Al·lèrgiques al Pol·len: “Un grup de sis paies encara incomoda”

Al·lèrgiques al Pol·len publiquen un nou àlbum: No t’ho desitjo mai, un disc amb una sonoritat més crua i fosca que parteix de l’energia del directe per explorar les contradiccions de les relacions i les ruptures sense renunciar a l’humor, la ràbia i la ironia que les caracteritzen. Amb un so més pròxim a l’indie-rock, amplien el seu univers musical i converteixen les peripècies sentimentals en matèria primera per a les cançons.

El grup va debutar el 2020 amb De cero. Un any després van publicar De sobretaula; el 2023, Cants, crits i baralles; i el 2024, Al·larma. La seva trajectòria ha rebut el reconeixement del públic: el 2025 van obtenir cinc nominacions als premis Enderrock, entre les quals les de millor artista de l’any i millor disc de pop-rock per Al·larma.

En aquesta entrevista conversem amb les tres compositores del grup (Maria Riba, teclat i direcció artística; Marina Rico Querol, veu principal i guitarra; i Joana Subirats, segona veu i guitarra) sobre el procés creatiu d’aquest nou disc, el masclisme dins la indústria, la ironia com a forma d’expressió i la necessitat que sigui la indústria qui s’adapti a les artistes, i no al revés.

—Presenteu No t’ho desitjo mai. Què és el que no desitgeu?
—Joana Subirats [J.S.]: El sentiment quan passes per un moment complicat per culpa d’una persona.
—Marina Rico Querol [M.R.Q.]: Aquest és el sentiment general del disc. És un disc fosc que parla de coses fosques, però també en parla des de la tranquil·litat de dir: “Això no ho desitgem a ningú.” Quan escoltes el disc sencer, saps molt bé a què ens referim.

—Les ruptures travessen bona part del disc, però les expliqueu des d’una mirada allunyada del desamor adolescent venjatiu i rabiós. Ha canviat la vostra manera de viure i d’explicar les ruptures?
—Maria Riba [M.R.]: Sí. Les nostres ruptures personals han canviat molt al llarg dels anys i també n’hem après. En teoria, cada ruptura hauria de ser millor que l’anterior, perquè has après coses i saps afrontar-la d’una altra manera. Es tracta d’assumir que una relació s’ha acabat o que s’ha trencat d’alguna manera i mirar d’afrontar-la amb maduresa, sense la impulsivitat més pròpia de l’adolescència. Hem tingut moments d’estar molt enfadades, evidentment, però, quan ho mires amb perspectiva, no li desitges mai mal a l’altra persona.

—A “Diagonal” construïu una mena de mapa emocional de Barcelona. Què volíeu explicar amb aquesta cançó?
—[M.R.Q.]: Ens agrada molt perquè és la primera cançó del disc després de la introducció. Les estrofes tenen una sonoritat més continguda que acompanya una de les cares de la ruptura: la sensació que estàs bé i tot allò que guanyes quan deixes una relació. Però, a les tornades, la sonoritat canvia completament, es torna més aguda i hi apareixen molts més elements. És l’altra cara: de cop i volta, trobes a faltar aquella persona. Ens interessava mostrar aquesta dualitat.
—[M.R.]: La cançó també parla d’una cosa molt humana: associem els llocs a les persones que ens han acompanyat en diferents moments de la vida. Quan ho deixes amb algú, tens un mapa mental de Barcelona i vas pensant que, si passes per un carrer, potser te’l trobaràs; que aquell restaurant et farà recordar un moment concret; o que hi ha una plaça, una cantonada o una parada de metro per on et costa tornar a passar. També ens agradava el títol perquè la Diagonal travessa bona part de Barcelona: és com si la ruptura dividís la ciutat entre els llocs on pots anar i aquells on encara et costa tornar.

—Mirant el disc en perspectiva, us heu adonat que parleu de les emocions des d’un lloc diferent del dels treballs anteriors?
—[M.R.Q.]: Sí. No n’érem tan conscients mentre componíem, però, quan vam tenir el disc acabat i el vam poder mirar en conjunt, ens vam adonar que les emocions potser eren les mateixes de sempre, però que les expressàvem des d’un lloc molt diferent. Ara ens hem adonat que ja no vivim les coses com fa tres anys, quan vam escriure l’anterior disc. Les vivim des d’una mirada més madura. Això també pot fer que les cançons interpel·lin el públic d’una altra manera. Ens sembla interessant que la música pugui créixer amb nosaltres.

