Després dels resultats de PISA, què en podem aprendre, d’Anglaterra?

Recentment s’han publicat els resultats de l’informe PISA 2025. Han aixecat polseguera arreu del món, perquè mostren una tendència a la baixa pronunciada en la immensa majoria de països que participen en l’estudi.

Però hi ha una excepció notable, que no ens queda pas lluny. Es tracta d’Anglaterra (que no el Regne Unit: Gal·les, Escòcia i el nord d’Irlanda segueixen la decadència general), que es consolida en els llocs més alts del rànquing amb una millora palpable no sols en l’informe PISA, sinó també en unes altres proves nacionals i internacionals. Així doncs, cal que ens preguntem què han fet els anglesos i si en podem aprendre res.

Ara fa una mica més de quinze anys, les puntuacions dels estudiants anglesos van tocar fons en matemàtiques i lectura. Això va engegar un període de debat i reflexió la conclusió del qual va ser que el sistema educatiu fallava els estudiants, sobretot els més vulnerables, i que calia capgirar la situació. Un grup reduït de polítics i servidors públics, encapçalat entre més per Nick Gibb, ministre d’estat per a les Escoles durant deu anys entre el 2010 i el 2023, es va dedicar a visitar escoles a Anglaterra per veure què no hi funcionava, però també de Singapur i Xang-hai per entendre com ho feien els millors.

D’aquest procés, en va sorgir una filosofia basada en els principis següents: aplicació només d’intervencions validades científicament (preferiblement amb assaigs controlats aleatoris o RCT); estandardització, és a dir, reducció del marge que tenien les escoles per a decidir què ensenyaven i quan; ensenyament esglaonat (amb esglaons ben petits, si cal) i conjunt; coneixement fraccionat en petits objectius que tots els nens han d’assolir en un moment determinat; reimplantació d’un currículum ric en coneixement (knowledge-rich curriculum, en diuen ells); posicionament de la memòria com a pilar fonamental del coneixement i del pensament crític (practicar, practicar i practicar fins a automatitzar); i èmfasi en la millora del comportament dels estudiants, perquè la disrupció a les aules afecta sobretot els estudiants més desafavorits.

Aquesta filosofia es va materialitzar en tot un seguit d’intervencions molt concretes. Aquí no hi ha espai per a esmentar-les totes, però n’hi ha dues que resumeixen l’esperit de la reforma. La primera és l’obligatorietat d’ensenyar a llegir als nens amb el mètode fonètic. Simplificant-ho molt, consisteix a aprendre a llegir associant cada grafia amb un fonema (una lletra, un so). En les visites escolars, Gibb es va adonar que molts nens havien après a llegir per memòria fotogràfica i quan, a partir de 5è de primària, s’enfrontaven a texts amb paraules més complexes, tenien grans dificultats per a desxifrar-les perquè no les havien vistes mai. Per això, va instaurar un examen per a tots els nens de 6 anys que consisteix a fer-los llegir 40 paraules, 20 de reals i 20 d’inventades, per estar segurs que les llegeixen i no les recorden. Evidentment, és només el primer pas en l’ensenyament de la lectura a les escoles angleses. Es complementa amb lectura diària dels mestres per a anar introduint nou vocabulari i més intervencions. Però la idea fonamental és que, si no saps llegir cada paraula, arribarà un moment que no podràs avançar en la trajectòria educativa. Per tant, s’ha de garantir que, amb 6 anys, tots els nens saben llegir qualsevol paraula que es trobin.

La segona són les taules de multiplicar fins al 12. Igual que amb el test de lectura fònica, es va introduir un examen per als nens de 3r-4t de primària (allà els cursos van una mica diferent) de les taules de multiplicar. Els principis són els mateixos que amb la lectura: s’ha de garantir que absolutament tots els nens de 9 anys saben les taules de multiplicar, perquè aquesta automatització els permetrà més tard, d’una banda, fer més de pressa certs càlculs mentals i, d’una altra, dedicar l’energia cerebral a resoldre problemes, no pas operacions simples.

No voldria acabar sense esmentar una altra pota importantíssima d’aquest procés: la reforma de la formació dels mestres. Es van dedicar molts esforços a formar els mestres i a dotar-los de tota mena de recursos perquè poguessin implantar la reforma a les aules. Us convido a donar un cop d’ull a una de les eines que es van posar a disposició de la comunitat educativa, que permet de veure fàcilment quines intervencions tenen més impacte en els alumnes, quina evidència les avala, quin cost tenen i com es poden posar en pràctica a classe. És una meravella.

Anglaterra no és Catalunya, ni per recursos, ni per història, ni per situació política ni sociolingüística. Ens podem escudar en això, si volem, i continuar en caiguda lliure. Però, davant la crisi gravíssima que viu l’educació al nostre país, penso que tenim la responsabilitat de mirar què fan els qui se’n surten i actuar amb decisió. Cal que garantim que tots els infants sàpiguen llegir, escriure i fer les operacions matemàtiques bàsiques abans dels 10 anys. Només així podran desenvolupar aquestes “competències del segle XXI” que durant tants anys han estat idolatrades (pensament crític, resolució de problemes i creativitat), però que tothom comença a entendre que només poden néixer en ments que prèviament han automatitzat i, sí, memoritzat, operacions i coneixements.