Joan Gómez Pallarès: “He conegut qui sóc a través del vi”

El filòleg clàssic Joan Gómez Pallarès (Igualada, 1960) és catedràtic de filologia llatina a la UAB, ha dirigit l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i ha estat director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya entre el 2018 i el 2025. Simultàniament, fa molts anys que s’ha destacat com un observador excel·lent de la naturalesa feta vinya i vi, tot estudiant-la i bevent-la. Això l’ha portat a escriure un llibre sobre vins naturals a l’estat espanyol, editat per RBA, i a mantenir, d’ençà del 2006, el bloc De vinis, amb més de 1.300 texts publicats. Ara acaba de publicar La vida bona. Una teologia de la vinya i el vi, editat per Vibop, a la col·lecció Envinats: un llibre que defineix com un camí de revelació per a conèixer la natura per mitjà del vi i la vinya.

—Com arriba un filòleg clàssic al vi?
— D’una manera convencional. Començo a acostar-m’hi com qualsevol afeccionat més, fa uns trenta anys. Començo a comprar anuaris de vins, a conèixer una mica què és el vi, que sempre m’havia agradat. Però d’una manera més intensa és a partir del 2003. Amb un amic íntim, que és un dels propietaris de Mas Doix, a Poboleda, miràvem les llàgrimes de Sant Llorenç i es va adormir. Al cap d’una estona, em va dir: “Per què no veniu a veremar amb nosaltres?” Aquell any no hi vam poder anar, però l’any següent sí i aquí va començar tot. Havia estat al Priorat de molt jove, n’havia quedat absolutament enamorat del paisatge, però no havia anat més enllà. Fou a partir del 2004 que vaig entrar en el paisatge del Priorat. A partir de llavors, es van obrir dos camins paral·lels. Per una banda, vaig anar perfilant els vins que m’agraden, dels quals parlo, que són els de mínima intervenció. I, per una altra, com a filòleg vaig centrar una part de la recerca en la iconografia de les quatre estacions, o com aquesta servia als romans per a parlar d’allò que pertoca a cada època de l’any, i de com cal respectar la natura perquè cada any et doni el fruit renovat, que és el most que després es convertirà en vi.

—Al final, es van acabar barrejant totes dues coses?
—Sóc un filòleg clàssic, diguem-ne, a l’antiga. És a dir, no em dedico només al text, em dedico al món antic. He fet arquitectura, història, numismàtica, iconografia… També he traduït De re coquinaria d’Apici per a la Bernat Metge. En l’època de professor d’institut, havíem arribat a fer adaptacions del receptari d’Apici. La qüestió era: com podem recuperar aquesta mena d’esperit sense romanticisme? Hi ha coses impossibles, és clar. Els ceps, encara que no es moguin, canvien genèticament cada trenta anys o quaranta. Però, aquesta idea de recuperar un ritme diferent de fer les coses i de veure-les, és la cosa que acaba fent confluir la filologia clàssica amb la viticultura.

—I, d’alguna manera, aquest llibre seria un destil·lat o, més ben dit, un fermentat de la vostra trajectòria?
—És una definició perfecta perquè, de fet, fa vint-i-dos anys que escric de vins. Va arribar un punt en què vaig tenir la convicció, per qüestions també de respecte a la naturalesa i pel tipus de treball que veia que es feia a la vinya, que necessitava parlar d’un determinat tipus de vins, només. Abans en dèiem vins naturals, però l’adjectiu s’ha viciat del tot i, en part, en sóc culpable. En aquests vint anys, m’hi he dedicat d’una manera molt intensa. He arribat a fer vint-i-cinc mil quilòmetres per vinyes catalanes, espanyoles, franceses i italianes. I, tot plegat, s’ha anat condensant en un camí de vida. És a dir, els camins de vinyes s’han convertit en una part de la meva vida amb ensenyaments que hi he tingut, i aquests ensenyaments, efectivament, els he condensats en aquest llibret. Allò que ha estat fermentant vint anys, ara s’ha destil·lat en aquest llibre.

