Visca els festivals que converteixen esglésies en sales de cinema!

De festivals de cinema, al nostre país, n’anem ben servits. Hi ha festivals de curtmetratges i de documentaris, de cinema jueu i alemany, de films de dansa i de terror, de cinema jove i de cinema independent. També hi ha una mostra de cinema espiritual i un festival de cinema eròtic. Com que en general som un país ben endreçat, fa vint anys que hi ha la xarxa Catalunya Film Festivals, que els aplega, connecta i coordina. Just aquesta setmana han organitzat el quart FFLASH-HUB, un espai per a intercanviar experiències i impulsar la internacionalització del sector, entre més objectius igualment nobles.

Doncs bé, la presidència de Catalunya Film Festivals és itinerant i d’ençà del març del 2025 correspon a Joaquim Roqué, que de Ribes de Freser estant dirigeix el festival Transhumant. El vaig conèixer en una festa d’estiu de l’Acadèmia del Cinema Català i encara recordo amb quina passió em parlava de Transhumant. Era la mena de passió que habitualment hom (i don) dedica als fills i, per extensió, a iniciatives com si ho fossin. Escoltant-lo veia el projeccionista del Cinema Paradiso, l’Alfredo, que amb la sala plena decideix de girar el projector i fa que el film surti per la finestra de la cabina i es pugui veure sobre la façana d’un edifici de la plaça.

A més de no tenir una seu fixa, com el nom indica, aquesta és la característica principal de Transhumant: fer arribar el cinema a llocs allunyats i espais no habituals, siguin places majors, esglésies, balnearis o masies, que es converteixen en sales de cinema durant un dia. També creuen en el poder de l’art, en general, i el cinema, en concret, per a canviar actituds i mentalitats, que no és poc canvi. Per això, al programa i als cartells del festival, el nom de Transhumant va acompanyat del lema “Festival de cinema i fotografia per la transformació social”. Amb aquesta carta de presentació, que la temàtica dels films seleccionats acostumi a ser reivindicativa no ens hauria de sorprendre.

Fins el 28 de novembre, el festival portarà 19 llargmetratges i 47 curts en espais singulars de 23 municipis, sobretot de les comarques del nord-est de Catalunya. Tot i que la inauguració oficial serà demà divendres a Ripoll, dimarts ja se’n va fer una presentació a Barcelona, a l’església de Santa Anna. El lloc no era gratuït, perquè justament a dins d’aquesta església passa l’acció del film que s’hi va poder veure, Hospital de campanya: la ciutat oculta al cor de Barcelona. Jordi Roigé ha fet un documentari sobre la feina extraordinària que fa aquesta parròquia amb les persones sense llar que malviuen a la capital de les companyies tecnològiques, els creuers i els expats. Segons la Fundació Arrels, n’hi ha prop de 5.000, 2.000 dels quals dormen al carrer, que tampoc no són pocs.

Abans de la projecció, Peio Sánchez, rector de la parròquia, va explicar que el gener del 2016, arran d’una onada de fred, van decidir d’obrir la porta perquè els sense-sostre hi poguessin entrar a dormir. No tenia sentit que la casa de Déu, que és casa de tots –com la de Sisa–, romangués tancada mentre els més desvalguts es morien de fred al carrer. Primer en van ser vint, després cinquanta i el tercer dia ja superaven el centenar, que dormien escampats per terra i sobre els bancs de l’església. La sorpresa va ser que l’aparició dels qui es refugiaven del fred va anar acompanyada de l’aparició d’un estol de veïns i voluntaris disposats a donar-hi un cop de mà. Són els mateixos que encara avui reparteixen l’esmorzar a unes 500 persones i els ofereixen roba i atenció mèdica. Tot un món desconegut i invisible per a la majoria dels mortals, però que és ben real, a tocar de la cèntrica plaça de Catalunya i la transitada Rambla, i que ara és una mica més visible gràcies a aquest documentari.

Una altra perla de la programació d’enguany es podrà veure dissabte vinent a Fustanyà, a la vora de Queralbs. Resulta que allà hi ha la Casanova, una casa rural on van viure la Marta i el Manelic, els protagonistes de la Terra baixa d’Àngel Guimerà, que van ser dues persones reals. Resulta també que Leni Riefenstahl, la cineasta de capçalera d’Adolf Hitler i responsable d’haver traduït la propaganda nazi en films, es va enamorar de Terra baixa i en va fer un film, Tiefland, en què va adaptar l’obra i va utilitzar gitanos del camp d’extermini d’Auschwitz com a figurants per a fer de camperols. No té un punt màgic, poder veure Tiefland a la fresca, davant la masia de la Marta i el Manelic? Per no deixar el film a la intempèrie, tal com també és habitual en les activitats de Transhumant, la projecció anirà acompanyada de la presentació d’un llibre sobre el tema, música en directe i un debat posterior.

En una època en què el canvi climàtic converteix les biblioteques en refugis i la pobresa converteix les esglésies en espais d’acollida, un festival com Transhumant vol ser un refugi per al coneixement i el diàleg, en paraules de Joaquim Roqué. D’exemples de la funció transformadora del cinema, n’hi ha a cabassos: del film Philadelphia, que el 1993 va canviar la percepció col·lectiva sobre la sida, fins a la Llista de Schindler, que va fer reflexionar a milions de persones sobre l’horror de l’Holocaust. El festival Transhumant, com Cinema Paradiso, converteix espais públics en espais compartits per gent molt diversa i fa que el cinema sigui una experiència col·lectiva, molt allunyada del model d’entreteniment del cinema més comercial.

Llarga vida a Transhumant i als espais on el debat i el diàleg s’imposen a la simplificació banal dels discursos populistes, que escampen odi de manera irresponsable.