Digues València i cultura i que sigui una bona notícia

No és cap repte, aquest titular, sinó una constatació. Perquè es pot dir València i cultura a la mateixa línia i que sigui una bona notícia. València i cultura i ara mateix. I tant! Sense que la frase respongui a cap acte de fe ni desig o proclama voluntarista. Amb la normalitat de la simple i bella constatació. Evidentment que es pot fer. La València maltractada, la València violentada, la València que han volgut estrafer i acastellanar, aquesta mateixa València mostra sempre la seva vitalitat. D’una manera o una altra, sempre.

Només cal saber mirar.

Ara m’ha tornat al cap aquell tros de poema d’en Miquel Martí i Pol (en forma de cançó i amb la veu d’en Ramon Muntaner, m’hi ha tornat: el poder de la música per enganxar-se’ns a la memòria, o a l’ànima): “Hereus d’un alt llinatge/ cent voltes esbrancat,/ florim quan menys ho esperen,/ cantem quan menys els plau.”

Que parla de tots nosaltres, el poema, però que avui abandona el plural i ens diu que el subjecte és València, abstracta i concreta alhora, història i present, gesta i detall. O que no l’abandona, el plural, que assumeix la literalitat dels versos perquè resulta que dóna veu a la gent que la fa, la nostra València invicta. A la gent que se l’estima.

Aquesta setmana s’ha anunciat: la ciutat de València tornarà a tenir un espai estable per al teatre en català. És emocionant escriure això, anar picant cada lletra, l’accent de València i teatre i en català. I espai estable. Espai estable. Aquesta aspiració i aquesta cabuderia. Aquesta determinació. Aquest amor també, que al capdavall és la força que mou el món i el sol i les altres estrelles. Vet aquí la notícia, la bona notícia, la notícia que encomana alegria a qualsevol persona que s’estimi la llengua i la cultura: la Companyia Teatre Micalet obre l’Espai CTM, i és al centre mateix de València, al cor de la ciutat que mai no deixa de bategar, i tot fa olor de nou perquè ho acaben de pintar, i alhora té arrels perquè són ja trenta-un anys de trajectòria i de passió teatral intacta, i estrenen de seguida, el 23, amb l’obra sobre Joan Fuster, i diuen que és una declaració de principis, i somriuen.

Conec la Pilar Almeria i en Joan Peris des de fa no sé quant de temps. Anys. Molts. Són gent de teatre de cap a peus. Apassionats. Sensibles. Forts. Pencaires. Tot alhora. I amb molt de talent. Van començar el camí del Teatre Micalet representant Eduardo De Filippo. Han ofert espectacles inoblidables i d’altíssima qualitat (L’hort dels cirerers, de Txèkhov; Hamlet canalla, de Manuel Molins; El malfet d’Inishman, de Martin McDonagh; l’exitàs que va ser i és Ballant, ballant…). Tenen el reconeixement i l’estima de la professió, de la gent de la cultura, d’un públic que ha crescut (hem crescut) amb ells. Ara han convertit el seu local d’assaig en un escenari per al teatre de proximitat. Necessitaven casa i l’han feta. Una seixantena de cadires, un contacte directíssim amb el gest i la paraula i l’intangible, amb l’atmosfera que crea la representació teatral. Quan Joan Peris parla de l’Espai li brillen els ulls: “Ací hem creat la majoria de les coses que hem presentat en més de trenta anys: està carregat d’una energia fantàstica.” I Pilar Almeria rebla el clau: “El més important, per a fer teatre, realment, és donar vida al text. I les emocions, a aquesta distància, són emocions a flor de pell.”

Per si tot això no fos prou (de fet, obrir un teatre, a València, en català, de petit format, tot, ja seria més que lloable, però és que fer-ho en temps de ppox els hauria d’atorgar una menció especial, protecció específica, abraçada popular), per si no fos prou, deia, tenen aquest impuls incombustible de crear xarxa i expandir la cultura, i el nou local serà casa per al Teatre Micalet (aquesta idea i aquesta necessitat, sí, d’un espai teatral estable i del que això significa) i, alhora, per a altres propostes i artistes i maneres de viure el fet teatral, un punt de trobada que aculli processos de creació, de formació, de connexió amb el públic.

Si aquests dies passeu pel carrer del Torn de l’Hospital, ben a prop de la Biblioteca Pública, hi veureu, al número 41, una persiana acabada de pintar, lletres roges i blanques sobre fons negre com un preludi de les coses que vindran. El 21 de setembre, dilluns, s’alçarà per acollir una celebració de portes obertes (a la vesprada, de set a nou) i el 23 arribarà l’estrena oficial. Amb una obra pròpia, Bomba va, bomba ve. Joan Fuster, que van crear per al centenari del pensador de Sueca i que ara reprenen: “És una declaració d’intencions i un cant contra la intolerància.”

I ja tenen programació per al primer trimestre, i hi haurà companyies convidades (Pot de Plom, la Zarra, Triangle Teatre, Societat Sardina, Hongaresa de Teatre, Cia Pep Plaza…) i una producció pròpia nova, L’imperatiu categòric, un text de Victoria Szpunberg interpretat per Pilar Almeria i Miguel Seguí amb direcció de Joan Peris, i sí, és una celebració, de vegades, València.