Qui es queda la festa? La música en viu, en poques mans

Segons les dades del Portal de Contractació Pública de Catalunya i Contractes.cat, portar Love of Lesbian a les festes de la Mercè de Barcelona d’enguany costarà 151.250 euros. The Tyets han arribat a superar els 40.000 euros en alguns contractes de festes majors i han facturat 346.510 euros en nou concerts. I Svetlana, per posar-ne un altre exemple, ha facturat 66.308 euros en sis concerts (totes les dades inclouen el 21% d’IVA). La música en directe mou cada vegada més diners i l’estiu va acompanyat de cartells de festa major de grans municipis i de festivals que cada vegada tenen més coses en comú. Artistes consolidats, grans produccions i milers d’espectadors comparteixen espai amb les festes populars i la programació de proximitat. Mentrestant, sales petites, festivals independents i iniciatives autogestionades intenten de mantenir oberta una altra via per a la música en directe. Fins a quin punt aquest canvi és sols una transformació del mercat musical? Implica també una privatització progressiva de la música del país? Qui decideix avui què sona als grans escenaris? I què passa amb els artistes i els espais que no entren en aquest circuit?

De la festa major al gran esdeveniment

Aquests últims anys, la frontera entre algunes festes majors i els festivals s’ha anat desdibuixant: els cartells han incorporat noms cada vegada més cotitzats i els municipis competeixen per oferir un esdeveniment capaç d’atreure milers de persones.

Cesk Freixas, que va formar part de l’escena musical durant més de dues dècades i que ha estat en actiu fins l’any passat, interpreta el context com una “festivalització” de les festes majors. Segons que explica, el model del gran esdeveniment privat s’ha anat traslladant també a l’esfera pública. Segons el seu parer, no és sols una qüestió cultural, sinó també política, perquè els concerts multitudinaris es poden convertir en una carta de presentació d’un municipi: “Com que dóna bons resultats en tants àmbits, es va repetint el model.” La quantitat d’assistents es converteix en una mesura de l’èxit de l’esdeveniment i aquest, en una mostra del bon funcionament de l’administració que l’organitza. Però no tots els municipis poden entrar en aquesta competició.

Qui pot pagar el circuit?

Els diners no són l’única qüestió: també importa qui els gestiona i qui decideix on van. Al costat del creixement dels festivals i dels grans esdeveniments, Freixas detecta una transformació profunda de la indústria musical: les discogràfiques han deixat de limitar-se a publicar i distribuir música i han assumit funcions que abans eren repartides, diversificades i delegades amb uns altres professionals del sector. “S’han acabat convertint en empreses de management, de comunicació, de publicitat, de contractació”, explica. També participen en la producció i venda d’espectacles i en la gestió de festivals i festes majors. El resultat és l’aparició d’empreses “360 graus” capaces d’intervenir en gairebé tot el recorregut d’un artista: de la distribució de la música que fa fins a la comunicació, la contractació i els escenaris on actua.

Per Freixas, aquesta concentració és un dels principals problemes de l’escena: “Quan s’acumula tot allò que la indústria del directe o de la música necessita en molt poques mans, correm el risc que les coses no funcionin de manera democràtica.” Aquesta concentració té conseqüències per als artistes que no formen part del circuit. Si una mateixa estructura participa en la contractació, la promoció i la producció dels grans esdeveniments, quedar-ne fora pot significar també quedar fora dels escenaris amb més públic i pressupost: “Si no formes part d’aquest circuit, tot allò que té a veure amb difusió, amb oportunitats de poder accedir a aquests grans escenaris, es redueix.” Això també afecta la diversitat de l’oferta. Quan els grans esdeveniments tendeixen a concentrar els mateixos noms, les propostes més petites tenen menys oportunitats de trobar espais per a créixer. Aquí apareix una de les grans paradoxes del model actual: hi pot haver cada vegada més festivals sense que això signifiqui, necessàriament, més espai per a més música.

