Míriam Iscla: “Tenir cura de les paraules no ens fa més elitistes ni més intel·lectuals”

A Morning Sun, Míriam Iscla (Pineda de Mar, Maresme, 1966) hi interpreta la Charley, una dona que, per mitjà de la relació amb la mare i la filla, repassa etapes de la vida. L’obra de Simon Stephens, dirigida per Pau Roca a la Villarroel i inspirada en el quadre d’Edward Hopper, retrata tres generacions de dones i els vincles que les uneixen. L’obra també és interpretada per Raquel Ferri i Anna Güell. La podeu veure fins el 22 de novembre a la sala barcelonina.

Parlem amb l’actriu sobre el personatge, el pas del temps, la vulnerabilitat i la mirada de les dones, però també sobre la seva trajectòria professional, la ficció televisiva catalana i la situació actual de la llengua.

—Un obra sobre gent normal i corrent!
—[Riu] Sí! És una funció en què no passen grans coses, però hi passa la vida, del naixement a la vellesa. El fil conductor de l’obra és la vida de la Charley –el paper que faig jo–, que pivota en la de la seva filla i la mare, els dos pilars que té. S’hi acaba explicant la història íntima d’aquestes tres generacions.

—Què té la vida de la Charley que mereixi ésser explicada dalt d’un escenari?
—Sembla que constantment necessitem que ens passin coses, coses molt importants i molt de pressa. En canvi, aquí entres en la història i vas veient pinzellades d’allò que han viscut, dels moments vitals d’aquestes tres dones, els moments escollits: n’hi ha de bonics, n’hi ha que no tant; n’hi ha de feliços, n’hi ha de tristos… Són els moments que volem recordar quan ens morim. És important tenir el temps per a explicar-nos les coses.

—Us hem vist fent molta comèdia i molt drama, però la Charley combina el drama amb una tendresa que no us hem vist gaire.
—Totalment. Estic molt contenta amb la Charley perquè té una part de vulnerabilitat, de por i de tendresa que potser no acostumo a mostrar tant en els altres personatges, que sovint tenen més caràcter i són més forts. Aquest paper m’ha permès d’investigar i de portar a escena unes parts de mi mateixa que, tot i que també hi són, no acostumo a explorar tant com a actriu. Em sento afortunada perquè crec que tots els personatges que he interpretat m’han ofert alguna cosa amb què connectar. I, si d’entrada no la trobes, també és feina teva de buscar aquell punt d’unió amb el personatge. En el cas de la Charley, ha estat l’oportunitat de transitar per un lloc molt bonic: la por, la inseguretat, la vulnerabilitat i la tendresa.

—L’obra es titula Morning Sun, com el quadre d’Edward Hopper. Quins vasos comunicants hi ha entre el quadre i l’obra?
—Molts! Hopper sempre pinta gent solitària expectant, esperant, pensant o, simplement, deixant passar el temps. Morning Sun és un quadre que agrada molt al meu personatge perquè no sap si la dona que hi surt mira alguna cosa a través de la finestra o si, realment, mira cap endins, que és una mica allò que fa la Charley.

—La història s’explica mitjançant tres generacions de dones: una mare, una filla i una néta. Quina relació tenen, entre elles? Com es porten?
—Tenen les relacions que tenim totes, que és aquesta mena d’amor i odi, per dir-ho d’una manera extrema. Moltes vegades xoquem, amb les mares, però també són les persones en qui més confiem i ens agrada que ens acompanyin sempre, que no se’n vagin mai. És com si encara les unís el cordó umbilical. Són relacions que tenen punxes i arestes, i s’hi poden arribar a dir coses molt gruixudes, però sempre hi ha un coixinet, un fil de tendresa que uneix constantment, tant si mare i filla se suporten com si no.

