Glòria i honor a John P. O’Neill

Ara que estem a punt d’acabar el mes de setembre, un petit homenatge a John P. O’Neill, el gran O’Neill, geni i figura. Un home que va tenir una vida, i sobretot una mort, que proves d’inventar-te-la, com si fos de ficció, i no et creurien pas. Els semblaria impossible que un cas així pogués haver existit. Un cas tan bèstia, i amb un final tan tristament rodó, que és el somni de tot guionista. Doncs no és inventat, i no és estrany que de la seva vida se n’hagin fet llibres, sèries i documentaris. És un cas impactant.

Nascut el 1952 a Nova Jersey, O’Neill va començar a treballar per a l’FBI amb vint-i-pocs anys, gairebé una criatura. Amb quaranta-dos anys el van nomenar cap de contraterrorisme a Washington. Home absorbit per la feina, el seu primer dia el defineix. Quan va arribar a la ciutat, diumenge al matí, no va esperar a anar a l’oficina dilluns. Tot i ser diumenge, cap a pencar. I aquell diumenge va ser ell qui va despenjar el telèfon de l’oficina solitària, va parlar amb Richard Clarke i va coordinar, en el seu primer dia de feina, la captura de Ramzi Yousef.

Yousef era l’home que havia provat de fer caure les torres bessones el 1993 amb explosius dins un camió. Cercat durant dos anys, va ser capturat per O’Neill en el seu primer dia de feina, un diumenge festiu.

O’Neill –segons que expliquen fans seus dins l’FBI i la Casa Blanca– va entendre abans que ningú, i millor que ningú, qui era i el perill que representava la xarxa al-Qaida d’Ossama Bin Laden. Però tenia uns superiors buròcrates, i alguns de ben gelosos, que no veien el perill. I no feien gaire cas d’O’Neill fins que el 1998 al-Qaida va assassinar més de 200 persones, i ferir-ne més de mil, en dos atacs simultanis a les ambaixades dels EUA a Nairobi (Kenya) i Dar es Salam (Tanzània). Per primera vegada l’administració va començar a fer una mica de cas a O’Neill i les seves obsessions. Van començar a fer seguiments i a treure’n l’entrellat.

Però O’Neill era un vers massa lliure, una ment massa intel·ligent i un esperit massa vital per a encaixar dins la rigidesa de l’FBI. I molt menys per a col·laborar amb èxit amb la imprescindible CIA, que sempre es va negar a compartir informació vital amb ell, tot i que és el que li tocava. Les nits al bar Elaine de Nova York –una vida poc puritana– amb les múltiples amants i una intel·ligència superior a la dels caps van suscitar gelosia i tensions. I això, barrejat amb errors propis (com perdre documents secrets en maletins extraviats) i un caràcter potser massa directe i agressiu, va fer que l’home acabés marxant de l’FBI.

Se’n va anar mig frustrat per no haver aconseguit quedar-s’hi i guiar la guerra contra Bin Laden, i mig content per haver convençut, encara que fos tard, de l’existència del perill. La seva darrera setmana a l’FBI va ser l’última d’agost. I col·legues seus el recorden dient coses com: “Els tenim dins el país, van per nosaltres i ens la fotran. Ens la fotran de veritat.”

Aquell setembre ja no va anar a treballar a l’FBI. O’Neill començava una nova feina al sector privat, on cobraria molts més diners –cosa que li permetria de tornar els deutes d’una vida dissoluta– i on no tindria com a caps buròcrates que li tallessin les ales i no n’escoltessin les amenaces. La nova feina d’O’Neill era la de cap de seguretat del World Trade Center i la seva oficina era dins les torres bessones. I allà dins, poques hores després de començar la nova feina, O’Neill va morir. Era l’11 de setembre de 2001 i Bin Laden feia esfondrar les torres bessones, amb O’Neill dins.

Fa vint-i-cinc anys que John P. O’Neill va morir. Geni i figura que ha estat descrit a The Looming Tower (llibre i sèrie de TV del premi Pulitzer Lawrence Wright) o al documentari del canal ABC “The man who knew” (vídeo), i més. Persona que exemplifica, com poques, la necessitat que tenen les organitzacions d’escoltar aquella persona excèntrica, de maneres poc suaus i poc jeràrquiques, que et diu coses increïbles que acaben sent veritat. Descansin en pau tots ells, i la seva brillantor.