—Per què creieu que el terme vi natural s’ha viciat?
—Perquè tothom es veu amb cor de dir que fa un vi natural. És a dir, a mi allò que m’importa sobretot és anar a les vinyes, perquè la gent, quan treballa a la vinya, no porta certificats ni qualificacions… Sé què fa la persona i, per tant, sé que són gent que s’hi mira molt, que observa molt i que hi intervé tan poc com sigui possible. Ara tothom diu que fa vi natural perquè no hi posa sulfits, però a la vinya hi fan qualsevol cosa: si hi han de tirar coure, n’hi tiren; si han de matar aranyes, en maten. De fet, el llibre que el 2018 vaig publicar hauria d’haver parlat de vins autèntics, però ja ho havien fet servir Jamie Goode i Sam Harrop. En aquests, ja no m’atreveixo a parlar de vins naturals. L’adjectiu s’ha cremat, s’ha fet servir massa. Fins i tot, una determinada estètica vinculada a les persones que diuen que fan vins naturals, a les etiquetes que fan servir… A mi, allò que m’interessa és explicar les històries de la vinya i la copa.

—Al vostre llibre prometeu “una teologia de la vinya i el vi”, però que ningú no s’esperi un llibre espiritual.
—El Termcat literalment diu que la teologia permet de fer més intel·ligible i més significatiu per a cada temps el llenguatge ja constituït de la revelació. Naturalment, ells parlen d’allò que parlen i pensen allò que pensen, però a mi aquesta revelació m’arriba per mitjà de la natura. És a dir, conec qui sóc i com sóc i com vull estar amb el món i amb el meu entorn a través de la vinya i del vi. I, per tant, aquesta revelació que està naturalment implicada d’una manera directa amb la natura m’arriba a través d’això, i, en conseqüència, en dic teologia. Sóc prou modest per a dir-ne “una” teologia, perquè hi ha més gent que s’hi aproxima de maneres molt diferents.

—És molt interessant això que dieu, que d’alguna manera us heu conegut per mitjà de la vinya i el vi…
—Estic molt lligat al moviment de l’Slow Food. Sóc un dels seguidors de Carlo Petrini a Barcelona, del de sempre, del Convivium Slow Food Barcelona-Vázquez Montalbán, i he treballat per a la Universitat de les Ciències Gastronòmiques a Bra (Piemont)… Aquest és el meu món. Podia haver entrat a explicar la meva relació amb la natura, inspirant-me en els grans escriptors, nord-americans sobretot, del segle XIX. Hi podria haver arribat per mitjà dels arbres, però en compte d’arbres parlo d’un altre tipus de planta, el cep. Hi podia haver arribat per mitjà dels ocells, perquè una de les coses que he estudiat més és la vida dels ocells a la vinya i el seu entorn. Sé perfectament com està una vinya només de sentir-hi els ocells…

—De fet, us van demanar en una ocasió que expliquéssiu una vinya amb el sentit de l’oïda. Com va anar?
—En una ocasió, la DOC Rioja va convidar cinc persones a fer un viatge. Havíem de parlar de la vinya fent servir un dels sentits i a mi, per sorteig, em va tocar l’oïda. La gent se’n fotia, però si et plantes davant una vinya i la comences a escoltar, només per com es mou el vent i els ocells que hi sents, ja saps com és aquella vinya. Vaig poder explicar coses i entendre coses per mitjà d’aquest sentit. Una de les idees del llibre és que ens hem d’obrir amb tots els sentits a entendre què és la natura: amb l’oïda, l’olfacte, la vista… Michela Murgia explicava que a Sardenya posaven una persona al mig de la vinya i, amb l’olfacte, el gust, el tacte…, deia quan s’havia de veremar. Encara avui hi ha gent que fa servir els sentits i després passa a les màquines. La cosa més important és entendre que el meu pretext, la meva excusa, és la vinya i el vi. Perquè és l’àmbit que conec millor com a símbol d’ençà de l’any 6000 aC. Perquè l’Ararat, a Armènia, on va embarrancar l’arca de Noè, és el primer lloc literari on es va plantar vinya. I a sis-cents quilòmetres d’allà, a Geòrgia, s’hi troben les primeres gerres ceràmiques on es va fermentar vi. Aquesta combinació no la puc trobar amb l’oli, el formatge o el pa, que també són productes que podrien servir per a parlar del respecte per la natura. El producte, més el simbolisme que ha implicat per a la història cultural de la humanitat, és allò que importa a l’hora de parlar de la vinya i el vi.