—Quan interpreteu una mare, inevitablement us pregunteu quines coses heretem de les nostres mares i quines acabem reproduint sense adonar-nos-en?
—Sí, ho veig molt en mi mateixa! A vegades penso: “Això que feia la meva mare que no m’agradava gens, ara ho faig jo!” Hi ha coses que inevitablement portem dins encara que no ens agradin, però sempre es poden polir, reconduir… Les converses amb la Raquel i l’Anna han estat molt boniques perquè parlàvem de tot això i també perquè ens preguntàvem què ens agradaria recordar, a nosaltres, en els últims moments de la vida. Tant de bo puguem mirar enrere i acceptar els errors i alegrar-nos dels encerts. Tenir aquest regust d’amor per tu mateixa.

—És que sovint som molt exigents i cruels amb nosaltres mateixos, i ens oblidem de tractar-nos amb aquest punt de tendresa que sí que fa la Charley.
—Suposo que és inevitable. Quan ho fas malament, sempre hi ha un autocàstig, una moral culpabilitzadora. Però, si ho assimiles, si ho entens, et pots estimar una mica més.

—La Charley diu: “M’he tornat una mica invisible. Ningú em mira. No com abans.” Alhora, també destaca que el fet que la gent la miri diferent comporta un cert alliberament. És una sensació que també heu tingut?
—Això m’encanta. Actualment estem una mica passades de voltes. Ja n’hi ha prou d’estar sotmeses constantment a aquesta mirada externa que ens jutja! Jo intento de no estar-hi sotmesa, però no sempre ho aconsegueixo. Les inseguretats pròpies, les arrosseguem amb el temps, per això costa tant de treure’ns-les de sobre. Però, sí: arriba una edat que desapareixem, sobretot les dones. Però aquesta manca de mirada fa que puguem fer allò que vulguem fer.

—Us ha canviat la mirada respecte de la vostra imatge, la relació amb el cos?
—I tant! I encara més en una professió en què tot el dia et fan fotografies i vídeos. Estem molt exposats, treballem amb la imatge. Potser en el teatre menys que en l’audiovisual, però, tot i això… Sóc una persona que no em miro gaire al mirall i quan m’hi miro, de cop i volta em veig de fora i dic: “Ostres, ja sóc així?” [riu]

—Professionalment, com us afecta aquesta manca de mirada?
—Mira, t’haig de dir que no em puc queixar. A la meva edat, tinc moltes ofertes de feina que no m’esperava i que de més jove no tenia, potser perquè sóc de la branca teatral. La imatge encara demana bellesa i joventut, però potser en teatre és menys important. I això està bé.

—La vostra trajectòria també ha estat marcada per decisions importants: vau deixar medicina per dedicar-vos a la interpretació. I més endavant vau deixar T de Teatre. Mirant enrere, sembla que no hàgiu tingut por de canviar de rumb. D’on surt, aquesta capacitat de prendre decisions que impliquen tornar a començar?
—De jove, les ganes de fer coses. Ara, amb més anys i amb tota la motxilla que porto, la meva manera de ser. Sempre he tingut aquesta inquietud per provar-ho tot i penso que, si no me’n surto, com a mínim ho hauré intentat. De jove em volia dedicar tant a la interpretació com a la medicina, i vaig començar per la medicina per una qüestió del moment vital en què em trobava. Vaig pensar que, si no ho provava aleshores, probablement ja no ho provaria mai més. En canvi, mai no havia pensat que em podria dedicar professionalment al teatre. No pensava que n’arribaria a viure; ni tan sols entrava en els meus plans. Ho vaig provar perquè sentia que em podia fer feliç. I mira totes les coses que han passat!

—I el cuquet de no haver fet mai de metge, no l’heu tingut mai?
—No, perquè sóc feliç fent això que faig. En situacions extremes, com la covid, sí que pensava: “Ai, mira, podria ser allà fent coses.” Però no tinc la sensació d’haver-me perdut res. Treballo d’allò que volia treballar.

