The Jerusalem PostHouthis gain ground near Red Sea shipping route as Yemen government redeploys forces - analysisInquirerDTI, FDA, ex-AMLC execs sought to testify on Duterte businessesPunchPolice arrest eight after APC, NDC clash in KanoScreen Rant10 Near-Perfect Prime Video Sci-Fi ShowsColliderMichael B. Jordan Officially Replaces Pierce Brosnan in New Crime Thriller TrailerSCMP ChinaGroundbreaking but no Yalta 2.0: what to expect when Xi, Putin and Trump meetRolling StoneWhere the Hell Is Harry? And More of This Year’s Biggest Grammys Snubs and SurprisesAnime News NetworkThis Week in Mobile Games - Dragon Quest, Finally an RPGBusiness AMVerenigde Staten hebben opnieuw drie vliegdekschepen tegelijk in Midden-Oosten terwijl spanningen met Iran toenemenTechCrunchMazama Energy has a solution for geothermal’s biggest drilling problemThe RegisterMarvell and Penguin Solutions aim to end the RAMpocalypse with photonic memory fabricVariety’14th’ Trailer: First Look at Ava DuVernay’s Haunting Political Documentary (EXCLUSIVE)
The Daily Newsstand · Free, Always
Monday, November 16, 2026

Torejar a l’aire

Translate

Cartier-Bresson va popularitzar el concepte “l’instant decisiu”. És un concepte que ha esdevingut una de les idees fonamentals de la fotografia. La capacitat de captar aquell moment irrepetible, l’instant precís, decisiu, en què tots els elements d’una escena coincideixen perfectament. La composició, el moviment i la llum, deia Cartier-Bresson. I hi afegia un accessori tan intangible com l’emoció. Tot això ha de quadrar, ha de succeir, ha de concórrer i ha d’acomboiar-se just abans que desaparegui. Quan passa tot això, el resultat sol ser commovedor. Commovedor en el sentit de commoure i de commocionar. I commoció és el que em va causar veure la fotografia d’Ana Escobar per a l’Agència EFE dimecres passat.

Segur que ja l’heu vista molt. Perdoneu que ara la torni dur ací, però per a mi va tenir un efecte hipnòtic i no puc deixar de mirar-la i de fer anar pensaments en bucle.

La plaça de bous de València i la manifestació per l’habitatge.

La plaça de bous de València amb alumnes de l’escola de tauromàquia i la manifestació per l’habitatge que va reunir milers i milers de persones.

La plaça de bous de València amb alumnes de l’escola de tauromàquia que toregen al vent i la manifestació per l’habitatge que va reunir milers de persones que reclamaven a una veu un dret humà.

La plaça de bous de València amb alumnes de l’escola de tauromàquia que toregen al vent i en absoluta soledat i la manifestació per l’habitatge que va reunir milers i milers de persones que reclamaven a una veu un dret humà i universal.

La plaça de bous de València amb alumnes de l’escola de tauromàquia que toregen al vent i en absoluta soledat i somnien sortir per la porta gran amb les mans i el vestit ensangonats i la manifestació per l’habitatge que va reunir milers i milers de persones que reclamaven a una veu un dret humà i universal i.

Punt. Fins ací la juguesca i el tirabuixó.

No cal ser gaire expert en semiòtica per a llegir la imatge d’Ana Escobar com la definició de dos mons que són incompatibles, però que conviuen dins un mateix país.

El món de la tauromàquia, amb la plaça de bous acabada de restaurar, amb aquesta nova i flamant il·luminació, amb aquests pressuposts inflats a càrrec de la Diputació de València, amb aquestes subvencions i fundacions i museus taurins. Amb tot això de la gent que gaudeix contemplant el maltractament fins a la mort d’un animal. Amb els pares que duen els fills a aquesta escola per aprendre a torejar. A matar.

El món de la societat civil organitzada, amb els sindicats, les associacions de veïns o de barri, els ateneus culturals, els casals, les pancartes, les associacions de pares, els col·lectius d’afectats per la hipoteca, els pensionistes. Amb els estudiants, les cambreres, els manobres o els treballadors de la Ford. Amb la gent normal que l’altre dia va sortir per demanar un habitatge i uns salaris dignes i fa unes quantes setmanes es va posar al costat de les víctimes de la gota freda o de qualsevol causa que ens concerneix com a societat.

Aquests dos mons conviuen dins el mateix país, a vegades de la manera més esgarrifosa possible, i ens afecta tant que, per exemple, el president d’un consell decideix que un torero serà un bon conseller de Cultura. I com que la seva cultura és la de la tauromàquia, la de la mort, la sang i el puro, el primer que es mata i es mor és la intel·ligència. La mort com a cancel·lació. Primer, un còmic per a infants. Més tard, una obra de teatre, un programa de televisió, o una televisió sencera, un grup de música o el Botifarra.

Són dos mons, sí, i són l’un al costat de l’altre dins el mateix país. El país nostre. El perill que correm és que l’un es mengi l’altre. I que els menjats siguem nosaltres. Per això no puc deixar d’observar la fotografia d’Ana Escobar. Per això veig aquests joves que toregen a l’aire com la creu de la moneda dels milers de persones que desfilen pel carrer de Xàtiva que són la cara. La cara ben alta. I jo em cerc entre elles i m’hi veig, i obeesc els poetes.  Estellés amb aquell “Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit i combatiu” que repetim com una salmòdia. Aleixandre: “Baja, baja despacio y búscate entre los otros. Allí están todos, y tú entre ellos”… [1]

I pens que tant de bo el món dels que toregen a l’aire no es mengi el món dels poetes.

[1] “Baixa, baixa a poc a poc i cerca’t entre els altres. Hi són tots, i tu entre ells.”

View the original on VilaWeb →

KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.