—De la mateixa manera, la vinya i el vi van lligats iconogràficament i simbòlicament amb el cristianisme.
—El símbol de la vinya és absolutament anterior al cristianisme. Els cristians dels segles II i III dC se’n van apropiar, perquè formava part del seu món. És aquesta idea que la natura es renova cada any i les estacions es renoven cada any, i que queda simbolitzada amb el most que cada any és nou i simbolitza la vida nova. A l’Antic i el Nou Testament, al Guilgameix… en tota la cultura escrita entorn de la terra, a partir del neolític i el desenvolupament de l’agricultura, sempre hi trobaràs el símbol de la vinya i el vi. De tota manera, no és un llibre d’arqueologia.

—El missatge del llibre, per dir-ho així, és del tot actual?
—És un assaig o una reflexió sobre la nostra actitud com a consumidors contemporanis, podem ser autèntics protagonistes d’una revolució que consisteix a respectar d’una manera diferent la natura. Tornar una altra vegada a com es feien les coses abans. Tornar a reflexionar sobre què significa un vi de mínima intervenció, en el respecte per la naturalesa i per la terra, és la nostra petita aportació com a consumidors. És una herència que hem rebut dels avis i dels pares i que ha d’arribar als fills i néts. Què vol dir això? Màxim respecte pel producte, mínim moviment.

—D’alguns vins, directament ni en parleu ni en beveu.
—M’ha passat moltes vegades. Hi havia un moment en què intentaven d’enganyar-me, fins i tot. Posaven una etiqueta diferent a l’ampolla i la feien passar per una altra cosa. O hi canviaven el tap. Al final, quan tens una copa al davant, en pots saber més o menys,
però el sentiment que un vi és viu hi és o no hi és. Per tant, si ensumo una cosa i veig que no, no me la bec. Com que normalment ja conec les marques i una mica els cellers, la gent que fa vi que m’agrada, doncs ja procuro de triar coses que m’agradin. Però quan tinc una cosa que no conec de res, l’únic secret que hi ha és posar-la a la copa, mirar-la, tastar-la i decidir.

—Reivindiqueu l’emoció a l’hora de parlar de vins.
—Quan parles de vi, l’emoció t’obre la porta a la memòria de les olors, dels gusts, de l’olfacte i de les coses que hem viscut tota la vida. Si tens una emoció que et provoca un vi determinat, s’obre immediatament la memòria. La capacitat de trobar paraules per a parlar-ne. No cal que en siguis un tècnic, l’única cosa que cal és tenir viva la memòria de les teves coses. Puc parlar de pa de pessic amb una mica de pela de llimona perquè tinc al meu cap els millors pans de pessic que he tastat mai, que eren els del forn d’un oncle meu de Sant Guim de Freixenet. I hi ha vins que són muts. Ho respecto molt, però són vins dels quals no puc dir res, dels quals no puc parlar, perquè no em diuen res, sobretot. I aquí hi ha una màxima per a mi molt important: perquè respecto i estimo la naturalesa, no puc beure segons quin tipus de vi. Perquè sé què ha passat a la vinya i què ha passat al celler.

—Dieu que heu estat capaç de penetrar en el fruit, d’arribar a l’essència, d’experimentar l’entitat d’una vinya… No temeu que us prenguin per boig?
—Hi ha una cosa que se’n diu la serendipitat, que és la capacitat que tenim, quan estem formats i tenim la sensibilitat correcta, perquè la sorpresa ens arribi en qualsevol moment i ens aporti informació nova. És a dir, descobrir coses per casualitat. Això em va passar efectivament després d’haver llegit Stefano Mancuso, que és un dels grans biòlegs: especialment un llibre sobre les plantes al món, on explicava com es comunicaven els boscs i els arbres entre si. I, de cop i volta, em trobo amb una vinya a Rabós d’Empordà i dic: “Això no és una vinya, és un individu.” És a dir, vaig veure que es comunicaven i que parlaven les vinyes, que érem davant una entitat. A partir d’aquell dia, he descobert més entitats d’aquesta mena. I l’altra cosa que em passa és que, efectivament, tinc capacitat per a imaginar-me olors, colors, textures, com actua la planta, quan conec el terrer, quan sé què fa l’arrel. És a dir, puc descriure coses perquè em poso dins la planta, perquè m’imagino dins la planta i perquè veig el tipus d’esforç que ha fet i puc parlar d’unes altres coses.