—Vau fer Jet Lag en el moment d’or de les sitcoms a TV3. Com valoreu l’evolució de la ficció televisiva catalana? Creieu que caldria recuperar i potenciar més la producció de sèries pròpies a TV3?
—S’haurien de fer moltes més coses. Crec que els dramàtics són molt importants. De fet, penso que el Com si fos ahir, que és pràcticament l’únic dramàtic que tenim actualment, és un exemple molt clar de la importància d’aquesta mena de produccions. És una sèrie que aplega un conjunt d’edats molt ampli, dóna feina a moltíssima gent i, a més, aconsegueix de fidelitzar el públic. Els dramàtics tenen aquesta capacitat de crear un vincle amb els espectadors i de fer que es mantinguin fidels a la televisió. Necessitem més ficció pròpia. Seria molt interessant que tornessin les sitcoms, que es recuperés aquest format, però amb una mirada diferent, adaptada als temps actuals i a la gent d’avui. Hi ha públic.

—Quin paper haurien de tenir àmbits com la televisió i el teatre en la promoció i l’enriquiment de la llengua?
—Hem de cuidar la llengua, estimar-la, parlar-la amb cura i, sobretot, enriquir-la. Tinc la sensació que cada vegada tendim més a simplificar-la i a empobrir-ne el vocabulari, les expressions i la manera de parlar. Sovint diem que el castellà és una llengua molt rica, i penso: “Però si el català també!” Parlar bé i tenir cura de les paraules no ens fa més elitistes ni més intel·lectuals. I, en el teatre, passa això mateix: es pot fer servir un llenguatge elaborat sense perdre proximitat amb el públic. Hem de donar a la llengua el lloc que li correspon, enriquir-la i no empobrir-la. A vegades incorporem massa ràpidament paraules del castellà o de l’anglès sense aturar-nos a buscar si tenim una paraula pròpia per a expressar allò mateix.

—Hi ha estudis que diuen que només utilitzem un 1% de les paraules que té el català!
—Tendim a parlar de pressa i a simplificar les paraules i les expressions. I això també ho visc molt en el teatre. Quan et trobes davant un text bonic i ric lingüísticament, tens ganes de dir-lo en veu alta, és una experiència molt plaent. A més, també penso que hem de procurar que el català no sigui una llengua elitista ni quedi restringida als catalanoparlants. Hi ha molta gent que ha vingut aquí d’uns altres països i, a vegades, donem per fet que no parlaran català o que no hi tindran interès. Et sorprendria veure que moltes d’aquestes persones el parlen! Hem de treballar perquè la llengua sigui present i a l’abast a tot arreu: a les escoles, a casa, als barris, entre els amics i en l’entorn familiar. És evident que moltes famílies continuaran parlant la seva llengua d’origen a casa, però això no hauria de ser un obstacle perquè puguin incorporar el català a la seva vida quotidiana. Hem de facilitar que aquestes persones s’acostin al català i el puguin viure amb naturalitat i comoditat, sense que sigui una barrera.

—Per això, també cal combatre discursos xenòfobs.
—Hem de tenir present que moltes persones que arriben aquí cerquen una vida millor. La seva situació no és fàcil. Per això, en els espais on coincidim, hem d’intentar de facilitar que es puguin acostar al català i que l’incorporin en la vida quotidiana, tant a les escoles com als barris i en qualsevol altre àmbit de convivència. Em sap molt greu veure com algunes institucions i polítics alimenten constantment un discurs de la por, del caos, de la revenja i de la confrontació. Crec que les persones que ens representen haurien de tenir un mínim de respecte per la manera d’adreçar-se als altres, encara que siguin de partits contraris. No podem normalitzar els insults, les desqualificacions, les mentides i les expressions tan grolleres. Els representants polítics haurien de ser un exemple per a la societat. Es pot discrepar profundament de les idees d’una altra persona, però hi ha d’haver uns límits i un nivell de respecte que, malauradament, crec que perdem. Em preocupa especialment que s’hagi anat normalitzant aquesta manera de parlar i que es puguin fer afirmacions tan greus amb tanta impunitat. Necessitem recuperar el respecte i l’exemplaritat en el discurs polític.