—En les cançons sobre el desamor hi ha una contenció que us allunya del sentimentalisme més evident. És que us fa por ser cursis?
—[M.R.Q.]: No ens agrada gens ser cursis! Som persones afectuoses, cadascuna a la seva manera, però crec que no ens sortiria mai fer una cançó completament cursi. De fet, ens costa bastant fer cançons d’amor boniques sense que hi aparegui algun punt d’ironia. La ironia ens fa sentir còmodes. Si diem alguna cosa amb ironia, no ens mostrem del tot, no som completament transparents. Amb el realisme absolut no acabem de sentir-nos tan còmodes. Les lletres són contingudes i no sempre som directes, però hi ha moments en què aconseguim dir coses que potser individualment ens costaria molt més d’expressar.
—[J.S.]: És el cas de “Sofà”, per exemple, una cançó que aborda el desig sexual des d’un lloc poc romàntic. Per nosaltres, és un tema innovador, perquè no és gaire habitual veure les dones parlant del desig d’aquesta manera.

—Quan parleu del desig sexual femení, també us trobeu amb el pudor imposat pel masclisme?
—[M.R.Q.]: Sí. Per molt que nosaltres siguem d’una manera i vulguem mostrar-nos tal com som, sempre trobem barreres i ens preocupa, fins a cert punt, la mirada externa, que sovint és una mirada masculina. Quan componíem “Sofà”, per exemple, va ser un tema de conversa. Miràvem de trobar el límit entre allò amb què ens sentíem còmodes i les ganes de trencar la barrera d’haver-nos de mostrar sempre correctes. Som sis ties i sembla que sempre hàgim d’anar amb compte amb què fem i què diem, perquè hi ha el temor que ens jutgin. També ho reivindiquem als directes, quan fem el que ens surt de manera espontània. Som conscients que hi ha coses que fem al directe que poden incomodar, com tocar-nos les tetes, però és el que busquem. Ens sentim més còmodes incomodant.

—Aquesta incomoditat també apareix quan us relacioneu amb programadors, productors o periodistes, tal com expliqueu a “PPP”?
—[J.S.]: Sí. Un grup de sis ties continua incomodant. És fort. Fora del nostre entorn i de la gent que ja ens coneix, continua havent-hi una sorpresa al començament quan ens veuen sobre l’escenari. Però el problema és que, de vegades, la gent es queda amb aquesta primera impressió i no va més enllà. Ens ha passat amb periodistes i programadors. Hi ha qui veu que som sis dones que fem música i considera que ja ho sap tot sobre nosaltres. No s’atura a escoltar què fem realment ni què expliquen les cançons. En canvi, davant un grup d’homes potser hi ha més predisposició a escoltar la música abans de quedar-se amb el fet que siguin homes.
—[M.R.]: Això es reflecteix en les preguntes que ens fan: si som amigues, com ens vam conèixer o si incorporaríem un noi al grup. Volem parlar de la nostra música, no d’això! Que a algú li sorprengui que siguem sis dones tocant és el seu problema. Per nosaltres, és la cosa més normal del món.

—A “PPP” incorporeu fragments d’entrevistes reals que evidencien aquest masclisme.
—[J.S.]: Això va sorgir sobretot després d’haver omplert la sala Apolo, perquè teníem la sensació que havíem fet una feina molt intensa i que el projecte havia funcionat molt bé en alguns aspectes, però alhora que no havíem aconseguit convèncer el sector ni havíem arribat a la gent de la manera que volíem. Ens va desanimar molt. Quan vam començar a treballar en aquest disc, ens va sortir de manera molt natural la idea de no quedar-nos tota aquella ràbia i aquella tristesa dins. No volíem que fos una cosa que haguéssim de carregar nosaltres o que acabés produint conflictes interns. Volíem que la gent sabés què ens passava. Per això vam decidir de posar-hi fragments d’entrevistes i de situacions que teníem molt presents. És una manera de mostrar, en un minut, una cosa que vivim de manera continuada. Pot semblar anecdòtica si no t’hi has trobat mai, però és una reiteració diària, i, si no ho vius, costa d’entendre fins a quin punt desgasta.

