Villena i el reflex no condicionat espanyol

Un reflex no condicionat és la reacció automàtica, podríem dir-ne natural, que tenim a causa d’un estímul. És un mecanisme innat, atès que sol produir respostes automàtiques, abans que la informació arribe al cervell, perquè prenguem una decisió sobre com actuar-hi: en contacte amb el foc, apartem instantàniament la mà. Ara, vivim en societat i, per tant, els nostres reflexos estan permanentment condicionats. Per exemple, la reacció natural a causa de les ganes d’orinar és eixa mateixa: orinar. Tanmateix, si som al teatre, ens esperarem al descans o, si no ens podem aguantar, ens alçarem a poc a poc del nostre lloc, intentant molestar el mínim possible. Però no ens passa pel cap, lògicament, orinar enmig del pati de butaques, per molt que aquesta siga la nostra reacció natural.

També es pot aplicar aquesta teoria psicològica amb una perspectiva política, i emprar-la per a analitzar com reacciona cada societat a un mateix estímul –o, més aïna, per a interpretar per què s’ha produït una resposta concreta o per a poder-la preveure. És clar que cal fer-ho amb prevencions, perquè les persones som éssers biològics, però els conjunts de persones no ho són. Els éssers humans estem condicionats –en un grau o en un altre– per la biologia, però les societats no: la biologia hi influeix, en el sentit que influeix el comportament de les persones que la componen, però no directament el conjunt.

Ara, això no impedeix que aquestes societats desenvolupen amb el temps uns aprenentatges compartits que faran que hi haja respostes molt més probables que unes altres. És a dir, podem dir que les societats articulades desenvoluparan reflexos no condicionats més probables –o molt més probables– que no uns altres, sense que, al contrari d’allò que passa en les persones, una reacció instintiva es puga determinar prèviament o, fins i tot, descartar. El nostre instint com a humans no ens impulsarà mai a agafar més fort encara un ferro roent; en canvi, socialment, seria improbable, però no impossible, que passàs això mateix en una situació que funcionàs com a correlat metafòric –de fet, si m’ho permeteu, podem identificar ara com ara moltes situacions així.

En relació amb això, per tant, podem parlar perfectament de reflexos no condicionats del sistema nacional espanyol, producte dels aprenentatges històrics d’aquest mateix sistema. Així ho vàrem veure perfectament durant la crisi de la covid-19. Una pandèmia –i més encara una com aquella– implica per a una societat un xoc en què tots els condicionats són anul·lats i la reacció és instintiva, si em permeteu la metàfora. La resposta no condicionada del sistema nacional espanyol va ser centralitzar tot el poder en un comandament únic i traure l’exèrcit als carrers i els militars a la televisió en horari de màxima audiència. I aquest fet ho explica tot.

Formalment, el sistema nacional espanyol actual és el dit “estat de les autonomies”, que es desenvolupa a partir de la constitució del 1978. Aquesta és la institucionalitat formal, com dic. Ara, la institucionalitat informal, la que es desenvolupa a partir de les pràctiques comunes i els aprenentatges històrics, és realment més important encara que no allò que diga la lletra de la legislació negre sobre blanc. Aquest estat de les autonomies, doncs, vota per províncies i qualsevol dirigent de l’aparell central –madrileny– d’un partit és jeràrquicament superior a un president autonòmic, que pot designar o destituir a plaer. La lletra d’aquesta arquitectura institucional diu, per exemple, que Carlos Mazón podia dimitir o podia ser destituït per una moció de censura victoriosa a les Corts; la lògica democràtica diu, d’una altra banda, que un partit en el govern, arran de l’evidència del rebuig que Mazón produïa en el poble que governava, s’hauria d’assegurar de fer-ne el recanvi per a no implosionar; a Espanya, per contra, va ser Núñez Feijóo, com a líder del PP, qui hi va dictar sentència, després de tot un any d’agonia i de calcular que era més nociu per a les expectatives espanyoles del seu partit mantenir Mazón al Palau de Manises que no desfer-se’n. La lletra de l’arquitectura institucional diu que les Corts són la representació del poble valencià. La pràctica real del sistema nacional espanyol fa que aquesta proclamació siga paper banyat.

