Can Codina: menú i vermuts compromesos amb la història

La fisonomia de ciutats com Barcelona va canviant amb els anys, cada vegada més de pressa. Cada època hi ha anat imprimint nous estils de construcció, de mobiliari urbà, de dissenys de places i parcs. Hi arriben veïns nous, hi obren comerços diferents, alguns d’estranys i molts de clonats. Per això, com més va més valor té tot allò que, mantenint la funció original, conserva un bocí d’història de la ciutat, una manera de fer, la identitat d’un barri i els records de la gent. Són els tresors que podem trobar, a peu pla de carrer, en barris on encara hi ha gent que es coneix pel nom i se saluda.

Portes de fusta ben antigues, que donen entrada a un espai amb taules de marbre i cadires de fusta, com les neveres i el taulell originals, el terra hidràulic, fotografies en blanc i negre, làmpades de fa un segle que han fet llum a partides de botifarra i a festes familiars… En un lloc així, tot parla de la memòria que guarda. Ho trobem en cafès, cantines, cellers, bars i restaurants de Barcelona que han sabut mantenir l’essència, han retingut una atmosfera i el caliu de sempre entre les parets.

Així és Can Codina, el bar de Gràcia que fa xamfrà entre els carrers de Torrent de l’Olla i el del Perill. Edu Martínez n’és el propietari. En va agafar el traspàs l’any 2015, després que tres generacions de la família Codina fessin d’aquest establiment un lloc estimat, amistós i pròxim. L’escut del cognom Codina emmarcat a la paret, al costat de la porta, recorda aquesta petjada humana.

Els Codina havien agafat el bar l’any 1931, però, segons que ens diu l’Edu, “la primera data documentada d’aquest establiment és el 1898”. Era el bar Fin de Siglo, com llegim al rètol de la fotografia de l’època que mostra com era, de l’exterior estant, amb clients fent la consumició a les taules sobre la petita vorera, avui lliure per al pas dels vianants.

L’any 1898 només feia un any que la Vila de Gràcia s’havia integrat a la ciutat de Barcelona com un barri més i, per tant, es pensa que potser la documentació del 1898 fos la primera del bar a l’Arxiu Municipal de Barcelona, però que l’establiment tingués més passat en aquell poble de Gràcia (no gaire més, si es volia justificar el nom: Fin de Siglo).

95 anys com a Can Codina

Ara falten cinc anys per a celebrar el centenari del bar com a Can Codina. Van ser els avis per part de mare d’Antonio Codina, de qui va agafar Edu Martínez el traspàs del bar, els qui el van començar a portar el 1931. D’ells va passar a la segona generació, els pares de l’Antonio, abans que ell i la seva germana, que s’encarregava de la cuina, n’agafessin les regnes.

L’Antonio va ser al darrere del taulell fins més enllà dels setanta anys. “Havia estudiat enginyeria industrial, en una de les primeres promocions del carrer d’Urgell, però va treballar tota la vida al bar. Això era casa seva”, explica l’Edu.

Va ser per mitjà d’un amic que l’Edu va saber que Antonio Codina volia traspassar el negoci. “Jo aleshores en tenia un altre al carrer de les Guilleries, el Puku Cafè. I, al mateix temps, portava el bar i restaurant del Teatre Lliure de Gràcia. Hi vaig dur el senyor Antonio, perquè veiés què feia al Puku i al Lliure, cuina senzilla amb producte d’aquí, com les coques de recapte, vins i embotits”, recorda l’actual amo de Can Codina.

El senyor Codina cercava algú que volgués mantenir el bar tal com era. I això pretenia justament l’Edu. Els clients estaven avesats ja a la manera de fer d’aquell home que sempre vestia camisa blanca i pantaló negre. L’Edu ens fa fixar en una pantalla que encara hi ha, en una cantonada, al sostre, i en la paret oposada, per veure el lloc on Antonio Codina havia instal·lat un projector perquè els clients poguessin veure els partits del Barça, quan encara a la ciutat cap bar no ho feia. Aquelles projeccions de futbol feien que veïns i passavolants s’aturessin al xamfrà del bar i, a través dels vidres de les portes, seguissin el joc a la pantalla. “Hi anava molta gent del barri a fer l’aperitiu”, comenta l’Edu. Ell també hi anava. A l’època de l’institut vivia a les Corts, però Gràcia era un barri que li agradava molt i freqüentava el bar Codina, que en aquell temps, més o menys, era igual que ara. “M’agradava molt aquest bar i hi venia amb els amics”, recorda. Després va estudiar imatge i so, però no va fer camí en aquesta disciplina, i quan feia uns quants anys que treballava en l’àmbit sanitari, un amic li va proposar d’agafar un bar a Gràcia: el Galpón Sur. En un viatge al Vietnam amb la dona, havien estat en un bar que es deia Puku, i així va rebatejar el Galpón quan, fent cas de l’amic, es va fer autònom i en va agafar el traspàs.

