Odei A.-Etxearte: “Una elit franquista de fora de Catalunya es va enriquir depredant el territori”

Odei A.-Etxearte (Santa Coloma de Gramenet, 1982) acaba de publicar Les segrestadores (la Segona Perifèria), una recerca apassionant sobre les dones que van lluitar perquè els barris on vivien tinguessin transport públic i els serveis que la majoria de gent té sense haver-los de reivindicar. La periodista ha aconseguit de documentar un centenar d’autobusos segrestats i explicar com aquests veïns van ser enganyats per especuladors sense escrúpols que van construir a dalt de la muntanya, en llocs intransitables, només per guanyar-hi més diners. I, tot plegat, amb mentides intencionades, com ara la senyalització falsa de parades d’autobús. Aquelles dones, lluitadores anònimes, van batallar de manera constant per tot allò que els era imprescindible. Obligar els autobusos a pujar a Can Franquesa o a les Oliveres va ser l’única opció que van tenir per a canviar la situació. Així i tot, en algun cas van trigar setze anys a aconseguir-ho.

Podeu comprar el llibre ‘Les segrestadores’ a la Botiga de VilaWeb

Fem l’entrevista a trossos. Una primera part a la redacció de VilaWeb i l’altra a Can Franquesa, per entendre més de prop aquella lluita contra la barbaritat especuladora del franquisme. Agafem el bus a la plaça de la Vila i anem fins al carrer de Menorca: prenem consciència, amb el trajecte, d’allò que devia representar pujar-hi i baixar-ne a peu, per a anar a treballar, per a anar a escola, per a fer-ho tot. Costa d’empassar. L’Odei s’atura a lliurar uns quants llibres a la gent que l’ha ajudada. Li somriuen mentre ella els explica coses. Agafen el llibre fortament. Ens deixen fer una fotografia de lluny. Ara no paren de passar autobusos, però es nota que el barri no és atès com caldria: l’ascensor que hi ha per a pujar el tram final està espatllat, ja fa temps; i l’escola va tancar i n’han fet un centre cívic, però és enxarxat per a evitar-hi despreniments. A aquesta hora del matí, gairebé no hi ha ningú.

Al llibre es parla de les segrestadores i feliçment es posa cara i nom a dues de les protagonistes, però també es parla de moltes coses més: de la lluita col·lectiva i també de la importància d’arrelar-se; de no negar la història a l’extraradi; de gent com Jaume-Patrici Sayrach, fundador de la revista Grama; de mestres i lluitadors com el pare de l’Odei, Jon Antxustegi-Etxearte, que van ser capaços de desafiar els envits que la seva època els imposava i girar-los en favor de la comunitat.

—Al llibre escriviu: “Alguns em deien que era la filla del Negro i jo només em sabia la filla del Jon.” D’on ve això?
—Això ve de quan jo tenia disset anys o divuit i vaig començar a fer periodisme local a  Santa Coloma, i anava preguntant sobre coses dels barris. La gent em deia: “Ah! Ets la filla del Negro.” I jo pensava: “El Negro?” Llavors és quan vaig descobrir que el meu pare havia militat en un partit polític, clandestí en el seu moment, el Moviment Comunista, i que el Negro era el seu nom de guerra i que li deien així perquè era bru, com jo. Tothom el coneixia amb aquest nom. Després, ell va ser mestre de moltes escoles públiques de Santa Coloma: llavors sí que era en Jon. La meva mare també m’ho deia: quan va conèixer el meu pare era el Negro.

—El vostre pare us ha marcat molt?
—Em va marcar pensar que l’elecció que havia fet el meu pare d’anar a Santa Coloma tenia una arrel més profunda. Abans, quan la gent em preguntava per què tenia un cognom basc, els responia que el meu pare va venir a estudiar aquí i hi va conèixer la meva mare i s’hi va quedar. I això és veritat, però és només una part de la història. En realitat, el meu pare va anar a Santa Coloma perquè era un nucli on hi havia molts obrers. Aleshores, molts partits comunistes hi enviaven gent a proletaritzar-se, o sigui, a viure com els obrers, encara que tinguessin estudis. I després vaig anar veient que això ho havia fet molta gent.

