Thrifty, heu perdut

Eren quarts d’una de la nit quan vaig rebre un correu que em va alterar el son: “L’operació que detallem a continuació, per un import total de 114,57 euros, ha estat abonada.” “VICTÒRIA, PER FI!!!” vaig exclamar, amb majúscules i negreta. Després de tres mesos, aquest correu posava fi al periple que hem viscut amb la meva família a causa d’un lloguer de cotxe que ens van cobrar tot i no haver-nos-el donat mai, pel simple fet d’haver parlat en català.

Vaig denunciar aquest cas de discriminació lingüística a VilaWeb a començament d’estiu, on explicava que el 15 de juny havíem estat víctimes d’un cas de catalanofòbia al servei de lloguer de cotxes Thrifty de l’aeroport de Barcelona. Allà, el noi que ens va atendre es va negar a donar-nos el cotxe que havíem llogat prèviament per mitjà de Booking perquè s’havia enfadat pel fet d’haver parlat en català, i ens vam haver de buscar la vida sobre la marxa, tot improvisant, i veient com l’inici de les nostres vacances familiars era alterat. Però el pitjor de tot va arribar a final de mes, quan vaig veure que, en lloc de cancel·lar el servei, m’havien cobrat per aquell cotxe que no havíem rebut mai.

En aquell moment, vaig engegar una acalorada correspondència de correus i trucades amb Thrifty i Booking per tal de solucionar aquella injustícia que ens castigava pel fet de ser catalanoparlants. Tant l’un com l’altre s’espolsaven les responsabilitats i se’n desentenien. “Estudiarem el cas”, van dignar-se a respondre els de Thrifty després de dir-me que fes el favor d’enviar-los els correus de queixa en castellà o en anglès si volia ser atesa. “Ens sap greu, però no podem retornar-vos aquest import que demaneu”, van concloure els de Booking després de revisar el cas. Fos com fos, tant els uns com els altres s’ho van mirar de reüll i van decidir que no era cosa seva, això de donar un bon servei als seus clients. I apa, cas tancat, devien pensar.

Però llavors va entrar en joc un tercer actor que ho ha acabat capgirant tot: els lectors de VilaWeb. Gràcies a haver denunciat el cas al diari, unes quantes persones em van escriure per correu bo i comentant-me diferents maneres de fer valdre els nostres drets com a consumidors, entre les quals hi havia la solució que ha acabat donant la clau de volta a tot plegat. Es tractava de dir al meu banc que volia rebutjar el cobrament que m’havien fet. No ha estat fàcil que em fessin cas, tampoc, però després d’intercanviar uns quants correus i d’esperar uns mesos perquè el banc negociés directament amb la companyia encarregada de tornar-me els diners –en aquest cas, Booking–, han resolt a favor meu i rebré l’import equivalent al servei de lloguer de cotxe. Victòria majúscula de la solidaritat dels lectors. (Us enviaré un correu d’agraïment aviat, estimats!).

Però, malgrat l’alegria inicial de saber que recuperaré els diners, la sensació és agredolça. Perquè sento que la victòria és econòmica –la meva butxaca ho agraeix– i també moral —parlar català no ha de ser un càstig pels consumidors– però no reparadora. Perquè una victòria reparadora seria aquella que impliqués que l’altre bàndol demanés perdó i reconegués l’error o, ni que fos, et pagués els diners que t’ha estafat. Però ni l’una ni l’altra. Qui m’ha acabat retornant els diners ha estat Booking, i perquè el banc hi ha intervingut. Però ells no són els responsables directes de la discriminació lingüística que vam patir. Ho és Thrifty. I no sé si se n’han assabentat, que els he guanyat la batalla. Qui els ho dirà, que són uns perdedors? Qui ensenyarà aquest article al noi de Thrifty que ens va discriminar i li dirà que no se n’ha sortit?

Desitjo que, com a mínim, aquesta sigui una victòria col·lectiva, perquè d’aquí en sortim més reforçats com a consumidors catalanoparlants: no en deixarem passar ni una, d’aquestes. Ara ja ho sabem: a banda de denunciar-ho a la Plataforma per la Llengua, al Departament de Drets Lingüístics i a l’Atenció al Consumidor, tenim la possibilitat de reclamar casos com aquests al banc. Potser és la via més ràpida perquè se solucioni la injustícia. Una mica com el que deia el mestre Fuster: la política, o la fas, o te la fan. Però, en aquest sentit, afegiré que em fa ràbia que sigui el banc –una entitat privada que busca d’enriquir-se a costa de la gent– qui m’ha ajudat a aconseguir la victòria. Gràcies. Però quina ràbia haver-vos de donar les gràcies. Perquè haurien d’haver estat les institucions, arran de la meva denúncia als mitjans; o Thrifty mateix, arran del linxament públic que va rebre a les xarxes socials, que haurien hagut de fer-hi alguna cosa. Però no, ha estat el banc. I, si no fos per ells, ja podia anar fent la rebequeria, ja, que poca cosa aconseguiria. Ja podria haver escrit trenta articles de denúncia, i haver aparegut cada dilluns a La selva de TV3 per queixar-me de la discriminació, i haver enviat tres-cents correus més a Thrifty i a Booking, que no m’haguessin fet cas.

De totes maneres, estic força segura que tot plegat no s’hauria resolt si jo no hagués tingut l’altaveu que he tingut. Ser periodista, en aquest cas, m’ha donat la possibilitat de fer públic el cas de catalanofòbia i que esdevingués un cas mediàtic. Però hi ha centenars de persones a tot arreu del país que sofreixen situacions com aquesta, i de molt pitjors, a les quals ningú no fa cas, o que callen per por o desconeixement dels seus drets lingüístics. Sigui com sigui, suposo que la lliçó que en podem treure és que queixar-se sempre és sa. I insistir-hi, i tenir molt clar que tenim el dret d’expressar-nos en la nostra llengua al nostre país, i que ningú no ens ha de fer sentir culpables per això.

Recordo que en l’article que vaig escriure vaig dir que el procés de reclamació dels diners a Thrifty era una odissea. Però ara, mirant-ho amb perspectiva, gairebé parlaria de David i Goliat. Perquè, què són cent euros per a una gran companyia com Booking o Thrifty? Ben bé que res. Però, per a la meva família, aquests 114,47 euros signifiquen molt. Signifiquen vèncer. Signifiquen que, després d’un dia, i un altre, i un correu, i una trucada, i un piulet, i una repiulada, i una denúncia, i una mica de tossuderia, i una mica de perseverança, i una mica més de tot plegat altra vegada, la vergonya –i la victòria–, per fi, han canviat de bàndol. I avui toca celebrar-ho. Thrifty, ja us ho dic jo, si no us n’havíeu assabentat: heu perdut.