—Quan responeu a aquestes situacions, també us trobeu amb el retret que sou antipàtiques, exagerades o que sempre esteu enfadades?
—[M.R.Q.]: Sí, és una roda. Quan et van punxant i finalment respons, perquè no et vols quedar callada, et desacrediten dient que ets una exagerada, una pesada o una antipàtica.
—[J.S.]: Durant aquests anys hem estat molt enfadades, perquè és una situació que arrosseguem d’ençà del començament. Però també hem après a distingir les coses. Podem ser antipàtiques quan ens trobem davant una situació concreta que ens molesta, però això no vol dir que aquesta actitud ens defineixi com a grup ni que sigui la manera com ens relacionem amb el nostre públic.
—[M.R.Q.]: Aquest darrer any hi ha hagut un punt d’inflexió. Hem decidit de convertir aquesta ràbia en material creatiu, fer-ne una cançó i riure’ns de les situacions que ens han fet enfadar. Si el que cerquen és provocar-nos, nosaltres ho convertim en música. Després tornem a centrar-nos en allò que ens interessa: tocar, passar-nos-ho bé a l’escenari i connectar amb la gent.

—De No t’ho desitjo mai es diu que és un nou disc amb un nou so d’Al·lèrgiques al Pol·len, però tinc la sensació que mai heu acabat d’estancar-vos en cap so concret, que sempre heu anat evolucionant i experimentant molt. És una cosa que cerqueu?
—[J.S.]: Hi ha unes quantes explicacions de per què ens passa això. Una és que mai no ens agrada el que fem i sempre volem fer alguna cosa que ens agradi més. Una altra és que ens motiva molt fer qualsevol cosa nova que sigui un repte. I una altra és que els nostres gustos canvien i, per tant, la nostra música també. És una barreja de tot plegat.
—[M.R.Q.]: Amb això que ens comentaves sobre el fet que cada disc té un so nou… És veritat. I em pregunto per què en aquest cas fem tant d’èmfasi en aquest nou so. Tinc la sensació que en aquest disc ho remarquem molt més que en els altres, com si ens haguéssim d’excusar d’alguna cosa quan, en realitat, estem molt orgulloses del que fem i ho fem molt segures.
—[M.R.]: Amb Al·larma ja s’entreveia aquest estil indie-rock, i ara, amb No t’ho desitjo mai, el que hem fet és madurar aquest so. En uns altres discs barrejàvem molts gèneres, i aquest és molt homogeni, tens molt clar quin gènere musical és.

—Sou sis membres al grup i tres compositores. Compartiu referents? Com us poseu d’acord per saber com voleu sonar?
—[M.R.]: Ens obliguem les unes a les altres.
—[M.R.Q.]: Hi ha un gruix de grups que compartim, i això és importantíssim, perquè crec que ha de ser impossible d’interpretar un estil musical que no t’agrada. No seria real. Ara, més enllà d’això, cadascuna escolta un estil propi que potser no té res a veure amb Al·lèrgiques.
—[J.S.]: De fet, Al·lèrgiques som la part comuna de totes.
—[M.R.Q.]: El que fa que Al·lèrgiques sigui Al·lèrgiques és que totes tenim personalitats molt diferents. Si totes fóssim iguals, seria molt avorrit.
—[J.S.]: A més, el fet de compondre nosaltres tres juntes produeix unes tensions molt enriquidores, perquè cadascuna té un món interior molt diferent. I això fa que les cançons siguin millors i més honestes, perquè ens han d’agradar a totes tres.
—[M.R.]: Sempre hi ha dubtes, però també es tracta de confiar en el criteri i el gust de les altres. Ens admirem molt.

—Suposo que això també fa que el grup sigui més horitzontal?
—[M.R.Q.]: Sí, això és important: som sis, i mai hem volgut que cap de les sis tingui un paper més important que una altra.
—[M. R.]: No som un bandautor, un cantautor amb la seva banda. Som un grup de sis integrants.
—[M.R.Q.]: Si en faltés una, ja no seríem Al·lèrgiques al Pol·len.