—Entre més coses, us va proposar de fer el treball de recerca sobre la mítica revista Grama i això va fer que acabéssiu dirigint el projecte Fòrum-Grama, que era com una recuperació de l’antiga revista.
—Segurament, si no m’ho hagués dit ell no hauria arribat mai a fer moltes coses que he fet. Sí, anava a la Biblioteca Central, que és al centre de Santa Coloma, i hi vaig passar hores i hores, durant tot un estiu i encara molts mesos més, llegint aquesta revista. I hi vaig descobrir un món que em va fascinar.

—En quin sentit?
—Em semblava increïble que el lloc on vivia hagués estat d’aquesta altra manera. I no feia tants anys, en realitat. Com s’havia transformat. Això em va fer prendre consciència que aquí els veïns s’han guanyat tot allò que tenen. Cada plaça, cada mercat, cada biblioteca, cada centre social, cada CAP té una història al darrere. La gent, aquí, ha lluitat pràcticament per tot. Vaig entendre que això havia estat així i que era important de preservar-ho.

—I això us impulsa?
—D’aleshores ençà he tingut com aquesta fixació d’intentar d’explicar aquestes històries dels moviments urbans que ens defineixen i resten oblidades. També crec que són molt singulars amb relació a uns altres llocs de l’àrea metropolitana: en concret, Santa Coloma era un nucli molt batallador.

—Al llibre expliqueu com era Santa Coloma al principi del segle XX i feu servir, entre més coses, les paraules de Sagarra, que passava els estius a la Torre Balldovina.
—En Sagarra, a les seves memòries tan fantàstiques, en parla de quan era petit. Fer-hi referència era una manera d’explicar aquest canvi brutal. Buscant als diaris també vaig trobar que s’hi anunciaven les maduixes de Santa Coloma pel prestigi que tenien. Em va semblar que era bonic recordar-ho i mostrar el contrast: en molt pocs anys, tot això va quedar absolutament trinxat. En menys de cinquanta anys es va transformar tot d’una manera brutal i això també va impactar molt en la gent antiga del poble, ells també hi eren i a vegades ens n’hem oblidat. Hi ha generacions que van veure com el seu espai de vida s’havia degradat d’una manera molt notable. I això havia canviat la manera de viure…

—L’adjectiu brutal defineix què va passar?
—Ho defineix molt. A vegades hi ha molta confusió sobre què va passar i com va passar, i és important que se sàpiga. Moltes d’aquestes operacions d’especulació, com en el cas dels pisos de Can Franquesa, van ser promogudes per l’elit del franquisme. O sigui, eren gent de fora de Catalunya que es va fer rica depredant el nostre territori. Al final es van construir pisos a la muntanya perquè era un terreny forestal. Van acusar Alejandro Rodríguez de Valcárcel (falangista, que entre més càrrecs va ser president de les corts franquistes espanyoles) d’haver-los comprat mitjançant un procurador, Agustín González Mozo, un home molt ben relacionat que feia negocis immobiliaris a tot l’estat i que l’any 1979 era un dels més rics d’Espanya. Al cap de pocs anys, es van requalificar els terrenys, van passar a ser edificables i l’ajuntament franquista hi va construir pisos de protecció oficial per mitjà del Patronato Municipal de la Vivienda. Així és com es fan aquests blocs espectaculars de pisos, a dalt de la muntanya, sense haver-hi transport públic per a arribar-hi.

—Hi havia terreny més avall?
—En realitat, no hi havia cap necessitat de fer-los allà dalt perquè hi havia lloc per a construir a la part plana de la ciutat. Construir allà dalt no tenia cap sentit urbanístic. Van fer un pla parcial de requalificació i tot va ser una maniobra especulativa. Em semblava important parlar d’això. Moltes vegades havia estat la gent de fora, de l’elit franquista, qui es va aprofitar tant de les onades migratòries com del mateix territori, sense gens de respecte per tot allò que significaven els boscs o els terrenys, per a fer un gran negoci. Van ser a punt d’urbanitzar Can Zam.

—Van enganyar deliberadament la gent, quan van fer els pisos allà dalt, sense cap servei ni transport per a anar-hi?
—Sí, els van enganyar per enriquir-se, perquè no hi havia cap més raó per a construir aquells pisos allà dalt. Molta gent hi va anar enganyada: els deien que no es preocupessin perquè aviat hi hauria bus. Mira si era un engany, que van posar els pals de les parades dels busos perquè es creguessin que aviat n’hi hauria. I fins al cap d’uns quants mesos no va entrar en servei el primer autobús que, a més, no arribava a dalt de tot i a la nit no circulava.