Els impulsors del Tingladu, a Vilanova i la Geltrú, també consideren preocupant “la concentració de la propietat d’alguns festivals”, perquè ha contribuït a uniformitzar els cartells i “sovint s’acaben programant pràcticament els mateixos artistes”. Aquest festival del Garraf ha intentat de construir una alternativa a aquesta lògica: tot i haver crescut fins a aplegar unes 6.300 persones cada dia, continua funcionant sense ànim de lucre i amb una organització de més de tres-cents voluntaris. La programació manté “la música en català com a principal fil conductor, però també busca combinar artistes consolidats amb propostes de nínxol, bandes locals i estils diversos”. A més, part dels beneficis del festival es destinen a iniciatives socials o de construcció nacional.

L’Empordà Music Festival (EMF), organitzat pels Voltors a la Bisbal de l’Empordà, n’és un altre exemple. Segons que explicava DJ Calvins al pòdcast Guardiola TV, va néixer amb una voluntat de descentralització: portar un esdeveniment de proximitat al centre de l’Empordà. L’EMF va començar amb un format molt petit: una jornada gratuïta el divendres per a presentar els grups emergents i una altra, el dissabte, que constituïa el cartell oficial amb grups contractats. Gràcies al creixement i a la contractació de Midnight Group, el festival ara dura dos dies amb el cartell oficial i, a banda, ha volgut mantenir l’espai gratuït i de visibilitat per als grups.

Qui en queda fora? Quan el gran esdeveniment expulsa el petit

Per a entendre què queda fora d’aquest circuit, cal mirar cap als espais que funcionen amb pressuposts molt més modests. Freixas recorda que, quan es va començar a dedicar a la música, hi havia un circuit de proximitat format per sales petites, festivals i festes populars que permetia a les propostes noves de trobar un públic. Amb els anys, diu, han anat desapareixent. D’una banda, hi ha les dificultats administratives que arrosseguen les sales de concerts, i, d’una altra, el desplaçament dels diners i de l’atenció cap als grans esdeveniments. “Sembla que la idea general del sector és potenciar el gran esdeveniment en detriment de la proximitat i de la varietat de propostes musicals.”

La Garrinada, a Argentona, és precisament una de les iniciatives que han decidit de no entrar en aquesta cursa. La festa, organitzada de manera autogestionada per comissions i sense cobrar entrada, funciona principalment amb els ingressos del servei de bar. Un dels coordinadors ens explica que entre un 90% i un 95% del pressupost que l’organització té per a les contractacions dels artistes prové d’aquí, i que l’Ajuntament d’Argentona hi aporta, aproximadament, el 10% restant. Amb una capacitat màxima de quatre-centes persones, la Garrinada no pot competir pels grans noms del circuit: “Hi ha grups que costen més de 30.000 euros i això no ens ho podem gastar. Normalment, posem el límit màxim en 10.000 euros per artista. Intentem de buscar grups que es moguin en una franja intermèdia, que encara siguin assequibles.” Un exemple és el cartell d’enguany, amb Maria Jaume, Dan Peralbo i el Comboi i la Ludwig Band. A la Garrinada ens expliquen que, precisament, poden contractar propostes com aquestes o Zetak, Figa Flawas i The Tyets per unes quantes raons. Primer, perquè alguns artistes ja fa anys que tenen preus congelats. Segon, perquè diuen: “Nosaltres defensem el bon tracte dispensat a l’artista. No podem oferir diners, però podem oferir un backstage acollidor i un tracte pròxim, no tan mercantilitzat com a la resta de la indústria.” I, tercer, perquè hi ha músics o grups que ens fan rebaixes quan saben que la Garrinada és un espai autogestionat.

Totes aquestes qüestions condicionen el cartell, però també defineixen el model: “No volem ser un festival ni una sala de concerts: volem ser una festa. La idea és no mercantilitzar, no seguir el circuit capitalista, sinó ser realment una alternativa. Per això, per exemple, hi ha banderes de Palestina i campanyes de l’Assemblea Antiracista i Antifeixista ben visibles i no ens n’amaguem.” L’organització lluita per una festa pensada “per al poble” i no com un producte destinat a atreure el màxim nombre d’espectadors. El sentiment de pertinença i d’estima ens torna amb els assistents: “Quan aquest any va ploure per la caipirinyada, molta gent es va quedar i fins i tot es va arrecerar al poliesportiu una estona per poder-hi tornar després.” L’amor per la festa i pel poble fa que es programin més activitats, com ara la Garrinada d’hivern, que “genera pèrdues”, però també és el lloc per als artistes emergents. I aquests espais, diuen, han d’existir.