Durant un temps, va compaginar tres negocis: el Puku, el bar del Teatre Lliure i Can Codina. Però finalment, amb el cap a tants llocs i una filla petita, va veure que no podia ser i, en temps de la pandèmia, es va quedar només amb Can Codina.

En va voler mantenir el nom: “No el podíem canviar, amb una història d’ençà del 1931, això ha estat sempre Can Codina, però hi vam afegir ‘el Nou’”, explica. El Nou Can Codina va situar a la cuina Toni Riera, un gracienc de soca-rel que explica que l’Antonio el va conèixer a la panxa de la mare, perquè aquesta tenia una administració de loteria a prop del bar i ell hi anava a comprar els dècims de la penya de loteria que havia muntat a Can Codina. 

Doncs ara ell és qui en prepara els menús de dilluns a divendres, per 13,90 euros, amb quatre primers i quatre segons a triar d’una cuina del xup-xup, cuina casolana, catalana com el cap-i-pota i la cua de bou. En Toni ens fa cinc cèntims d’allò que cou a la cuina: “Dijous fem arròs caldós de marisc i els altres dies juguem amb les cremes, els cigrons… A cada estació, el seu producte. I mires el temps que fa, perquè si baixa la temperatura no faré gaspatxo. És una cuina d’aprofitament, de casa, amb transformacions amb cara i ulls. El cap de setmana i els festius tenim la carta, tapes i plats.” Sobre els plats de tripes, en Toni n’explica més coses: “És la recepta transformada de la meva besàvia que, després, la meva àvia i la meva mare també van adaptar, i ara jo. Adaptes els cuinats perquè tothom s’hi senti còmode. Qui ha d’anar després a treballar no vol que li torni l’all. També fem cremes sense lactis perquè hi ha gent intolerant. I vas jugant per ampliar l’espectre de clients.”

En Toni s’encarrega dels menús de migdia i uns altres cuiners preparen les tapes. És un bon equip perquè la cuina de Can Codina no tanca mai. “S’hi pot menjar a qualsevol hora a partir de les dotze del migdia”, puntualitza l’Edu. També ens parla dels parroquians. “És molt diversa, la clientela: hi ha taules que demanen un primer i un segon plat i sopen o dinen, però també tenim taules calentes, que fan unes braves i una cervesa o més tapes i hi va passant gent. Alguna taula es pot arribar a remuntar sis vegades, i una altra, dues.”

Can Codina ve a ser una extensió de la cuina menjador d’alguns veïns que hi van a fer el menú, però també hi passen turistes. “Turisme familiar”, concreta l’Edu, perquè ja els coneixen i són repetidors: “Tenim hostals i apartaments a la vora, i els que ja s’hi allotgen sempre, vénen al bar a dinar i a sopar”, explica. Apunta, de passada, que la sidra la fan ells. “Tenim la sort que hi ve gent gran amb els fills i els néts”, afegeix. Li va agradar molt que una clienta li digués: “Aquest bar em recorda molt el del meu poble.” Sap que aquesta mena de locals fan la història de Barcelona: “Si el canvies, ja no és el típic establiment de la ciutat. Els rètols de tota la vida dels comerços antics són també el paisatge de la ciutat.”

Portar el bar amb aquesta filosofia fa que tot allò que s’hi ha escrit, viscut i gaudit no ho esborri ningú. I el batec dels seus àpats, les converses, les trobades i les retrobades continuen escrivint la història del barri i de la ciutat, que va sumant vivències a les que ja mostren les imatges a les parets. Hi veiem el carrer de Bonavista engalanat per la festa major de l’any 1923. També la marxa en favor de la República del 14 d’abril de 1931, una foto ben antiga del carrer del Torrent de l’Olla i una pintura del 1966 on es veu Antonio Codina a la porta del bar.

S’agraeix l’oasi d’autenticitat que es respira, es contempla i s’assaboreix en aquest bar. Res no hi fa nosa i res no hi falta. Només cinc anys per a celebrar el centenari del naixement com a Can Codina!