espiral preciosa de filaments de color taronja.

Les vaig col·locar a les làmpades corresponents: a la que penja del sostre, damunt la taula on mengem, i a la petita de peu, que il·lumina tendrament un raconet de la sala d’estar. Era de nit quan les vaig encendre i vaig comprovar que sí, que funcionaven, dos petits sols que aportaven la claror justa i necessària. Vaig ser tímidament feliç: perquè sí, amb el temps anem aprenent que també aquesta mena de foteses poden ser petites grans satisfaccions que dibuixen felicitats primàries. Però no hi ha història, no hi ha anècdota, si no hi ha un tomb, un contratemps que ho complica tot o que ens aboca als problemes. L’endemà a migdia, malgrat que pel finestral entrava prou claror, en vaig voler encendre una per dinar. Quan vaig prémer l’interruptor del llum de damunt la taula, la meva adorada bombeta no s’encenia. Vaig fer tot allò que un humà faria en aquestes ocasions: fer anar l’interruptor amunt i avall, tres vegades, quatre vegades. Res, no feia llum. Seguidament, vaig caragolar i descaragolar la bombeta. Res. Vaig comprovar que la connexió del cable fos correcta. Semblava que sí, que tot estava bé, però la bombeta, tossuda, no s’encenia. I així va començar un d’aquests misteris domèstics en què et trenques la closca unes quantes hores, uns quants dies, fins que en treus l’entrellat; aquesta mena de desafiaments dels humans contra els estris que podrien alçar perfectament la trama d’un personatge en un film. A la nit, malgrat que ja havia assumit que hauria de canviar la bombeta, que estava espatllada, per inèrcia, quan el menjador ja era fosc, vaig tornar a prémer l’interruptor… i patapam! La bombeta es va encendre. Vaig tornar a ser feliç, una mica més que el primer cop, fins i tot, perquè ara sentia que havia recuperat un objecte que ja donava per inútil. Però aleshores el misteri es va estendre com la pesta a la segona bombeta. Amb el criaturam ja adormit, vora mitjanit, vaig fer per encendre la làmpada que il·lumina la cantonada del costat del sofà i fracàs: no s’encenia. Vaig repetir l’operació, encendre i apagar, encendre i apagar, i res. Quin frau de compra! M’hi vaig resignar i vaig anar al llit. L’endemà al matí, ho vaig tornar a provar, com si volgués creure que unes quantes hores de repòs nocturn hauria pogut reparar per si sol el problema. Però no, la bombeta 1 no es va encendre i, quan ho vaig intentar amb la bombeta 2, tampoc. Reconec que em va pujar la mosca al nas i vaig pensar que començava a estar grillada. I aquí va entrar en joc la meva parella. “Aniré a la botiga i demanaré que me les canviïn”, li vaig comentar. I ell, que resulta que també s’havia barallat en secret amb les refotudes bombetes, va dir clarivident: “Em sembla que ja sé què passa. És estrany, però n’he descobert la causa.” Quan m’ho va dir era de dia, cap de les dues bombetes funcionava, i em va demanar d’esperar-me a la nit per explicar-m’ho. “Quan sigui fosc funcionaran”, va afirmar. La intriga va anar en augment i em va costar d’esperar la resposta que no va arribar, efectivament, fins que la casa ja tornava a ser a les fosques. “Prem ara l’interruptor”, em va proposar. I pam! La bombeta de damunt la taula es va encendre. “Quina mena de bruixeria és aquesta?”, vaig demanar de broma. Ell es va atansar a la làmpada de la cantonada i, quan va prémer l’interruptor, la segona bombeta també va fer llum. “No m’ho puc creure!”, vaig exclamar, sorpresa, mig intrigada, mig al·lucinada. “Només s’encenen quan tot és fosc”, va dir ell, amb el somriure de qui ha desentrellat un misteri. “Com dius?” I li vaig demanar més explicacions. “Ahir a la nit, quan vas anar a dormir, m’hi vaig estar barallant una estona i em vaig adonar que no s’encenia perquè ja hi havia un altre llum encès al costat de la nostra enigmàtica bombeta. Però quan vaig apagar el segon llum, es va encendre.” I així va ser com vam descobrir que, sense pretendre-ho, sense ni saber que existien, havia comprat dues bombetes que només fan llum de nit quan tot és rotundament fosc. És una metàfora, em va dir la meva parella. “Una metàfora de què?”, li vaig preguntar. “Això pensa-ho tu, que ets l’escriptora que troba significats ocults a tot arreu”, em va respondre. I em vaig quedar tota la nit rumiant en la metàfora. I, més que una metàfora, vaig pensar que era una al·legoria que tenia molt de sentit: les llums i les foscors, les expectatives i les decepcions, les rareses que són virtuts. Havia donat per fet que les bombetes eren defectuoses, que no funcionaven perquè, simplement, eren diferents de la resta de bombetes; no s’encenien quan jo volia, sinó quan elles consideraven que s’havien d’encendre. Aquelles bombetes màgiques que havia donat per perdudes, que no entenia, eren més intel·ligents que no pas jo i em donaven una lliçó: “Només m’il·luminaré, només faré claror, només oferiré la meva llum quan sigui necessari. No cremaré tot el dia en va, desgastant-me perquè sí: faré la meva funció i la compliré a la perfecció quan toqui.” Touché! De què em parla, el misteri de les bombetes? Vull pensar que l’al·legoria que em proposen té a veure amb el fet de no desgastar-me inútilment oferint-me tothora a tothom per ajudar fins a acabar exhausta. Si un concepte ha marcat el meu estiu ha estat la decepció. I tal vegada és que vull imprimir en un objecte més significat del que tocaria, però, en tot cas, sempre és bo un pretext si ens convida a reflexionar. Quan ofereixes llum, ajuda, bondat sense mesura a qui ho mereix i a qui no, arriba un moment que ja no en pots donar a qui realment se l’ha guanyada; ja no te’n queda, l’has malbaratada amb aquells qui ens van robant la llum, egoistament, fins a deixar-nos l’ànima enfosquida, fins a convertir-nos en una bombeta espatllada de debò. I així vull entendre que la meva aversió a la llum apàtica dels fluorescents, la llum artificial que neguiteja, és també una al·legoria de la meva aversió a la llum mediocre d’aquells qui ens fan creure que són brillants i l’única cosa que fan és desgastar-nos la visió, la percepció en el sentit més profund de la paraula. 

Les bombetes màgiques d’ànima càlida en espiral m’han ajudat a entendre que cal preservar la llum per al moment just, per a les persones justes, per a il·luminar amb sentit; i negar-me tossudament a brillar per als que viuen apagats, per a aquells a qui els falta llum pròpia, per als que són usurpadors de la claror aliena, per als que ens drenen la lluor per fer creure al món que són bombetes perfectes tot i que, en realitat, no són sinó estúpids fluorescents dignes d’oficines tedioses, dessaborides, anodines i vulgars.