Aquesta setmana ho hem tornat a comprovar amb un cas que trobe que és molt simptomàtic i del qual es pot traure molt de suc: el robatori del conegut com a Tresor de Villena, un conjunt de troballes de l’edat del bronze que estaven dipositades al museu municipal. Quan es va saber la notícia, una allau d’indignats –que no saben localitzar Villena en el mapa i menys encara sabien que aquesta col·lecció arqueològica existia– s’escandalitzaven per com era possible que aquest tresor fóra on era i passaven d’exclamar-se que tot açò amb Franco no passava a dir que tot açò a Madrid no passaria.

Efectivament: el problema és que les peces eren a Villena i no a Madrid, simplement, com va titular El Mundo en una peça que tant explica què és una violació flagrant del codi deontològic bàsic de la professió com defineix perfectament què s’entén per periodisme majoritàriament a Espanya: “Cuando todos los ayuntamientos quieren tener su ‘museíto’. Hay que superar de una vez los localismos.” Sublim. I amb una imatge destacada i un subtítol que assenyalaven amb el dit acusador, per si hi havia qui no ho havia captat a la primera: la Dama d’Elx que, és clar, és i ha de ser a Madrid. En l’interior, Borja Sémper, rostre pretesament modern i oberturista del PP, explica que “el patrimoni nacional d’alt valor ha d’estar centralitzat amb garanties” i els experts conclouen taxativament que “la Dama d’Elx és a Madrid per qüestions també d’estratègia”, però, això sí, ens permeten que, com a “turistes”, en puguem visitar les millors peces. Gràcies. A Elx, és clar, hi ha hagut polèmica, però el batlle, Pablo Ruz, fins i tot en campanya electoral va dir que la Dama havia de ser a Madrid. Spanien über alles.

Tenir-hi un debat racional en aquests termes és impossible, perquè no hi ha una base comuna sobre la qual debatre. Té igual, de fet, que, tot i que és clar que les mesures de seguretat del museu no eren les adequades (a la vista dels fets), precisament sembla que eren les que els experts asseguraven que només es podien donar a Madrid. Té igual, perquè la resposta que hi donaríem, amb els nostres valors contrahegemònics –és a dir, per què el Museu de Villena no disposava, en tot cas, del finançament estatal necessari, com sí que es garanteix als museus madrilenys–, no hi té punts d’intersecció. I té igual, més encara, que aquesta setmana precisament s’haja produït un robatori al Museu d’Arts Aplicades de Viena, un dels més importants del món, com també n’hi va haver un altre de ben escandalós no fa gaire al Museu del Louvre, perquè, al remat, què són Viena o París, comparades amb Madrid? Doncs això: cada pueblecito vol el seu museíto.

Al capdavall, hi ha una altra constatació ben interessant: hem sigut precisament els separatistas, els hispanófobos, els qui odiem el castellà i no considerem ciutadans –ni quasi humans– els castellanoparlants, tal com ells repeteixen dia sí i dia també als quatre vents en els seus mitjans de comunicació, els qui l’hem eixit a defensar i a posar-hi el coll, perquè trobem que té tota la lògica del món que Villena tinga el seu museu amb què gaudir i valorar el seu patrimoni, que, tot i que és de tots els valencians i de tota la humanitat –ells en diuen de tots els espanyols en tots dos casos–, ens representa perfectament a Villena, una ciutat, d’una altra banda, de més de trenta mil veïns i que articula una comarca i un espai urbà de relacions que dobla aquesta xifra. A ells no els val ni tan sols que Villena té una estació d’AVE a Madrid; nosaltres voldríem que, sobretot, tingués els trens de Rodalia dignes que no té (ni dignes ni indignes, de fet, perquè no hi arriben; ara com ara, només hi arriben els regionals).

Perquè, com la Dama d’Elx, la cultura a Espanya no té futur en allò que ells en diuen provincias. Atenció: no és que no en tinga la cultura expressada en una llengua diferent de la castellana, que això és més que evident; és que no en té tampoc la cultura sense cap precisió més. Fins i tot la cultura que ells poden fer passar per l’adreçador i apropiar-se no té futur, si no té com a destinació final Madrid. I això ve a demostrar una vegada més que el projecte nacional alternatiu valencià és beneficiós i útil per a tots els valencians, independentment de tots els prejudicis que hi vulguen abocar ells, perquè si no hi som nosaltres per a condicionar, almenys, els reflexos del sistema nacional espanyol, ja sabem què implica el seu funcionament normal. I, en aquest sentit, també podríem imaginar què implicaria no haver de perdre el temps i els esforços de condicionar cap altra bèstia –i, menys encara, de fracassar-hi quasi sempre, atès el desequilibri tan gran de forces–, sinó funcionar de manera normal i habitual amb els nostres valors.