Pau Cusí: “La literatura catalana es pren massa seriosament a si mateixa”

Pau Cusí Marès (Roses, Alt Empordà, 1995) debuta com a novel·lista amb Les entranyes (Univers), una obra en què explora el dol i la transformació personal després d’un esdeveniment traumàtic, amb un estil cru i visceral, esquitxat d’humor negre. La novel·la ha estat guardonada enguany amb el premi Roc Boronat. En l’àmbit professional, Cusí és coordinador de guió del programa Atrapa’m si pots de TV3, produït per The Mediapro Studio. Abans ja s’havia estrenat en el món editorial amb La garota entre les dents (Brunzits), un recull de contes breus en què ja apareixia l’escenari de les seves ficcions: un Empordà salvatge i feréstec, més acostat als escenaris dels films de Quentin Tarantino que no pas a la imatge de postal habitual. A més de la novel·la, en aquesta conversa parlem dels perills de la soledat, del turisme de masses a l’Empordà i de la manera com la literatura catalana es percep a si mateixa.

—El 2024, quan presentàveu el primer llibre, vau dir en una entrevista que havíeu optat pel format de relats curts perquè no us vèieu preparat per a escriure una novel·la. Què ha canviat d’ençà d’aleshores?
—No diria que és la raó principal, però el fet d’haver fet ja un llibre m’ha donat més autoestima o la sensació de pensar que no sóc una puta merda i que el que faig té alguna mena de valor artístic. També és cert que en aquell moment tenia moltes històries al cap que semblaven massa diferents les unes de les altres per a funcionar en una mateixa trama. Per això el format de relats separats era més natural. En aquest cas, tenia clara una història principal i pensava que tenia prou gruix i profunditat per a funcionar com a relat llarg.

—Malgrat ser una novel·la, també hi incorporeu uns relats curts. És el format en què us sentiu més còmode?
—Sempre he notat que tinc idees molt conclusives. Amb un començament i un final molt marcats. Normalment les apunto al telèfon mòbil. Per a integrar-les a la novel·la, vaig pensar que hi encaixava bé fer que el protagonista escrivís relats. D’aquesta manera, puc incorporar aquestes subtrames d’una manera que m’agrada i queda ben lligada.

—El títol de la novel·la, Les entranyes, juga amb aquesta manera que teniu d’escriure sense gairebé filtres?
—Crec que quan escrius no pots tenir filtre. No em faré ric amb aquest llibre, més aviat al contrari, i per això trobo que he de fer el que em surt de dins. Una altra cosa és per què em surt de dins explicar com és un gat atropellat. Però això seria per a una altra conversa.

—El protagonista de la novel·la és un noi que ha tingut una vida objectivament desafortunada. Segurament, entraria en la categoria d’incel (un home que no aconsegueix tenir relacions sexuals). Per contra, és una persona molt autoconscient, que examina molt què fa i fins i tot què pensa. Ho heu fet perquè el lector hi empatitzi?
—M’agrada que m’ho diguis perquè no volia que es percebés únicament com a incel. Crec que un incel busca la culpa en els altres. En canvi, el protagonista, per molt que les coses li hagin anat malament, s’examina: per què soc així? Què he fet? Què puc fer per agafar-me a la branca més estreta i no caure? No és tan sols un tipus que detesta les dones, sinó que ni tan sols té l’esma de buscar un culpable molt clar: ell mateix pensa que a partir d’allò que passa al primer capítol, la seva vida no té pràcticament sentit. Aquesta és la gran diferència. Quant a la pregunta, sí, és així. Els relats no estan en primera persona, però la veu del narrador sí, perquè em servia per a descriure els seus pensaments.

—La lliçó aquí és fins a quin punt és fàcil que una ximpleria o una ironia del destí et porti a ser pràcticament un incel.
—Aquesta és la llavor del que em va fer escriure la novel·la. Sempre m’ha obsessionat molt, i no sé què diu això de mi, aquestes coses absurdes, tragicòmiques que poden passar-te i condicionar-te la vida sencera. Aquell home que es va llançar d’un espigó a catorze anys i es va quedar tetraplègic i t’ho explica a setanta-cinc anys… M’obsessiona perquè, tot i que són coses que semblen grotesques, passen cada dia i surten a les notícies. Sincerament, crec que quan tens quinze o setze anys, com el protagonista al començament de la novel·la, tens capacitat de raonar, però no gaire. I m’obsessionen les conseqüències de les coses que fas quan no ets la persona que ets quan et fas gran. I la novel·la es vehicula a partir d’aquesta injustícia.

—La característica principal de bona part dels personatges és que estan sols i se senten sols. És quan l’ésser humà és més perillós?
—La soledat no sé si és perillosa, cadascú l’afronta com pot, però sí que és un factor que moltes vegades desencadena la bogeria. La gent que t’estima, els amics i la família són els dics de contenció que fan que no perdis el seny. Justament, als personatges d’aquesta novel·la els falta això i precisament és el motor de la història: fins on estàs disposat a arribar per no sentir-se sol? Al protagonista li passa allò que li passa amb l’Ona al primer capítol i tampoc no té una relació sana amb els pares. La Milena es queda sense marit ni filla.