On creixen els artistes, abans dels grans escenaris?

Més enllà de les festes autogestionades, hi ha una xarxa poc visible: la de les sales petites, els ateneus i els cicles que programen música durant tot l’any, no sols els caps de setmana dels festivals o per festes. Són espais que no poden competir amb els grans escenaris en nombre d’espectadors ni en pressupost, però que poden tenir una funció que el gran esdeveniment difícilment assumeix: donar continuïtat als artistes i construir un públic entorn seu.

A Sant Feliu de Llobregat, l’Ateneu és un d’aquests espais. El cicle de concerts que fa cinc anys que organitza, Atensa’t, és pensat específicament per a acostar els joves a l’entitat i a l’associacionisme i per a donar espai a grups emergents. Jordi Muñoz, tècnic d’activitats i gestor cultural de l’entitat, explica que la programació es basteix a partir d’anar a cercar propostes que puguin encaixar amb el públic local. La sala, amb capacitat per a un centenar de persones, marca inevitablement els límits econòmics, però també permet d’optar per artistes abans no arribin als grans cartells: per aquí han passat Maria Jaume, Alosa, Gavina.mp3, Dan Peralbo i el Comboi i Trèvol, entre més noms. Alguns, explica Muñoz, van arribar al cicle quan encara eren emergents i, un any o dos després, ja obrien festivals. La intenció és no esperar que l’artista tingui prou públic i nom per a contractar-lo, sinó contribuir a crear-lo. Aquesta funció és especialment important perquè els grups emergents tenen cada vegada més dificultats per a trobar espais per presentar-hi els discs: “El grup que llança un disc i el vol promoure, sovint ha de pagar el lloguer de la sala on actua. Nosaltres sempre hem procurat fer la contractació dels grups. En aquest cas, el risc l’assumim nosaltres: hi pot venir poca gent, però el grup obtindrà el caixet que li correspon.”

Una xarxa invisible

El problema és que aquesta mena de circuits tenen molta menys visibilitat que no pas els grans esdeveniments. Muñoz parla d’una xarxa formada per ateneus, cases populars, associacions, casals de joves i sales petites que programen música tot l’any, però que queda fora de l’ecosistema mediàtic: “Els mitjans de comunicació moltes vegades se centren en els quatre caps de cartell i tota l’escena que va per sota, que és la que genera comunitat, queda oblidada.” El valor d’aquests espais és oferir un escenari a un grup emergent, però també crear una relació contínua entre el públic, l’espai i l’artista: “La gent sap que es trobarà amb més gent –explica–, que quedaran abans per prendre alguna cosa i després soparan.” És una dinàmica difícil de reproduir: “Un macrofestival no genera això. És una cosa esporàdica d’un dia i la resta de l’any genera un desert.” També el consum del públic contribueix a aquesta concentració: “La gent paga el cost de l’entrada esperant veure tot un seguit de grups. Després ja no queden diners per a poder gastar al concert del poble.”

Una festa per a tothom?

Quants artistes aconsegueix d’aplegar un cartell, quanta gent hi assisteix i quants diners mou un gran festival són indicadors fàcils de comptar. Allò que realment és difícil de mesurar és què deixa un concert petit entorn seu: un artista que aconsegueix de fer una primera ronda, una sala que es converteix en un lloc de reunió o un públic que genera vincle mes a mes. Quan s’acaba l’estiu, aquesta xarxa no desapareix. Però, en un context en què els grans esdeveniments concentren cada vegada més recursos i atenció, quin lloc ocuparan aquests altres espais els anys vinents? Fins a quin punt podran mantenir la capacitat de programar, donar oportunitats i generar continuïtat? Més enllà de qui es queda la festa, la qüestió és qui la podrà continuar fent. Un debat que, tant la indústria com els consumidors, haurem d’entomar passat l’estiu.