—Tinc la sensació que us heu emmirallat en molts referents de fora. És que aquí no es fa tant, aquesta mena de música?
—[J.S.]: Es fa, i es fa molt. De fet, també ens hem volgut emmirallar en grups com Power Burkas, Rombo, Remei de Ca la Fresca… Però també és veritat que ens hem obert a una mirada més internacional i jo, personalment, he descobert molta música anglesa que desconeixia. Els nostres referents han anat més enllà, i també hem anat a cercar qui eren els referents dels nostres referents. Hem entrat en camins que no coneixíem.
—[M.R.Q.]: Hem escoltat molta música per fer aquest disc. Ha estat molt divertit compartir el que escoltàvem i fer-nos la idea de com volíem que sonés el disc.
—[M. R.]: Tothom té molt clar què és el mainstream català, però si comences a rascar el foradet de l’indie-rock s’obre un món immens. Potser molta gent de Catalunya, per com funciona la indústria, la ràdio, els altaveus, etcètera, no ho saben i sembla que no hi hagi gaire cosa, però hi ha un món enorme amb projectes increïbles fora del mainstream.

—I, en aquest sentit, és fàcil de treballar-hi i relacionar-s’hi? De tenir-hi contacte, de poder treballar conjuntament, etcètera?
—[J.S.]: Més que preguntar: “Ei, vosaltres això com ho feu?”, ens vam trobar que amb Al·larma, el disc anterior, vam poder treballar amb molts productors diferents i vam fer moltes col·laboracions. I això ens va fer descobrir moltes maneres de treballar i impregnar-nos de noves energies. Ens trobem en un moment en què tots els grups ens portem molt bé entre nosaltres, compartim molta música… El fet que la Ludwig Band ho estigui petant, per exemple, fa que gent que abans potser solament escoltava música urbana en català ara escolti una altra mena de música. I, per tant, qui escolta la Ludwig pugui acabar escoltant Al·lèrgiques, Remei de Ca la Fresca… Ens retroalimentem entre nosaltres.

—El fet que s’hagi desinflat la bombolla de l’anomenada “banda del pati” ha estat beneficiós?
—[J.S.]: El que passa és que Catalunya és molt petita i és fàcil que una cosa que ho peta acabi eclipsant tota la resta. Quan hi va haver el boom de la banda del pati, de cop i volta es necessitaven concerts amb molta base, no es posava tant en valor la música en directe, etcètera. Ara, en canvi, tinc la sensació que el públic té més ganes de realitat: de veure gent tocant sobre l’escenari.
—[M. R.]: També val a dir que, com que la mal anomenada “banda del pati” ha parat de fer música, ens ha donat a la resta l’oportunitat de sonar a la ràdio. Som molt curts de mires pel que fa al funcionament de la difusió musical. Sempre sonen els quatre de sempre, però de gent fent música a Catalunya en català, n’hi ha moltíssima.

—D’ençà que vau començar, ara fa set anys, pràcticament heu tret un disc per any. Com ha canviat la vostra relació, el vostre compromís, amb el sector?
—[M.R.Q.]: Vam començar sense saber gaire què fèiem i en un moment en què la indústria era molt diferent de la d’ara. Ara estem en una altra posició, som més grans, estem més segures del que fem i confiem molt en el nostre projecte. Som conscients de la importància del públic i del fet que escoltin les nostres cançons, però ja no ens importa tant. Hem deixat de mirar quina és la resposta a la música que fem. Fem les coses que volem i de la manera més sincera, que és quan realment les coses arriben al públic. En aquest disc ens mostrem cent per cent tal com som. Volem cridar? Doncs cridem. Si hi ha algú que li agrada, fantàstic. Si no, doncs ens és igual, perquè a nosaltres sí que ens agrada el que fem.
—[M. R.]: Que la indústria s’adapti a nosaltres i no nosaltres a la indústria.

—Mirant la trajectòria del grup en perspectiva, creieu que va ser una bona decisió de passar al català?
—[M.R.Q.]: És una decisió que vam prendre fa molt de temps. Quan penso en què és avui Al·lèrgiques al Pol·len, penso en un grup que canta en català. Ja gairebé ni recordo que abans cantàvem en castellà.
—[J.S.]: Per mi, són gairebé dos projectes diferents: hi va haver una primera etapa en castellà i després va arribar l’etapa en català. És una decisió que vam prendre en aquell moment i que ha continuat definint el grup. I ho continuarem fent.
—[M.R.]: De fet, a Spotify tenim separats els perfils de les dues etapes, amb els primers treballs en castellà en un perfil i el projecte en català a l’altre.
—[M.R.Q.]: Avui som un grup català que canta en català, i n’estem orgulloses i convençudes. Ara ja no és solament una decisió que vam prendre en un moment concret, sinó que ens surt d’una manera orgànica, perquè és la nostra llengua. És la llengua que parlem i que estimem, i volem continuar fent música en català.