Què és la psicosi postpart? El trastorn tabú que el cas Lindsay Clancy ha posat damunt la taula

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del cas Lindsay Clancy, que ha agitat el debat públic als Estats Units. Fa gairebé un mes que va començar, a Massachusetts, el judici a aquesta dona de trenta-sis anys acusada d’haver matat els tres fills el gener del 2023. Simultàniament, el debat públic s’ha dividit amb els mateixos arguments que utilitzen la defensa i l’acusació. Per una banda, la defensa i la família de la dona –també l’ex-marit i pare dels fills– sostenen que tenia una malaltia mental greu, la psicosi postpart o psicosi puerperal, que no va ser atesa ni detectada pel sistema de salut malgrat haver demanat ajut reiteradament. De fet, impulsen una demanda civil per negligència mèdica contra uns quants professionals sanitaris que la van tractar. Això ha aixecat una onada de suport a la dona del moviment feminista, que ha exposat la desatenció i el tabú sobre la salut mental materna. Per una altra banda, els sectors conservadors sostenen la mateixa tesi que els fiscals: que hauria planejat els assassinats amb precisió i que aquests problemes de salut mental no justificarien els fets ni n’atenuarien la responsabilitat penal.

Què és la psicosi postpart?

Més enllà dels detalls i d’allò que acabi concloent la sentència, el cas ha servit per a parlar de la salut mental perinatal, en general, i de la psicosi postpart, en concret. És un trastorn psiquiàtric greu i infreqüent que apareix els primers dies o setmanes després del part, tot i que també pot aparèixer més tard. “Afecta un part o dos de cada mil i, d’aquests casos, el 4% arriba a l’infanticidi. De fet, no tots els infanticidis que es cometen en un context de trastorns mentals es relacionen amb la psicosi postpart”, explica Alba Roca, psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic de Barcelona. La psicosi postpart se sol caracteritzar per una pèrdua de contacte amb la realitat, amb molta desorganització, canvis extrems de l’estat d’ànim, insomni molt intens –amb dies sense dormir– i fins i tot deliris i al·lucinacions auditives. “Quan el trastorn es presenta les primeres setmanes, s’ha de tractar com una emergència psiquiàtrica que requereix tractament immediat, però hi ha psicosis puerperals que es poden presentar més tard.”

És, per tant, una variant molt extrema de la depressió postpart? La psiquiatra remarca que cal diferenciar ambdós trastorns: “La depressió postpart és una patologia molt més freqüent que es manifesta sobretot amb la tristesa persistent. Hi apareix moltíssima ansietat i culpa. Habitualment, hi ha simptomatologia obsessiva o dubtes relacionats amb les capacitats com a mare, amb la desesperança i, en moltes ocasions, amb dificultats per a vincular-se amb el nadó. Però, a diferència de la psicosi, les dones mantenen el contacte amb la realitat: en canvi, en la psicosi postpart això s’altera. En la depressió postpart poden arribar a aparèixer símptomes psicòtics, però en general les dones saben què és real i què no. Ara, no és ben bé que siguin fenòmens del tot independents. La psicosi postpart molt sovint inclou símptomes de depressió o de mania. Hi ha un percentatge alt de psicosi postpart que evoluciona a un diagnòstic de trastorn bipolar. Comparteixen aquest context postpart i alguns símptomes emocionals, però clínicament són entitats molt diferents, amb nivells de gravetat, risc i tractaments diferents.”

La psicosi pot alterar profundament la manera com una persona interpreta la realitat i augmentar el risc de conductes que no tindria fora de la malaltia. Però no és una desconnexió absoluta i persistent. La psicosi puerperal pot ser molt fluctuant, amb diferents graus i moments de lucidesa. “Si la persona té unes creences irreals, però que per a ella són reals, hem de valorar bé els riscs. L’infanticidi és molt poc habitual, però en països desenvolupats el suïcidi en el postpart continua essent una de les causes principals de mort materna, molt associada a la depressió”, alerta Roca. “Si és necessari, cal fer una intervenció urgent, però això no és només separar el nadó i tancar la mare, sinó també tractar-la, perquè majoritàriament tenen bon pronòstic. La psicosi puerperal, en moltes ocasions es pot presentar en dones que no tenien cap mena d’antecedent, i es pot tractar bé i evitar que es torni a desenvolupar. Hi ha casos que tenen a veure amb el diagnòstic d’un trastorn bipolar o uns altres, però també poden presentar bon pronòstic.”

La realitat més enllà: pensaments intrusius i depressió postpart

Tot i que la psicosi postpart sigui molt infreqüent, la depressió postpart no ho és, i encara menys el fet de sentir-se trista o abatuda després d’haver tingut un fill. La tristesa postpart –coneguda també com a maternity blues– és un estat passatger i lleu d’alteració emocional molt comú. La depressió postpart és menys habitual, es calcula que afecta entre un 10% i un 20% de les dones. En general, es calcula que dues dones de cada deu tenen algun problema de salut mental durant l’embaràs i el primer any de vida del nadó.