—Parlàveu de vins que no diuen res, però entenc que n’hi ha que diuen moltes coses.
—Els vins diuen moltes coses de qui els ha fets, d’on són fets i, d’alguna manera, també
si ho fas sense prejudicis. Odio els tasts a cegues. Hi estic en contra. Si fos atrevit, escriuria Contra els sommeliers, imitant Vázquez Montalbán. No necessito que ningú em tapi l’ampolla per a dir què penso d’un vi. No vull tenir apriorismes quan tasto un vi. Sóc honest amb mi mateix, no em deixo influir per les coses. Els psicòlegs et diran que sí això o si allò, però quan tinc la copa al davant, tasto el vi i dic què en penso. Els qui organitzen concursos hi guanyen molts calers, perquè es passen sis mesos venent ampolles perquè la gent s’entreni. Fantàstic, ho respecto, però no en formo part.

—Es pot arribar a una sensació de plenitud i de bellesa amb una copa a la mà?
—Sí, sens dubte. Són moments, són instants, però hi podem arribar. La perfecció
existeix en molt petites dosis. Són espurnes de felicitat, són moments en què
estàs bé amb la persona, amb l’entorn, amb tu mateix, fa un dia adequat… Pots arribar a espurnes de felicitat i de perfecció tastant un vi, naturalment.

—El vi també permet la relació entre generacions i la idea del llegat, la idea de futur…
—En aquests vint anys de moure’m entre vinyes he descobert que hi ha molta gent que té problemes greus de relació amb pares i avis, perquè vol fer determinades coses a la vinya i no li ho permeten. Hi ha un problema generacional amb els vins dels quals parlo. Perquè els pares i els avis estan acostumats a fer determinades coses i els fills i els néts volen fer un tipus de vi com el que a mi m’agrada. Moltes vegades he vist xocs generacionals importants. Al costat d’això, hi ha gent que està en pau amb les generacions anteriors. Gent que ha rebut una terra amb la mínima intervenció i que, aquesta terra, quan fa el vi, recorda allò que els avis feien. Aquesta mirada cap a les generacions anteriors, amb el màxim respecte, la recullen els qui fan el vi i la volen transmetre als fills. Com les Tallades de Cal Nicolau, que es fa amb la vinya que va plantar abans de la fil·loxera el besavi d’un dels fundadors d’Orto Vins, Joan Asens. En Joan ha plantat una vinya per al seu fill, en Genís, i hi fa picapoll negre. O en Toni Carbó de la Salada. Moltes vegades no sabem com es deien els pares i els avis, però són un exemple del respecte per la natura, de com es preserva i es transmet. Potser només som això, transmissors del llegat. No som tan importants en el temps, quan penses en la cadena d’expansió de l’Univers. Simone Weil deia que l’Univers existirà sempre, però quan l’habitem nosaltres, és el nostre petit trosset d’Univers. El nostre llegat.

—Tots aquests conceptes es poden aplicar a la vida en general. La vinya torna a ser un símbol.
—Dos dels texts que més m’han servit per a parlar d’aquestes coses no parlen de vinya. Són texts antics. Per una banda, Thoreau, que no sabia què era la vinya, feia llapis a Concord (Massachusetts). Va passar vint anys al bosc, on va escriure un llibre fantàstic com és Walden. No tenia ni idea de la vinya, però la seva reflexió sobre transcendir el moment present per arribar a la immortalitat d’allò que representa que fas és allà. L’altre, al qual li agradava el vi, per cert, és Ovidi. A les Metamorfosis parla de les segones oportunitats. I això, en el fons, és la vinya, el most i el vi de cada any. O Sèneca, quan diu que no hem de témer la mort, perquè ens converteix en una cosa diferent. Llavors no parlem només de vinya i vi, parlem de nosaltres i de la nostra relació amb la naturalesa.