—L’altre gran motor narratiu de la novel·la és la violència, que té un punt grotesc i gairebé tarantinià. Per què?
—M’ho diuen molt, i ho entenc, però no et sabria dir del tot per què la violència hi té tant de pes, sincerament. El cas és que també en té molt a les notícies. Tots hem llegit la notícia que han trobat una àvia morta a casa perquè el suc ja sortia per sota de la porta. Això també em sembla molt violent i ho tenim totalment interioritzat. També em sento més a la zona de confort escrivint sobre un eriçó aixafat, que no pas sobre una trama romàntica, perquè tinc por que quedi massa cursi o carrinclona.

—En la novel·la incloeu desenes de descripcions meticuloses sobre elements fastigosos i, fins i tot, desagradables. Què us aporta aquest realisme?
—Intento ser molt realista i molt cru amb les descripcions per crear imatges mentals potents en el lector. D’aquelles que queden gravades. De llibres n’hi ha molts i intento trobar el meu nínxol per aquí.

—Com ja passa en el vostre primer llibre, l’acció se situa a l’Empordà, més concretament a Roses, on vau néixer. Ara, en compte de mostrar l’Empordà idíl·lic que habitualment trobem a les postals, reflectiu un Empordà totalment segrestat pel turisme de masses. Per què?
—Perquè és la real. Tampoc no és que jo sigui un antisistema i vulgui denunciar el que hi ha darrere de les teves vacances idíl·liques a la cala Rostella, amb cerveses i patates fregides i el sol brillant… Simplement, reflecteixo allò que passa amb ànim de ser realista. Per a molta gent, la seva realitat no és anar de vacances a la Costa Brava i enamorar-se d’algú… És acabar l’institut, anar a treballar a un hotel tot l’estiu, aguantar-hi francesos borratxos i anar a festes majors decadents en què t’adones que els teus ex-companys de classe ara són uns drogoaddictes.

—Tal com passava al primer llibre La garota entre les dents, els turistes francesos hi surten força malparats. Què us han fet?
—Res, només m’aprofito de l’escenari que m’he trobat pel fet de ser d’on sóc. A Roses hi vénen molts francesos a passar l’estiu. Segurament, si fos mallorquí parlaria dels alemanys o si fos de Sant Pere Pescador dels holandesos. M’encanta el meu poble, però la realitat és que és una cosa a l’hivern i una altra a l’estiu, quan multiplica la població gairebé per deu. I el que hi ha són francesos. De fet, a Roses a l’estiu hi ha més francesos que catalans. A més, són el prototip de francès jubilat amb el Yorkshire als braços i la combinació estilística més estranya que puguis trobar. Però no és una qüestió de nacionalitat, és el concepte de persona que arriba al teu municipi i et fa sentir que formes part del seu decorat. Això origina un rebuig, ja pots ser francès o holandès. Segurament, quan els catalans anem pel món la persona que serveix cafès a l’Starbucks també pensa que som uns imbècils.

—Hi ha una cançó que diu que “les vacances fan aflorar el pitjor de cadascú”.
—No és una novel·la contra el turisme, però col·lateralment sí que hi apareixen turistes francesos degenerats. Jo he viatjat com tothom, però vull pensar que ara afrontem una etapa de recessió en el turisme. No té cap mena de sentit que tinguis tres dies de festa i te’n vagis a Milà a menjar dos plats de pasta i tornar. No cal.

—M’ha sorprès molt, llegint entrevistes anteriors, que sempre digueu que no teniu cap voluntat humorística en les obres.
—Sí, t’ho prometo. De tant en tant, puc deixar alguna brometa preparada, però quan escric no penso que la meva obra farà molta gràcia.

—Però sou conscient de la ironia de moltes de les situacions que construïu.
—Sí, per exemple, a la part inicial del llibre, uns alumnes projecten un vídeo porc a classe i el professor acaba agafant una baixa per depressió. Quan jo escric això, sóc conscient que això és molt trist. I entenc que és tan trist que fa certa gràcia, però no penso activament que la gent rigui i s’ho passi bé. Busco el fet tràgic que, de tan tràgic, esdevé còmic. M’alegro molt que la gent rigui, però no ho busco.

—En algunes entrevistes, l’escriptor Jaume Clotet ha defensat que la literatura catalana és elitista i massa seriosa. Creieu que llibres com aquest poden ser una alternativa a aquest model?
—Sí, jo espero que la gent em prengui seriosament, en el sentit que no és un llibre fet a la babalà. Però hi estic completament d’acord: la literatura catalana es pren massa seriosament a si mateixa. Bé, totes les literatures. Hi ha gent que es vol donar una importància que al final no tenim. Tant de bo no fos així, però, per desgràcia, els llibres reben l’atenció que reben. A mi també m’agradaria inspirar molt, però si algú es pensa que canvia el món…

—Segurament els periodistes també en tenim part de culpa.
—Ningú no s’atreveix a dir que un llibre està bé i prou, tot és sempre molt grandiloqüent. Evidentment, hi ha obres mestres, però no cal que tots els llibres que es publiquen ho siguin. Espero que aquest sí, però no ho crec.

—També hi ha un prejudici, segurament autoimposat, contra les obres que ens fan riure o que són més entretingudes que no pas dramàtiques.
—Sembla que si no has plorat i no se t’ha remogut un drama familiar no ha valgut la pena. Però bé, en aquest llibre, més enllà de la conya que hi puguis trobar, intento que hi hagi un missatge. No sé si a la gent li arribarà o no, però com a mínim puc dir que hi havia la intenció.