Aquesta realitat, que s’explica per factors biològics, psicològics, socials i de l’entorn, contrasta amb una idea social romàntica de la maternitat, que considera que una dona que acaba de ser mare ha de ser, necessàriament, feliç, i que para tota l’atenció en el nadó, i no tant en la dona que l’acaba de parir. “Simplifiquem la maternitat, la presentem com una experiència naturalment feliç, instintiva, però és un període de molta vulnerabilitat física, psicològica i social. Sentim aquesta mena de relats de ‘jo en vaig tenir quatre i estava molt bé’ o donem per fet que, si el nadó està bé, la mare també, i no sempre és així”, afegeix Roca. Aquests relats incrementen la culpa que senten moltes dones quan apareixen certs símptomes, com també la sensació de soledat o la dificultat de demanar ajut. “Els trastorns mentals en el postpart continuen essent poc entesos, fins i tot pels professionals. Moltes mares tenen por d’explicar què els passa perquè no les jutgin com a males mares o fins i tot per por que no els retirin els nadons.”

Un gran exemple d’això són els pensaments intrusius: és a dir, els pensaments, imatges mentals o impulsos que apareixen de manera sobtada i involuntària i que, en aquests casos, tenen a veure amb la possibilitat de fer mal al nadó o de fer-se mal a elles mateixes. Durant el postpart, aquests pensaments poden aparèixer sense haver d’implicar necessàriament un trastorn, però poden ser un símptoma d’un trastorn si són persistents, intensos, limitants i generen molt de malestar. “Són pensaments que poden tenir a veure, per exemple, amb el fet d’agafar el nadó i de sobte tenir la imatge de tirar-lo pel balcó, o la imatge que caigui. Les dones no fan mal al nadó, més aviat el patiment fa que se’n vulguin apartar –en algun cas, fins i tot deixar de tenir-ne cura– precisament per protegir-lo, o potser no permeten que el toqui ningú, si aquests pensaments tenen a veure amb unes altres persones. Això genera por, culpa i rebuig.”

Aquests pensaments intrusius tenen característiques diferents quan hi ha psicosi postpart o depressió postpart amb psicosi. En aquests casos més greus, els pensaments solen tenir a veure amb una creença. No generen aquesta por o malestar pel fet d’haver tingut el pensament, sinó que hi ha una creença que fa pensar a la mare que aquell acte s’ha de cometre per algun motiu, sigui místic –com pot ser un mandat diví–, o bé perquè es pensa que el món és perillós. “Aquí hi hauria una convicció delirant en què s’ha perdut el fil de la realitat. Aquesta diferència és del tot clau a l’hora de valorar el risc i orientar el tractament”, explica la psiquiatra. De fet, la mare i l’ex-sogra de Lindsay Clancy han dit al judici que ella assegurava que sentia una veu que li ordenava matar els fills i suïcidar-se per “protegir-los”.

Uns trastorns encara mal atesos

Els experts remarquen que situacions tan extremes com la del cas de Lindsay Clancy són extraordinàriament inusuals. La gran majoria de mares amb depressió, ansietat o trastorns psicòtics i bipolars no representen cap perill per als fills i es poden beneficiar d’una detecció precoç i d’un tractament adequat. “La principal lliçó és la necessitat de prendre’s seriosament aquest sofriment en el postpart, escoltar les mares sense prejudicis i garantir que tinguin recursos especialitzats a l’abast”, afegeix la psiquiatra. “El missatge de ‘cal demanar ajut’ no sempre és suficient. En aquest cas concret, ella havia rebut tractament i fins i tot havia arribat a ser ingressada. La qüestió no és sols l’accés a l’atenció, sinó també la necessitat de disposar de recursos especialitzats en salut mental perinatal, una bona coordinació entre professionals i una continuïtat assistencial, amb valoració clínica contínua. No sempre els símptomes es presenten de manera clara ni evolucionen de manera previsible, i per això cal personal especialitzat, no sols una formació d’un curs. No hi ha prou formació sobre les necessitats que es tenen en l’etapa perinatal, la tractem com un període qualsevol de la vida i no ho és, ni de bon tros.”

A banda un sistema sanitari que hi ha de respondre, també cal tenir en compte el context social. “Les dones estan molt aïllades a la maternitat, moltes vegades amb un nivell d’exigència alt per uns quants factors, també amb la pressió de les xarxes”, conclou Roca. “No podem preguntar només sobre els símptomes. Hem d’examinar totes les circumstàncies: com és la relació de parella, quin suport familiar real té la dona, com dorm, qui l’ajuda… Les coses que expliquen les mares són molt comunes, però moltes pensen que són les úniques que senten allò. Parlen de molta ansietat, culpa, insomni, sensació d’estar desbordades, soledat, irritabilitat… Alhora, això a vegades també fa que es banalitzi i es digui que ens passa a totes i que és el sistema. Sí, però n’hi ha que desenvolupen trastorns i que necessiten un tractament. Finalment, també cal evitar que qualsevol dificultat emocional després del part es valori com una patologia.”

Amb tot, experts i activistes sobre la qüestió demanen que el debat públic superi el sensacionalisme del cas i es prengui consciència col·lectiva del tema. Segurament, la sentència tornarà a reactivar el debat. Si el jurat declarés Clancy culpable d’assassinat en primer grau, afrontaria la cadena perpètua. Si, en canvi, determinés que no n’era penalment responsable per malaltia mental, probablement seria internada en un hospital psiquiàtric.