—Tampoc no hi havia escoles, ni res…
—No hi havia cap servei: ni escoles, ni centres de salut ni… I llavors la gent es va trobar allà, d’un dia per l’altre, i no tenia res. I per a anar al metro o comprar calia caminar moltíssim. Les condicions físiques per a viure allà eren molt complicades. Ara no tant, perquè hi ha moltes línies d’autobús, tot és més fàcil, escales automàtiques. I, malgrat això, quan hi vas t’adones que, encara, Déu-n’hi-do el temps de desplaçament que significa haver d’anar, per exemple, d’aquí a Barcelona cada dia!

—La vostra lluita és contra l’oblit, contra la desaparició de la història de la perifèria?
—Quan vaig començar a mirar això dels segrests d’autobusos, en realitat ho vaig fer perquè feia molts anys que tenia coneixement d’aquestes dones que van segrestar un autobús l’any 1973, però se’n sabia molt poca cosa. Mira si era poca cosa, que es podia resumir en una frase: un dia van segrestar un autobús i el van fer pujar fins a dalt de tot de Can Franquesa, que era el carrer de Menorca. Llavors, quan vaig començar a investigar més el cas d’aquestes dones, em vaig adonar que no sols hi havia hagut un segrest, sinó que n’hi havia hagut molts més.

—No s’havia investigat abans?
—No, eren coses que havien passat i que, per raons diverses, havien quedat gairebé oblidades.

—Per què?
—Primer, perquè la gent no era conscient que feia història i canviava el rumb de la seva vida, de la ciutat i dels barris. Segon, perquè moltes vegades això passava en barris aïllats i pràcticament no sortia a la premsa, no se sabia. Fins i tot la gent de Santa Coloma em deia: “Però, vols dir que això dóna per a un llibre?” Com dient-me que hi va haver molt pocs segrests. A mesura que anava entrant en la recerca, em vaig adonar que n’hi havia moltíssims. I pensava: “Com és possible que això hagi passat inadvertit fins ara, que hagin hagut de passar cinquanta anys perquè en fóssim conscients?” Em vaig sorprendre a mi mateixa, perquè sí que hi havia moltes altres lluites socials que s’havien explicat i investigat, però aquest tema no.

—Quan va ser la primera vegada que en vau sentir parlar?
—Doncs en aquella època que feia el treball de recerca. Hi ha un llibre emblemàtic de Marcelo López Ródenas, publicat els anys 80, que es diu Historia social de la Santa Coloma moderna, que era com un compendi de totes les lluites. I allà hi ha algunes línies sobre aquest segrest. Ho tenia sempre al cap. Quan s’acostava el cinquantenari d’aquell segrest concret vaig pensar que en faria un reportatge i vaig començar a investigar.

—Les segrestadores fins ara havien estat dones anònimes?
—La majoria són dones i això segurament també va contribuir que al final quedessin en l’anonimat i no se’n sabés gairebé res. Tots els barris tenen dirigents emblemàtics i se’n saben els noms i en algun lloc han quedat escrits i tot. Aquestes dones havien desaparegut del mapa, no se’n sabia pràcticament res. Aquest silenci té a veure amb el fet que fossin dones i amb el fet que no militaven en cap partit polític. La seva herència política va restar dins les famílies o al barri i no va sortir més enllà, es va acabar perdent. Moltes vegades, aquestes històries les acaben explicant persones que d’alguna manera se’n senten hereves pel vincle que sigui. Jo no sóc d’aquests barris, però sento que tot això forma part de la història col·lectiva de la meva gent. I llavors hi vaig entrar per aquest interès.

—El film El 47 mitifica sobretot un personatge i, en canvi, al vostre llibre n’hi ha molts.
—De segrests de combois, o sigui, vehicles, n’hi ha un centenar. De tongades de segrests, una quinzena. Algunes vegades hi ha segrests que duren tres dies seguits, continuats. O hi ha un moment en què els veïns de Can Franquesa, l’any 1979, tenen durant deu dies tres autobusos segrestats autogestionats. A vegades cometien un segrest i com que no els feien cas, al cap de quinze dies hi tornaven. I moltes vegades no se segrestava un sol autobús, segrestaven tots els de la línia: tres o quatre, els que fossin.

