En Lluís i en Carles

Hi ha moments en què la justícia s’assembla a un passadís massa llarg, ple de portes tancades amb clau i que no acabes de recórrer mai. Continues creient-hi, però arriba un dia que ja no pots viure pendent del soroll d’un pany. Jo vaig arribar a aquell punt quan les opcions se m’havien acabat i vaig anar a parar a una habitació d’hotel, a un país desconegut per a mi, lluny de casa, sense saber què vindria després. Vaig enviar un missatge a la família per dir que ja havia arribat a lloc. Era un missatge breu, directe i simple, encara que al darrere hi havia una vida que s’havia quedat sense camins coneguts. No sabia en mans de qui ni de què havia anat a parar; només sabia que havia cremat les altres vies i que aquesta era l’última. Em van dir que vindrien a cercar-me. I van venir.

En Carles i en Lluís són dos noms que podrien ser molts. Ells també vivien l’exili, però van trobar la manera de fer-me lloc quan encara no hi havia gairebé res organitzat. Calia trobar espais, organitzar l’estratègia i resoldre totes aquelles petites urgències que no surten als discursos, però de les quals depèn que algú pugui passar una nit més. Menjàvem pizza asseguts a terra (alguns vestits amb americana), muntàvem llits on cabien i anàvem construint una logística amb més voluntat que mitjans. Érem una colla de formigues carregant un pes que ens venia gran. Hi havia desordre, és clar, i dies en què l’únic pla era resoldre el problema que teníem al davant. Però la casa començava precisament allà, no quan tot va estar a punt, sinó quan vam entendre que ningú no havia d’esperar que ho estigués per trobar-hi refugi i, sobretot, que ningú ens trauria les castanyes del foc.

Jo tenia vint-i-quatre anys i anava revolucionadíssim. Duia les conviccions a flor de pell, la ràbia molt a prop i aquella facilitat de voler arreglar el món fins i tot quan hauria convingut callar una estona. Sovint pensàvem coses oposades. Potser no devia ser fàcil compartir taula amb mi, però no em van fer pagar mai l’acollida amb una renúncia a les meves idees. La seva senzillesa em desconcertava: no semblava que tinguessin cap necessitat de donar lliçons. Els nostres vaixells eren de mides diferents, però sempre van mantenir una cosa semblant al respecte entre capitans. Es van convertir en la meva llar i en la tranquil·litat de saber que podia recórrer a algú si tot es torçava. En alguns moments gairebé van arribar a ser el més semblant a un pare.

Que estaven fets d’una altra pasta ho vaig poder veure també quan van arribar uns altres exiliats que necessitaven un refugi. Hi havia traves, decisions que s’allargaven i protocols que, en lloc d’ajudar a resoldre una urgència, de vegades la deixaven quieta damunt una taula. El seu entorn estava acostumat a la burocràcia i sovint s’hi refugiaven, però en Carles i en Lluís sempre miraven de trobar una sortida ràpida i concreta, encara que això volgués dir esquivar algun procediment que impedia de respondre a temps i que després els costava una esbroncada. Davant d’algú que no sabia on dormir, el primer que els preocupava era trobar-li un llit. Les explicacions podien venir després i era d’agrair que, entre nosaltres, hi hagués dos noms amb tant de pes i alhora tan humans disposts a encarar les urgències amb una mica de sang. Semblava que eren els únics que entenien que estàvem en guerra.

Jo hi havia arribat amb ben poca cosa, i de vegades tenia la sensació incòmoda de ser un problema per al relat d’alguns i, alhora, una oportunitat per als interessos d’uns altres. No sabria dir què buscava cadascú, només sé què se sent quan fins i tot la pròpia desgràcia sembla que tingui un preu. Amb en Carles i en Lluís, en canvi, no vaig haver de preguntar-me mai què esperaven treure de mi. No em van demanar que fos més dòcil, més útil ni més semblant a ells. Tampoc no em van fer sentir que els devia la persona que acabaria essent. Quan amb prou feines em quedava peix, no es van entretenir a comptar-lo, van procurar posar-me una canya a les mans i ensenyar-me a fer-la servir. Hi ha qui t’ajuda i després es passa la vida recordant-t’ho, com si t’hagués comprat una part de l’ànima. Ells no. Em van ajudar a posar-me dret, sense reclamar el dret de decidir cap on havia de caminar a partir d’aquell moment.