—Dieu que van trigar setze anys a tenir una situació mínimament raonable per a poder desplaçar-se i viure.
—L’autobús que demanaven les dones sí, va trigar setze anys a arribar al seu carrer. Són molts anys. Molt de mica en mica van anar aconseguint coses: per exemple, que l’autobús els portés al metro de Torras i Bages l’any 1977. Les Oliveres ho van aconseguir el 1973. Però com que aquests pisos a dalt de tot del carrer de Menorca eren gairebé al cim de la muntanya i la carretera era molt dolenta, deien que l’autobús no hi podia accedir sobretot a causa d’un revolt. Al final, el 1989, van fer una intervenció peculiar al carrer, amb uns semàfors de blocatge, perquè l’autobús hi pogués entrar i sortir-ne. Més tard, sí que van eixamplar un revolt de la carretera perquè el bus hi pogués circular amb normalitat. Viure allà era molt difícil i durant molt de temps les dones de Can Franquesa, de les Oliveres i de més barris no van ser una prioritat per a ningú.

—Al film sembla com si els segrests d’autobús fossin esporàdics. En canvi, el vostre llibre documenta que n’hi va haver molts durant molts anys.
—Van estar molt de temps cometent segrests d’autobusos. Va ser una lluita contínua. Van començar al principi dels 70, però a la dècada dels 80 encara n’hi havia perquè la situació no s’arreglava. I tinc la sensació que n’hi va haver molts més, que no han sortit enlloc. Això sí, quan mires les poques fotografies que n’hi ha, veus que eren segrests amb molta alegria. La gent hi surt contenta, que és com curiós, perquè s’exposaven a la repressió.

—Hi havia complicitat amb els conductors?
—A vegades els conductors ho sabien i hi havia una conxorxa, i unes altres vegades no ho sabien fins que s’hi trobaven, però ja n’havien sentit parlar i llavors els ajudaven. Hi havia com una aliança de gent humil, que sabia que vivia situacions injustes. D’alguna manera, els conductors normalment també hi col·laboraven, vigilant de no perdre la feina i que no rebessin represàlies de la companyia de transports.

—Quants anys heu estat escrivint el llibre?
—L’he anat fent, però amb més dedicació tres anys i mig. La clau de volta de tot va ser quan vaig trobar l’Associació de Col·leccionistes d’Empleats del Metro i Autobusos, que tenen un arxiu molt espectacular i fet, bàsicament, a partir de la recuperació dels materials que llençaven les cotxeres quan les tancaven. Són gent voluntària i tenen els llibres de registre on s’apuntaven les incidències dels autobusos, diàries. I, és clar, hi surten molts dels segrests. I això m’ha permès de contrastar-ho, posar-hi dates, hores…

—Us va sorprendre que hi hagués hagut tants segrests?
—Sí, n’hi havia molts més que no m’esperava. Poder-ho recuperar a través d’aquesta gent enamorada dels autobusos i el metro, tots voluntaris, ha estat bonic, perquè al capdavall ells també lluiten contra l’oblit d’un altre vessant. També he d’agrair l’ajut dels veïns, gent que ha guardat arxius personals, fulls volants, butlletins, reculls de premsa. M’han ajudat molt perquè moltes vegades les institucions no s’han preocupat de mantenir-ho.

—A l’hora de cercar la documentació, us vau trobar una bona sorpresa quan vau saber que molts expedients es llençaven. Sort que al final en vau trobar un de clau per a la vostra investigació, que us va ajudar a identificar les dues segrestadores del 1973 de Can Franquesa.
—Va ser una sort veure que aquell expedient no l’havien llençat. Si l’haguessin llençat, no hauria trobat mai aquestes dones, no hauria sabut qui eren, hauria estat impossible. Ara podem conèixer Rosa Escribano i Casimira Fuertes, les dues dones que van ser multades per haver segrestat aquell autobús. Quan vaig trobar la filla de la Casimira, saps què em va dir?