Al principi els mirava, sobretot, des del lloc de qui ha estat salvat d’una caiguda. Eren els noms que havien aparegut quan no sabia cap on tirar, una mena de far en un mar que no s’estava quiet. Però el temps fa una feina menys vistosa i més important: et deixa veure que el far també té esquerdes. En Carles i en Lluís m’havien sostingut de maneres diferents i cadascun tenia les seves ferides, pèrdues i contradiccions. No eren sempre forts, ni havien de ser-ho. A mesura que vaig conèixer més de prop les seves dificultats, van deixar de ser els personatges amb etiqueta i van esdevenir persones a qui estimava. Amb nom propi, amb silencis i amb unes pors no tan diferents de les pors a què jo mateix m’enfrontava.

No vull convertir aquestes ratlles en un judici polític, ni tampoc crec que sigui bo per a la salut del moviment. Sé que l’afecte pot fer-me mirar-los amb indulgència i no pretenc fer creure a ningú que les nostres diferències polítiques hagin desaparegut. Però tampoc no deixaré que una discrepància em tapi el que he vist: gent que ha viscut l’exili lluny de convertir-ho en una lluita personal, que ha mantingut les seves conviccions i que ha hagut de suportar l’escarni de sectors ben diversos. Els puc discutir idees i, alhora, reconèixer com han patit i tot el que han donat. Em sembla una manera més honesta de mirar-los que no pas reduir-los a una etiqueta que no ens acosta al nostre objectiu comú i, sobretot, que no s’ajusta a la realitat que he viscut personalment.

Entremig hem fet una vida. Aniversaris en què gairebé només ens teníem els uns als altres, Nadals de famílies petites i adoptades que acabaven fent-ne una de sola, victòries que celebràvem com podíem i derrotes que ens deixaven asseguts, sense gaire res a dir. Hem hagut d’enterrar les nostres mares des de la distància. Hi ha absències que ja serien prou dures de prop; l’exili hi afegeix la impotència de no poder ser on voldries quan la vida dels teus s’acaba. Cap viatge fet més tard no recupera aquell moment. Ens hem vist plorar i ens hem eixugat les llàgrimes els uns als altres, sense gaire consol per oferir-nos. No érem una família perquè tot ens anés bé. Ho érem perquè, fins i tot en aquelles hores en què no es podia arreglar res, no vam marxar del costat de l’altre.

‘Tornar’ és una paraula curta per a una cosa que no ho és gens. Els carrers continuen on eren, però els anys no esperen ningú i hi ha absències que ni tan sols el retorn aconsegueix d’escurçar. Jo encara penso en aquella habitació d’hotel, en el missatge que vaig enviar a la família i en aquell jove que no sabia gairebé res del que l’esperava. Em van dir que vindrien a cercar-me. I van venir. La vida ha continuat fent de les seves, ens ha pres coses que no pensàvem perdre i ens n’ha deixat unes altres que no hauríem imaginat tenir mai. Ara toca tornar a caminar per llocs que potser ja no reconeixem del tot, amb les mateixes ferides i uns quants anys més a l’esquena. No sé si hi ha cap manera de tornar allò que em van donar, ni crec que calgui convertir l’afecte en una qüestió de comptes. El mar continua essent el mateix, i no penso que puguem aturar les onades. Però si algun dia en Lluís i en Carles tornen a trobar-se davant d’una porta tancada, voldria que recordessin que n’hi ha una que poden obrir sense trucar.