—…
—Home, ja era hora que algú em preguntés per això. Ningú no ho havia fet mai, i això que la seva mare va segrestar autobusos durant moltíssims anys. Va ser molt bonic poder recuperar com a mínim una part de la seva memòria. Van fer una cosa molt positiva per a la comunitat. La Casimira, en el segrest del 1973, tenia cinquanta anys i era una dona que, com moltes més de Can Franquesa, cuidava els fills, era mestressa de casa, feia feines que no són reconegudes pel sistema. Eren dones que netejaven cases o fàbriques, que cosien…

—Hi ha un moment que dieu: “Som la massa que uns altres pasten sense que ens n’adonem…”
—Sí, a vegades ens pensem que som lliures perquè prenem decisions, però sovint hi ha gent que les pren per nosaltres i et trobes allà sense més ni més, sense gaire marge. Això els va passar a aquests veïns: de sobte, es van trobar enmig de la muntanya i havien de viure-hi sense condicions. De tot plegat, m’agrada destacar la relació que es va establir entre els veïns, aquesta idea de comunitat que es veu molt a les fotografies que han quedat dels segrests. Malgrat totes les dificultats que tenien, no s’hi van conformar mai i van continuar lluitant. Tot allò que va passar és un intangible que ha quedat i que m’agradaria que nosaltres també poguéssim tenir com a referent. A vegades és difícil, perquè ara tots nosaltres vivim molt aïllats, no ens relacionem amb els veïns, i això és el contrari d’allò que passava allà.

—Al llibre parleu d’aquell episodi famós en què Jordi Pujol va visitar Can Franquesa i va ser apedregat.
—N’he volgut parlar perquè crec que és l’únic fet pel qual es coneix el barri de Can Franquesa en l’imaginari col·lectiu de Catalunya: com si apedregar el cotxe de Jordi Pujol fos l’única cosa que hi ha passat. Ell, a les seves memòries, en parla com un fet positiu perquè considera que havia defensat l’autoritat de la Generalitat institucionalment.

—Vós hi afegiu un altre punt de vista interessant: ningú no els va escoltar.
—Al llibre he posat l’incident amb Jordi Pujol perquè, d’alguna manera, sense voler-ho segurament, ell va contribuir a presentar-los com uns salvatges i analfabets. És evident que no s’han de trencar vidres ni s’ha de tirar terra a ningú, però, és clar, quan hi ha un col·lectiu que intenta sortir-se’n cada dia i ha de lluitar contínuament per coses bàsiques que en uns altres llocs tenen del primer dia… Era gent que havia après que només amb la lluita contínua i a vegades radical podia aconseguir coses bàsiques que no tenia i ningú no els feia cas. Pujol va baixar del cotxe, els va renyar i després se’n va anar. Va dir que, amb gent com ells, el màxim que es podia fer era no detenir-los. Però ningú no va escoltar què demanaven, i això que en aquell moment encara no arribava l’autobús al carrer de Menorca. Feia quinze anys que el reclamaven i encara no el tenien.

—Feu referència a uns quants escriptors: Màrius Sampere, Josep Sol i també Josep Maria de Sagarra.
—Perquè són escriptors que havien convertit aquests mateixos llocs en espais literaris i m’ajudaven a explicar la història amb tota la complexitat que té, sobretot el pas traumàtic de poble a suburbi per als catalans que hi vivien. A més, també passa que costa molt que sorgeixin i siguin escoltats els autors que parlen de llocs perifèrics.

—En aquest llibre escriviu en primera persona. Jo, que us conec com a periodista, sé que sou molt discreta i molt austera: si heu triat aquest format deu ser per alguna raó.
—Hi vaig rumiar molt i vaig prendre la decisió de fer-ho així perquè em semblava que la meva història personal podia estar al servei de la història col·lectiva i ajudar a explicar-la millor. Va ser una decisió que em va costar per aquest pudor que tinc sempre de posar-me al davant de les coses, però vaig entendre que era la millor manera.

—Per mi, aquest punt personal enriqueix i dóna matisos a la història.
—A tots ens passa que som d’un lloc, i el fet de ser d’un lloc t’acaba definint per a bé o per a mal, i jo volia que fos per a bé. M’he quedat amb les parts bones d’això i crec que és important viure arrelat, saber que formes part d’una comunitat que ve d’abans i que continuarà. Hi ha qui es pensa que el món comença i acaba en ell mateix, com si no forméssim part d’un col·lectiu, d’una comunitat, d’una tradició. Jo m’he sentit part d’un col·lectiu i he volgut exercir com a tal reivindicant-ne la memòria.

—I no heu abandonat Santa Coloma?
—Me’n vaig anar un temps, però després hi he tornat. Hi ha gent que té idees prefixades sobre aquests barris, molt equivocades. Els és més fàcil de posar una etiqueta que no pas entrar a veure què hi ha realment.